Sant Llop

Avui he parlat amb en Carles, per telèfon. Ja havíem acabat la conversa i estava a punt de dir-li allò de "bé, doncs, records i fins una altra" quan, de nou, m'ha tornat a fer la pregunta: "¿Ja has anat a Sant Llop?"
En Carles té molt bona memòria, i no hi ha manera que se n'oblidi. Des que va descobrir que no he estat mai en aquesta ermita, tan propera a casa, no deixa d'insistir-hi. El primer dia em va explicar com trobar-la: "... i allà has d'agafar el primer corriol a l'esquerra i caminar cinc minuts tot recte, no et pots perdre. T'agradarà, ja ho veuràs". El segon em va parlar del poc sentit que té descobrir el que hi ha a centenars de quilòmetres quan no es coneix el que tenim a quatre passes. El tercer va canviar de tàctica, i des de llavors em subministra tot de nous detalls: que l'ermita és en una petita clariana del bosc, i quan t'hi acostes tens la sensació d'estar viatjant pel túnel del temps; que des d'allà la vista de la plana és magnífica; que enlloc ha trobat la pau que es respira aquí; que aquest era el sant dels pastors, amb el tracte fet d'allunyar els llops quan se li demanava ajuda...
No hi fa res que, cada vegada, li digui que sí, que em fa il·lusió, que ja hi aniré quan pugui, i li faci el detall de les meves activitats a la feina i amb la família des de la darrera vegada que hem parlat. Ell entén que encara no m'ha convençut, i va afegint més i més informació, sense desanimar-se. Un dia, abans que se m'enfadi, li hauré de dir la veritat: no hi penso anar, ara, a Sant Llop. Em fa un xic de vergonya explicar-li el motiu, però ho faré - no perdre un amic s'ho val; li confessaré que he afegit l'ermita a les meves visites pendents, darrera del pou del carrer sense sortida.
Vaig començar a fer la llista al principi de la primavera, després que florís l'albercoquer del pati o, més ben dit, després d'adonar-me que havia florit. Un bon dia em va semblar que, de cop, branques i branquillons s'havien omplert de fràgils flors blanques amb un toc de rosa i de groc, com si algú les hagués enganxat la nit abans, de dues en dues i de tres en tres. Havia vist moltes vegades l'arbre florit, és clar, i havia admirat el contrast de colors i textures; però mai m'havia posat a plorar com una criatura.
S'acabava l'hivern, sí. I a l'hivern ens havien deixat el meu cosí Vidal i en Rafel, el veí de tota la vida. En Vidal va tenir un accident de cotxe molt greu, i ja no va sortir del coma; teníem la mateixa edat, li quedaven encara molts anys per davant... En Rafel es va anar apagant, com una espelma; poc abans de fer els noranta-quatre la cera es va acabar... Jo els tenia molt d'afecte, a tots dos. Em semblava impossible no tornar-los a veure, no tornar a fer-hi broma. Els he trobat molt a faltar... Ha estat un hivern molt dur, sí, molt dur.
Li hauré d'explicar tot això a en Carles; li hauré de parlar d'en Vidal, d'en Rafel i de l'albercoquer; i també de com després vaig saber que al final d'un carrer sense sortida hi ha un pou, un pou dels d'abans. Hi passo molt sovint, per l'entrada del carreró, quan vaig a treballar; i m'he fixat que al fons, a l'esquerra, es veu un tros de pedra. No he fet encara les vint passes que me'n separen, però cada dia tinc més curiositat. Com deu ser el pou? S'ha conservat bé? Potser hi ha un petit safareig al costat?
En Carles segurament ho entendrà, tot això, i em continuarà parlant de Sant Llop i de com m'agradarà quan hi vagi. I estarà d'acord amb mi que l'ermita i el pou s'esperaran que faci tot el que -encara- he de fer abans d'anar-hi.