Pròleg

Als tafaners

Cada vegada que s'anuncia la publicació d'un diari o d'una correspondència d'algú, sento una esgarrifança a l'esquena. ¿Ja n'està al cas, l'autor? I si és mort, ¿ja ho hauria volgut, que llegíssim els seus papers? ¿No estarem tafanejant en la intimitat d'una persona sense el seu permís?
Aquesta qüestió m'afecta directament, perquè jo també escric un diari, com podeu veure. Em direu que no m'he de preocupar, que no sóc cap personatge conegut i per tant tinc molt poques possibilitats que algun dia s'editin els meus textos. No n'estic convençuda del tot. He vist en algun lloc un llibre que es titula Memòries d'un pagès del segle... bé, ara no recordo si era del XVI o del XVIII, però de fet tant li fa. ¿I si d'aquí a tres-cents o cinc-cents anys algú no té res més a fer que publicar el meu diari? Això em treu la son, no puc fer-hi més.
Si sou dels que esbandiu les neures d'una altra manera, em direu: dona, doncs no escriguis. ¡Impossible! Això és com dir a una persona molt sociable que no parli amb ningú, o a un esportista que es quedi assegut al sofà de casa seva... el que forma part d'un mateix no es pot deixar de banda així com així.
També pot ser que em suggeriu: doncs escriu i després llences les pàgines. La veritat, no ho trobo una bona idea. ¿Quant temps hauria de deixar passar? ¿Una setmana, un mes, un any...? ¿I si vull reviure més endavant com em sentia quan va néixer la nena, o quan vàrem anar de vacances a Maçanet de Cabrenys, o ...? I abans que m'ho digueu us diré que ja he pensat a donar instruccions precises a algú de confiança per tal que destrueixi el diari quan jo no hi sigui. Però és evident que això de la destrucció va com va: s'ha trobat documentació confidencial en contenidors i s'ha publicat a la premsa; s'han enganxat les tires de paper que han resultat de passar documents per una destructora, i s'han pogut llegir perfectament i assabentar-se d'un munt de secrets... A vegades tens la sensació que com més reservat és un text més possibilitats hi ha que l'acabi llegint tothom...
Veieu, una cosa que em podríeu dir i no se us ha acudit encara és que, de fet, ¿de què m'he de preocupar? Si han passat tres-cents o cinc-cents anys, familiars i amics no es podran enfadar amb mi ni reclamar-me res, no hauré de patir per represàlies a la feina ni ningú em podrà prendre un pèl que ja no tindré... Sí, d'acord, però tot i això m'empipa imaginar que els meus possibles lectors del futur em puguin malinterpretar, la qual cosa no seria gens estranya perquè no m'hauran conegut ni sabran en quines circumstàncies he escrit. A més, ves a saber quines hipòtesis se'ls acudirien als editors... A vegades, quan llegeixo el que suposen els investigadors d'èpoques passades també sento una esgarrifança a l'esquena...
És per això que he pensat explicar als meus futurs lectors qui sóc jo, i quina és la meva trajectòria vital, perquè em puguin entendre i valorar correctament. Ja tinc algunes notes preses, però necessito una mica de tranquil·litat per enllestir la feina. No serà senzill, perquè no sé quins fragments del meu diari seran d'interès d'aquí a tres-cents o cinc-cents anys; dependrà de l'objectiu de la publicació, és clar. Potser formaré part d'una mostra de gent que va viure els primers compassos d'un període de desastres, o d'un període de canvi en el bon camí; potser em prendran com a exemple d'una època de transició per a les dones, entre la dedicació exclusiva i forçada a la llar i un futur que vés a saber com serà... Espero que no es tracti només d'observar les meves contradiccions, o la meva falta de capacitat d'adaptació... ni de detectar els meus daltabaixos hormonals a base de buscar pàgines que facin pensar en les tragèdies gregues... ni de... En fi, el que és segur és que se'n publicaran fragments i prou, perquè al ritme que vaig i calculant la mitjana de vida prevista per a una dona a l'Europa Occidental... sí , ¡surten un bon munt de llibretes!
Que com ho faré per posar-me en contacte amb els meus lectors de tres-cents o cinc-cents anys endavant? Doncs veureu, he decidit dedicar les vacances d'aquest any a escriure un pròleg al meu diari. El posaré a la lleixa al davant de tot, abans de la primera llibreta. El diccionari diu que un pròleg és "Introducció, discurs introductiu a una obra que acostuma a ressenyar-ne els mèrits, el valor, o també a situar-la enmig d'un context i d'unes circumstàncies determinades"... Situar-la enmig d'un context i d'unes circumstàncies determinades... Doncs sí, serà ben bé això.