El rellotge que no va a l'hora

Un relat de: ciosauri

A casa, a l'esquerra de la pantalla de l'ordinador, sobre la impressora, hi ha un rellotge de fusta clara amb unes broques de plàstic negre. És quadrat, i al darrera té una petita caixa on hi ha la maquinària i un suport per mantenir-lo dret. Les hores vénen assenyalades per pinzellades de color que podrien ser fetes per un pintor novell que tenia pressa; en lloc de números hi ha traços irregulars blaus, verds, grocs, vermells i taronges. És un rellotge especial per dos motius: el primer, perquè encara no he aclarit ben bé què hi fa, aquí -a totes les cases amb fills adolescents hi ha misteris irresolubles-; i el segon, perquè no ha anat mai a l'hora. Això sí, des que va aparèixer damunt de la impressora, no s'ha aturat ni un moment. He intentat diverses vegades moure les broques i posar-lo a l'hora correcta, fent la mitjana entre les que marquen el rellotge del meu canell i el de l'ordinador, i l'efecte no dura gens. És fascinant veure com continua funcionant, dia i nit, sempre al seu aire i sense donar cap informació útil. A primer cop d'ull podria semblar que l'únic servei que fa és riure's del temps; però no, el rellotge que no va a l'hora em fa companyia amb el seu tic tac, em crida l'atenció amb els seus colors llampants quan trec la vista de la pantalla, i em distreu. Si són les set de la tarda, ell marca les dues. Les dues! Deixo per un moment de treballar i m'aturo a pensar en el que he fet avui a les dues, en el que faré demà a les dues o en un esdeveniment de la meva vida que va passar, precisament, a les dues. És molt entretingut.

A mesura que passa el temps utilitzo més sovint el rellotge insubmís per recordar coses que quasi havia oblidat, per reviure sensacions i sentiments; llavors puc posar-me contenta o entristir-me, i fins i tot puc envermellir de vergonya. Ja tinc prou vida viscuda perquè me n'hagin passat de tots colors, tants com les pinzellades del rellotge que no va a l'hora... Les nou, hora d'entrar a classe: l'olor de les flors del mes de Maria, la blancor dels lliris, el so rítmic de la pluja a les finestres, el guix desfent-se entre els meus dits, mentre aprenc a multiplicar i suo d'angúnia... Les onze, hora del pati: l'entrepà de formatge de l'Ester, la flaire de la colònia de la Rosa, les meves trenes que comencen a perdre la batalla i deixen escapar els cabells... Després toca cal·ligrafia! La meva mà fregant la llibreta, les lletres confegides amb tots els treballs, els dits bruts de tinta...El fum de l'estufa de llenya, l'escalfor quan hi ets a prop, el fred quan te n'allunyes...Les cinc, cap a casa, hora de berenar pa amb xocolata, una xocolata dura, fosca, deliciosa, que s'enganxa al paladar... La sang, la coïssor dels genolls pelats avui sí i demà també de caure de la bicicleta, l'aigua oxigenada que bull sobre la ferida... L'olor de terra del carrer després de la pluja, que m'omple les narius mentre vaig a buscar la llet... El mal gust de la goma dels cromos de mil colors que enganxo a l'àlbum, mentre passo els fulls una vegada i una altra... El tacte llefiscós de les pastetes de terra que fem amb la meva germana quan juguem a cuinetes...El pèl suau de la Linda, la gossa de casa, daurat i lluent... Els meus dits arrugats per l'aigua tèbia de la banyera... Les deu, hora d'anar a dormir, el fregadís dels petons a la galta, la fressa de passes de la mare, l'escalfor de l'ampolla d'aigua calenta que puja des dels peus, l'esgarrifança de fred a l'esquena quan tot queda a les fosques...

Els primers que em vénen són els records del més quotidià, de les rutines repetides una i cent vegades en el paradís perdut de la meva infantesa. Però n'hi ha més, molts més; només cal que em deixi portar un xic més enllà... Cap a les quatre, la tarda del dissabte, marxem a berenar a la font i fem girar la roda metàl·lica i freda fins que surt un doll d'aigua neta que s'escola entre els meus dits... O anem a la platja i entro i surto del mar al mateix ritme que les onades i la pell em pica per la salabror... O potser juguem al parc, i llavors sento el vertigen de baixar per aquell tobogan tan alt... A les nou, el diumenge al matí, em desperto amb la música que posa el pare; avui sonen ranxeres, Allá en el rancho grande, allá donde vivíiiiiiiiiiiiiiaaaa, caram, quina veu que té aquest cantant... A les tres dinem i fem postres dolces, amb una crema molt groga o una nata que sembla cotó... A la tarda anem a veure els avis; segueixo fascinada el moviment dels dits de l'àvia mentre fa ganxet i converteix un fil en una complicada punta, i demano a l'avi que m'expliqui altra vegada el conte del gos, la guatlla i la guineu... L'escolto sense respirar mentre el temps passa volant... Cremo cap al tard tronquets al foc de la llar, i contemplo el ball de les flames dibuixant figures fantàstiques....

Sí, hi ha molts records de moments especials: sóc una valenta exploradora el matí de febrer en què vaig a l'escola enfonsant les botes d'aigua en la neu, la primera que veig en la meva vida -hi ha tantes primeres vegades!-, i la fredor entra dins els meus dits... Tinc poders màgics mentre faig botar al camí de tornada a casa aquella pilota petita, verda, de plàstic rugós, amb dibuixos de peixos, que s'enlaira cada vegada mes amunt... I ja sóc gran -tinc pressa per fer-me gran!-, el diumenge a la tarda que vaig al cinema amb les amigues a veure una pel·lícula de Tarzan, amb mitges fines i menjant regalèssia...

No tot són roses i flors, però. També hi ha racons de la memòria -més amagats- on hi ha el que no entenc i no m'atreveixo a preguntar (què voldrà dir Es la hora del ángelus?), el que m'espanta (quins monstres més horrorosos surten a la tele els dissabtes a les cinc, quan fan Viaje al fondo del mar!), el que em disgusta (ploro perquè aquesta tarda he perdut la meva pilota petita, verda, amb dibuixos de peixos, que botava tant, entre les fulles d'un arbre del parc), el que em molesta (és al vespre i tinc molta calor, segur que torno a tenir angines i m'hauré d'empassar aquelles pastilles tan grosses), el que em neguiteja (altra vegada he fet un disbarat, parant la taula a l'hora de sopar he trencat la fruitera!), el que em preocupa (sortint de missa d'onze la Montse m'ha dit que la Lluïsa ja no vol ser amiga meva), el que em fastigueja (oh no! a l'arròs de diumenge hi han posat conill!)...

Vaig a parar lluny, molt lluny en els meus viatges pel temps... Quan torno penso que, si un dia s'atura, trobaré molt a faltar el rellotge que hi ha damunt la impressora. I és que llavors l'hauré d'endreçar, perquè no se m'acut què més en puc fer. Quina cara em posaria el rellotger si li porto i li demano que funcioni, però que no vagi a l'hora?

Comentaris

  • pereneri | 06-12-2007 | Valoració: 10

    espectacular el suc que treus d'una andròmina tan poc útil com un rellotge que no va a l'hora.

    I que bé que escrius, noia!

  • Xifres i records[Ofensiu]
    Unaquimera | 21-09-2007 | Valoració: 10

    Les xifres, com les paraules, tenen un enorme poder evocador.
    De fet, jo crec que són els nostres records, els que tenen una força especial quan es desvetllen de l'oblit després d'una son llarga i reparadora, de tal manera que piquen i repiquen fins aconseguir ser escoltats pel nostre conscient... però necessiten, és clar, un pretext. En aquest cas, l'hora a deshores d'un rellotge original.

    Aquesta màquina teva, presentada amb bon humor, em recorda el conill blanc de l'Alícia! T'arrossega cap a un altre món paral.lel al real i contemporani, et transporta a l'infància, et permet tornar a ser petita i crèixer de nou... sense oblidar escenes, relleus, colors, detalls.

    Bon relat!

    Per cert, em va encantar el darrer comentari que em vas oferir.

    T'envio una abraçada que pots posar-te a l'hora que et vingui més de gust,
    Unaquimera

  • Jejej Divertit i entranyable,[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 10-09-2007 | Valoració: 10

    efectivament. És curiós: un comentari molt similar al que m'has fet a Parèntesi te'l podria fer aquí. Un objecte, un element, ens crida l'atenció. I ho fa de tal manera que es converteix en un objecte literari -o en el blanc de les nostres pretensions literàries!- En qualsevol cas, en aquest relat expliques perquè aquest objecte és tan especial que s'ha convertit en l'eix de tot el relat. De fet, és precisament l'eix de tot el relat explicar la circumstància tan especial que defineix aquest objecte. El rellotge no va a l'hora. No és com el que tinc jo penjat a la biga, just damunt de la pantalla de l'ordinador (és bonic, però no funciona). En aquest cas, a més de llampant i atractiu, funciona! I per més que en el seu moment l'intentessis posar a l'hora, mai no ha anat a l'hora, i aquesta circumstància fa que el rellotge es converteixi, d'alguna manera, en una espècie de màquina del temps: ara vas enrere i recordes quelcom que hagis fet en una hora passada, altres vas endavant i imagines què faràs en una determinada hora...

    Una màquina del temps, sí senyora! Ben casolana i que t'ha permès elaborar un relat amè, divertit, que deixa bon regust al paladar de les lectures... i amb un final d'allò més simpàtic. És clar que si el rellotger te'l posa a l'hora... tu sempre pots canviar-li l'hora. Tot i que no tindria, per descomptat, aquesta frescura de l'imprevist. Millor que segueixi com ara, i que sigui per mooolt de temps!!!

    Petons i gràcies pels teus comentaris!!!!

    V.

  • Entranyable[Ofensiu]
    Siset Devesa | 29-08-2007 | Valoració: 10

    Un formidable àlbum de records infantils. L'he trobat molt íntim, entranyable i delicat. Són aquells records que sempre queden i que, de tant en tant, val la pena mirar enrere i recuperar.
    El paradís perdut de la infància ... Ja ho diuen, ja, que els paradissos es pedren tots.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de ciosauri

ciosauri

22 Relats

101 Comentaris

33884 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Nascuda l'any 1957 a Palafrugell, he llegit i escrit des de sempre, però els meus textos no van sortir de l'àmbit familiar fins el 2001, quan em vaig decidir a participar en un concurs de relats de TV3 per internet. Després de trobar el gust a tenir lectors més imparcials he continuat, i ara m'afageixo al que m'ha semblat un gran club de gent lectora i escriptora.
Rellegeixo el que he escrit. Potser us preguntareu: i què li va passar a aquesta dona el 2001? Doncs veureu, treballo en un arxiu i aquest any varem canviar d'edifici, i alguna cosa havia de fer a les quatre de la matinada quan em despertava amb uns ulls com taronges pensant en la feina; alguna cosa sense fer fressa per no despertar a la família, és clar. I d'aquí va venir tot plegat...
mcsauri.blogspot.com.es