Roser. El primer amor del Miquel

Roser. El primer amor del Miquel.
Galàxia

El Miquel i el seu bon amic Francesc havien acabat els exàmens de juny de 1968. Feien el primer curs de ciències, que en al pla d’estudis vigents a final dels 60 del segle passat, era comú per a totes les carreres de ciències i d’enginyeria. Un cop aprovat el primer curs es podia canviar lliurement de centre d’estudis. El Miquel tenia la intenció d’estudiar una de les enginyeries que només es podia fer a Madrid. Abans de tornar a preparar els exàmens de setembre, sense saber encara els resultats dels de juny, els dos amics van decidir anar a passar uns dies de vacances al Montseny amb una tenda de campanya llogada. El Francesc va organitzar l’acampada de tal manera que hi haguessin almenys 8 o 10 persones. Però al final tot va quedar en no-res. Només se n’hi van apuntar quatre: La Roser, germana del Francesc que aleshores tenia 17 anys; una seva amiga, la Laia, de la mateixa edat, el Francesc i el Miquel. Era molt probable que l’Albert, que vivia a prop de la casa del Francesc i la Roser, els acompanyés els darrers dies, un cop hagués acabat ell els exàmens. L'Albert era cinc o sis anys més gran que ells i estava acabant una carrera tècnica.
Carregats com rucs agafaren un autobús de línia fins a un poblet del Montseny, el nom del qual no se’n recordava ara. Potser era Seva. La idea era fer càmping salvatge, a prop d’un riuet, on poguessin banyar-se o almenys remullar-se les cames, ja que aquell mes de juliol de 1968 les rieres i torrents del Montseny portaven molt poca aigua.
Després d'una hora de pujada muntanya amunt, trobaren un indret pla i ben protegit de l’abrusador sol del migdia ja que és trobava al bell mig d’una pineda reblerta de pins de capçada alta i frondosa. Tot seguit van plantar la tenda amb una certa dificultat ja que llevat del Francesc, ni les dues noies ni el Miquel havien sortit mai d’acampada. Al capdavall se’n sortiren i van aconseguir muntar de forma correcta la tenda en un lloc pla i ombrívol. Es dreçava sobre una bona tofa de gespa, cosa que els hi va permetre dormir ben tous a la nit. D’en mica en mica organitzaren l’estada. Portaven una bombona de gas, i estris per cuinar: Pots, cassoles, i una paella per fregir bistecs i botifarres. Quan anaren a col·locar totes les coses en una espècie de rebost improvisat, se n’adonaren de seguida que els hi mancaven coses: sal, alls, cebes... I decidiren baixar un parell d’ells altre cop al poble amb les motxilles, per tal de poder comprar a la tenda de queviures el que els hi faltava. Baixaren la Laia i el Francesc. Com que feia molta calor la Roser va entrar a la tenda de campanya i va sortir a la poca estona amb el bikini posat. En Miquel se la quedà guaitant embadalit. Era un bikini blanc adornat amb pics rodons blau clar, no gens extremat. La part de baix era un pantalonet curt però que se li arrapava pertot arreu marcant a cor què vols, unes excel·lents anques. La Roser era molt maca. Tenia una fesomia preciosa, amb uns ulls grossos de color blau intens que exhibien una franca ingenuïtat. Li recordava l’actriu sueca Ann Margret que en aquella època feia forrolla a Hollywood. Es diferenciaven en que l’actriu era pèl-roja i en canvi la Roser, tenia els cabells ros fosc. Els duia recollits enrere formant un monyo. No era gaire alta, no passava de metre seixanta d’alçada, però estava molt ben feta, Tenia les carns tibants, i tant els braços com les cames les tenia botides i molsudes com si fos una atleta que fes esport tots els dies. Les mamelles, no eren pas gaire grosses, però semblaven també molt musculoses, ja que gairebé no se li movien al caminar.
-Au vinga Miquel- li digué la Roser.- Fa molta calor. Jo em fico a l’aigua en aquest petit gorg. Cal que ens refresquem, que prou calor passarem cuinant amb aquesta merdeta de foc que tenim. Tenim temps per nedar una bona estona abans no arribin el Francesc i la Laia del poble.- Ell es canvià també i es capbussaren tots dos al gorg...
L’estada al Montseny fou més aviat curta. Ells no pensaven estar-s’hi més de 5 o 6 dies, però al tercer, després de no fer res més que dropejar prenent el sol, banyant-se i xerrant, se’ls hi va presentar la Guàrdia Civil. Va resultar que s’havien ficat dins d’un camp que tenia amo i algú ho va veure de lluny estant i els va denunciar. Els guàrdies els hi van donar un parell d’hores per tal de recollir-ho tot i deixar-ho net com una patena. La feina la van tenir que dur a terme la Laia i el Miquel, ja que va coincidir que la Roser i el seu germà havien baixat al poble per trucar al seu amic Albert i poder quedar amb ell ja que els hi havia dit que pensava pujar i incorporar-se al grup els darrers dies del cap de setmana. Com que la tenda era ben bé per a cinc persones, no hi havia problema per encabir-s’hi tots. Per al Miquel l’arribada de l’Albert significava el final de la relació entre la Roser i ell. Ja s'imaginava que no podia seguir prosperant. Ell pensava que era probable que a la Roser li agradés l’Albert. De segur estaria enlluernada per aquell xicot més gran que ell, i a un pas d’acabar la carrera d’enginyer. A més a més la seva família la brillava. Res de comparable amb la situació del Miquel. Ell ja havia intuït que no li despertava cap sentiment d'afecte a la Roser. Just el contrari del que li esdevenia a ell. Li venien calfreds només de recordar les sensacions que sentia quan per la nit s’havia de llevar i sortir de la tenda per anar a pixar fora. Com que li havia tocat dormir al fons de la tenda havia de passar per necessitat de genollons per sobre dels altres. Primer del Francesc i després per sobre de la Roser i la Laia. Com que feia tanta calor dins de la tenda, les dues noies dormien amb només el bikini a sobre. En Miquel sentia esgarrifances de passar el genoll per sobre d’aquelles cuixes tan tibants..A vegades a les palpentes havia ensopegat amb ella sense arribar a despertar-la. Immers en la foscor de l’indret, en una nit sense lluna, on només s’hi veia la resplendor de la celístia, sentia dins seu unes sensacions desconegudes que l’esborronaven i li feien fins i tot trempar...
Quan van arribar la Roser i el Francesc del poble, la Laia i el Miquel ja havien desmuntat la tenda i començaven a doblegar-la, embolicant i estrenyent la tela al voltant del pals per poder-la encabir-la dins de la funda.
-Hem de fotre el camp!. La guàrdia civil ens ha fet fora!. Tenim dues hores per deixar-ho tot com estava abans.- Els hi va dir de lluny estant el Miquel als dos germans.
-Ja ho sabem- li cridà el Francesc- Ens els hem trobat pujant i ens han preguntat si érem del grup. Ens han dit que no estava permès acampar fora de les zones autoritzades. Que ens podien fins i tot multar...Avui que puja l’Albert precisament, per passar el cap de setmana amb nosaltres... Ve amb el cotxe. Hem quedat a les 4 a la plaça del poble. El que no sap és que és per anar-nos-en. Qualsevol s’arrisca a muntar altre cop...
L’estada al Montseny acabà doncs aviat. Quan davallaven, potser més carregats encara que a l’anada, trobaren la parella de guàrdies civils que pujaven altre cop per veure si els havien obeït. Un cop a baix es quedaren fent temps als afores del poble fins a les 4, fins que va arribar l’Albert. Li feren encara una petita festa de benvinguda i com que era el que anava més granat de tots, els va convidar a unes cerveses al bar de la plaça. Ja cap el tard van pujar tots cinc al cotxe i tornaren a casa seva.
El Miquel no es pogué treure del cap els següents dies el cos mig nu de la Roser ni la seva cara amb aquells ulls tan blaus i expressius...i encara que intuïa que el seu enamorament no era correspost per ella, sentia la necessitat de dir-li que li agradava molt i que desitjava sortir amb ella encara que fos només per prendre una cervesa o per anar al cinema. Un parell de setmanes després quedà amb el Francesc, el germà de la Roser. Va decidir dir-li la veritat per veure si el podia ajudar en fer-li entenent a la seva germana que li agradava; però abans de que li pogués acabar d’explicar la història i del que havia sentit en el càmping durant aquells dies, el Francesc li explicà que la seva germana i l'Albert s’havien promès. No li va dir tanmateix, que ella estava boja com un llum i que havia omplert tota la seva habitació amb fotografies d’ell enganxades a tot arreu.
Per al Miquel aquesta va ser la segona vegada a la vida que li donaven carbasses. La primera fou l’any anterior amb una altra noia molt maca, amb aparença d'intel·lectual i que portava una cueta de cavall. És deia Isabel. Li va proposar sortir un dia per anar al cinema, però ella li va donar allargs, i al final li va contestar que preferia no sortir amb ell ja que, li va dir així, tenia massa compromisos. Un cop assabentat de la decisió de la Roser, i després d'estar uns dies capcot i entristit va decidir deixar d'anar a cal Francesc. Li produïa angoixa veure la Roser. La veia ja com inabastable. Durant tot l'any vinent es concentrà en el seus estudis intentant aprovar aquell primer curs comú que li garantiria fer la carrera desitjada a Madrid. Quedava de tant en tant amb el seu amic Francesc, però no li preguntava mai per les relacions amoroses de la seva germana amb l’Albert.
Però tanmateix a aquestes edats, les coses canvien amb rapidesa, i un any després, la Roser entrà a la Universitat i es matriculà a la Facultat d'Econòmiques. Al pocs dies de ser-hi, va conèixer el Salvador, un xicot força més gran que ella. Era un conegut dirigent del PSUC. a la universitat. Feia uns anys la policia el va enxampar i el va poder acusar de pertànyer al partit del comunistes catalans. El van jutjar al Tribunal d’Ordre Públic i el van condemnar per associació il·lícita a 4 anys de presó. En va complir 3 i mig al penal de Sòria. Va tenir sort i va poder examinar-se a presidi d’algunes assignatures, de tal manera que en tornar, va poder matricular-se de tercer amb algunes assignatures penjades de segon. La Roser se’n va enamorar follament, oblidant de seguida el tarannà massa burgès de l'Albert. El Salvador tenia 25 anys, set més que la Roser. Era baixet i duia una barba serrada molt ben retallada. Els seus ulls eren blaus com els de la Roser. Sota la seva influència, ella es va fer ràpidament comunista i va esdevenir ben aviat una activista molt agosarada a la universitat. Tenia, com tots els seus germans, una veuassa molt potent que aixecava amb facilitat i li permetia abrandar la gent que assistia als mítings improvisats. Els exàmens de juny de 1969, van ser un complet desastre i no va aprovar-ne ni una. Aquest fet va preocupar molt els seus pares, que havien anat seguint com la filla es desmarxava i es ficava en el camp perillós de la política. Cada vegada es barallaven més sovint i la Roser els amenaçava a cada moment amb anar-se’n a viure a una “comuna”, una espècie de pis col·lectiu amb d’altres companys. La gota que va fer vessar el got va ser la lluita duta a terme contra el Judici de Burgos. El franquisme va agafar els anys 68 i 69, 16 persones d’ETA i els va acusar de la mort de dos o tres policies. Les condemnes que demanava el fiscal militar eren de 6 penes de mort i moltíssims anys de presó. El judici es féu el desembre de 1970, a la capitania general de Burgos, que era la capital militar de tota la zona nord des de la guerra civil. Arreu d’Europa s’aixecà un gran moviment de protesta per salvar les vides dels patriotes bascos que lluitaven contra el franquisme. En aquella època l’ETA era un més dels grups antifranquistes. Tots ells feien pinya contra el feixisme, no importava els mètodes que utilitzés una organització per tal d’enderrocar la dictadura establerta des de la victòria de Franco a la guerra civil. Tot s'hi valia contra la violència desfermada dels franquistes. Dins de l’Estat espanyol el nombre de protestes i manifestacions va créixer de manera important. A Montserrat hi hagué una gran tancada d'intel·lectuals i personalitats. La universitat fou un dels centres de naixement de manifestacions, proclames i protestes. Durant aquells anys, el règim declarava cada dos per tres l’estat d’excepció que donava uns poders encara més excepcionals a la policia per detenir i castigar l’oposició.
En una de les manifestacions d'aquella tardor de 1970, la Roser i el Salvador es van veure sorpresos per l’arribada d’uns escamots de policia antiavalots. El grup on anaven va intentar dispersar-se en diferents direccions per tal de evitar detencions massives. Ells dos es van separar. La Roser amb algun company més es va refugiar dins d'un garatge gran ple de cotxes, però l’encarregat en veure que entraven els manifestants va sortir i els va denunciar als grisos. Els policies van entrar al garatge brandant les pistoles i les porres i després d’algunes curses entre els cotxes els van acabar arreplegant a tots i els van portar a la Comissaria de Via Laietana. La Roser ja no en va sortir ja que li van posar una multa per desordres públics de 200.000 ptes. i com que no les tenia la van portar directament als tres dies, de la comissaria a la Presó Model. Sort n'hi va haver que el seu germà i uns companys de facultat van llençar totes les coses que podien comprometre-la i que guardava a casa seva, a la seva habitació, de tal manera que la policia no va trobar res quan va anar-hi per escorcollar la casa.
Van passar força dies abans no van poder recollir les 200.000 ptes. de la multa, El pare de la Roser tenia una bon càrrec a una empresa d’exportacions, però eren molta colla a casa, tenia 4 fill. Només la gran treballava de dependenta, i tenia un sou ben baix. Tots els amics i companys van fer col·lectes. En Miquel molt colpit per la detenció i sentint dins seu una ràbia immensa contra el franquisme pel dany que sabia li estaven fent a la Roser, participà activament, demanant classe per classe, diners als estudiants per fer front a les multes posades de manera arbitrària als companys que protestaven pel judici de Burgos. Al capdavall, dues setmanes després de ser engarjolada a la Model, van poder pagar la multa de 200.000 ptes. Tota una colla d’amics van anar a esperar-la a la sortida de la presó. El Salvador també hi era. Quan va sortir es van abraçar intensament ell i la Roser i així estigueren una bona estona. Els ulls d’ella començaren a espurnejar i les llàgrimes ompliren els seus ulls blaus, i li regalimaren galta avall. De seguida els policies els van fer fora fent el gest d’anar a desenfundar les porres i amenaçant amb colpejar-los.
Pocs mesos després en Miquel s’assabentà pel Francesc, que al Salvador li havien denegat la pròrroga del servei militar i que per tant havia d’incorporar-se a la caserna “La Constancia” a Plasència, Càceres. A 1000 km de casa seva. L’allunyament era una altre càstig més per als enemics declarats del franquisme. A més a més li esperava una mili ben magre i dissortada amb el seu expedient de comunista. Als pocs mesos la vida se li va fer insuportable i va tenir un fort enfrontament amb un comandament. De seguida el van ficar al calabós i hi va romandre llargues estades ja que només sortir, el provocaven per tal que saltés i poder castigar-lo altre cop. El tinent coronel del regiment el va amenaçar fins i tot un dia de fer-li un judici i tancar-lo a un castell militar una pila d'anys si no feia bondat. En aquestes condicions les possibilitats de rebre permisos o fins i tot de poder ser visitat per la Roser algun cap de setmana, va esdevenir impossible. Per sort, una de les setmanes ja d'estiu, van nomenar de capità de quarter un alferes de milícies universitàries ben agosarat i d’esquerres. Li va concedir permís de visita tant per al següent cap de setmana com per al seu nou mandat unes setmanes més endavant. Això només era possible a l’estiu ja que els militars de carrera estaven llavors de vacances i deixaven la caserna en mans dels alferes de complement, que feien la pràctica final de sis mesos abans de llicenciar-se... Un amic del Salvador li ho va comunicar a la Roser un dijous al vespre per telèfon. Havia d’anar ràpid ja que Barcelona era molt lluny de Plasència.
-Roser. Li digué el seu amic.-M’ha dit el Salvador que el capità de setmana li ha concedit permís per rebre visites tota la tarda del dissabte i la del diumenge. Vine. Només hauràs de pagar el viatge ja que pots dormir al pis compartit que tenim tota una colla de soldats catalans. Té. Apunta l’adreça. Els caps de setmana hi ha sempre algú o altre. Com que les visites s’acaben abans del toc de retreta, t’esperarem per ensenyar-te la casa i per si vols sopar.
La Roser estava emocionada i eufòrica. Feia més de 6 mesos que no veia el Salvador ni havia cardat amb ell des d'aleshores. Tampoc ho podria fer aquesta vegada. Va agafar d’una revolada la bossa i va baixar al carrer per anar amb la “Vespino”, un ciclomotor de molt d’èxit en aquells anys. Va adreçar-se a comprar els bitllets a l'estació de Renfe. Havia d’agafar el ràpid nocturn, fins a Madrid. Si no era massa car, demanaria una llitera per tal de poder dormir una mica per la nit i no arribar tan cansada. Un cop a Chamartín calia desplaçar-se fins a l'estació d'Atocha i agafar un altre tren fins a Plasència. Sortint a les 7 de la tarda del divendres, amb una bona sort arribaria a dinar el dissabte, just a temps per a la visita de la tarda, a 2/4 de 5. No hi va haver cap problema en comprar els bitllets d’anada i tornada. No seria a casa fins a la tarda del dilluns, però era l'única possibilitat de veure el Salvador. Sabia per les cartes que rebia i pel que li deien els companys de mili que venien amb permís, que ell estava patint molt. Potser no tindria una altra oportunitat d’abraçar-lo i d’infondre-li el caliu, els ànims i l’amor que sentia per ell.
Amb els bitllets a la ma, eufòrica, engegà altre cop la “Vespino” i s’adreçà rabent cap a casa per tal de preparar la maleta per als tres dies, i comprar una mica de menjar pel Salvador. Li duria fuet i llonganissa que li agradaven moltíssim. Entotsolada amb aquest pensament i cofoia d’alegria, no se n’adonà i anant de bòlit va saltar-se un semàfor. Anava a la màxima velocitat que podia assolir la seva “Vespino”: a 50 Km. per hora. Inesperadament un camió sortí del carrer de l'esquerre i se l’endugué de ple,carrer enllà... Va caure sota les rodes eixarrancada encara, sobre el seient de la moto, i el camió la va arrossegar una pila de metres fins que va poder aturar-se. La Roser quedà a terra sobre un bassal de sang. Estava rebentada per dins. Quan els vianants i el conductor del camió s’atansaren, el seu cor encara glatia i amb una veu apagada i rogallosa repetia:- Salvador, Salvador..han pogut amb nosaltres. Els franquistes han pogut amb nosaltres...- Va morir l’endemà a l’hospital de la Vall d'Hebrón. Tota la nit d’agonia la van vetllar els seus familiars i els camarades de partit a la sala d’espera de l'UVI. El Miquel se n’assabentà pel Francesc i amb l'ai al cor hi acudí ja tard. Fou una nit ben trista. No va poder veure per darrer cop aquella fesomia amb aquells ulls blaus tan expressius, ni tampoc va poder sentir la ingenuïtat corprenedora de la Roser. Quan la van enterrar, ell va llençar sobre el taüt amb les despulles, unes roses vermelles que havia comprat, mentre es repetia una i altra vegada en veu baixa.- Feixistes de merda. L’heu mort vosaltres.. L’heu mort vosaltres...
Pocs mesos després el Miquel, a l’igual que havia fet abans el seu amic Francesc es féu militant de les Joventuts Universitàries Revolucionaries (JUR), branca juvenil del PCE (internacional), una de les escissions més actives i combatives del PSUC.. .Els següents sis anys, en Miquel visqué només per enderrocar aquell règim opressor que a més de les moltíssimes malifetes comeses li havia arrabassat la vida a la seva bona amiga Roser. El seu primer amor.
(Nota de l’autor: Aquest relat enllaça amb el que porta per títol:
“No vam poder canviar el món”)

Galàxia