Rentar-me la cara

Un relat de: Amat

Rentar-me la cara i les dents
és el que he de fer.
Li he fet una mamada al passat
i m'ha esquitxat ben bé a la cara.

Les metàfores en són esquitxos, degotejos, i els poemes plors desconsolats.
La meva obligació és suicidar-me
la meva devoció és tentar-me
i no fer-me gaire cas ni per viure
ni per morir. Deixem això
a la falta d'oxigen
en ennuegar-me en un cl de lefa extraviada.

Viure és una puta merda.
Sense llum, a les palpentes
ja no hi sé caminar,
la valentia,
haver perdut
el compàs que proper
m'identificava el següent pas
exactament fa dies
que hi vaig perdre la confiança;
l'autostima no m'estima.

Sóc un laberint que a obscures
perd la sortida.
La vida em té més desvestit
que quan hi vaig arribar
i em perdo en la distancia
que es suposa entre ella i jo...

Pots preguntar-te ben segur
"aqui no hi ha paraules maques.."
n'hi falten quan s'elogia
la mort o la falta d'ella
o ben bé el coma etílic
d'una nit en el dors de la vida.

Dantesc és el paratge de la
vermellor en el pla quadràtic,
pragmàtic si es tracta d'anar a morir
damunt d'una cadira.
Explicar-ho és la màxima demostració
de covardia.

Comentaris

  • el del autor[Ofensiu]
    Amat | 02-10-2006

    donat que l'exuberant producció que hi ha en aquest lloc dificulta la mostra i exposició del mateix contingut de la web, m'auto-comento per aparèixer en el feliç llistat de 'últims comentats'.

    Gràcies

    M.V.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: