hi havia una vegada... un cafè amb llet

Hi havia una vegada un cartró de llet i una cafetera damunt d'una taula en un país d'estudiants. Feia uns quants dies que estaven allà damunt sense que ningú els digués res i ni molt menys per anar a fer un tallat. Passàven les hores i els habitants d'aquell món semblava que s'haguéssin oblidat per complet d'ells. Els dos restaven allà damunt, pensant i fent com si tothom els mirés, completament inmòbils. La llet trobava a faltar el seu millor amic, el Colacau, i la seva afició preferida: fer cruixir els cereals en caure-hi damunt. Per ella era tot un vici. I d'aquesta enyorança empalidia constantment i pensava per dins "I quin avorriment aqui, al costat d'aquest orni que de manera tant ridícula obre constantment la boca. Quina amargor la seva vida!". La cafetera per la seva banda feia cas omís a la mirada estreta del cartró i ella seguia mirant cap allà, aferrada i indiferent. Però així arribà el minut en què el sucre tot rialler s'adreçà a ells i els digué: "Fa un temps que us veig aqui. Que s'han oblidat de vosaltres? Se us veu una micona tristos, que us fa falta res?" La cafetera que no tolerava els prejudicis li digué fermament: "A mi no em passa res de res! És aquesta nena d'aqui que obre i tanca la seva boqueta de cartró suspirant blancament a cada instant, ja em té fins la visagra!". I la llet respongué tota estarrufada: "Jo a tu no t'he dit pas res! Estic aqui pensant amb les meves coses i ningú li interessa els meus sentiments, ni la meva devilitat. I no et penso explicar res; segur que ets un insensible i no entendries." "Tampoc vull saber-ho! I tu sucre no et posis on no se't necessita." Exclamà la cafetera que era aspre i tossuda com una mula. El sucre s'ho quedà mirant tot sorprès. "Ai carat! Així sí que anem malament aqui damunt la taula. I ja ho sabíeu això l'un de l'altre? Que us portàveu tan poc amistosos?" La llet fou la primera en respondre: "Jo no ho sabia pas, però podia perfectament imaginar-m'ho d'un personatge així que seria tan grotesc." La cafetera s'enfadà: "Jo, grotesc? Tu que em poses nerviós, grassa com ets i empolainada de colors clars i amb teus els sospirs de nena malcriada. No hi ha qui tingui una estona de monotonia com Déu mana!" La llet s'enutjà: "Què m'ha dit??? Que sóc grassa? Tu si que ets un malcriat, qui t'ha ensenyat educació? Un cap quadrat segur. I qui diu que estic grassa? Si aqui hi ha algú de pes ets tu amb la papada que t'arriba fins el cinturó..." Els dos es quedaren de morros. El sucre també callà per una estona tot sorprès mentre pensava alguna cosa per poder arreglar la situació. Allò no podia anar així. No sabien quan temps més estarien damunt la taula i d'aquella manera era força desagradable. Quin sentit tenia, sino, restar inmutables damunt la taula? El sucre se'ls mirà una mica més i digué: "Doncs a mi em sembleu la mar de divertits, vosaltres dos." La cafetera es sobresaltà i li féu un botet la tapa. "Divertit? Jo? Au vinga, no em facis riure! Si vols enriure-te'n d'aquesta vaca d'aqui al costat per mi perfecte. Però no diguis que som divertits, jo no li veig la gràcia per enlloc a tot plegat." "Jo no sóc una vaca, t'he dit!" Apuntà la llet. "Si home si, l'un tan amarg i l'altre tan tiquis miquis. Quina colla!" i el sucre es rigué tot sol. Llavors, la llet que se'l mirava envejosa li preguntà: "I tu, com és que estàs sempre tan content?" "Perquè sé una cosa que tu no." Digué sense deixar de riure. "I pretens fer-nos rabiar amb el teu secretet?" "Jo?" Es burlà el sucre "Sou vosaltres que ja esteu enfadats l'un amb l'altre." La llet es quedà muda. "T'agradaria saber el meu secret?" "Si..." Digué tímidament. "I a demés, xafardera!" Assaltà dient la cafetera que estava parant l'orella en aquell moment. "Tu calla que també t'interessa" Li retregué el sucre. "Us agradaria calmar el vostre enfrontament?" Els dos se'l miraren amb cara d'estranyats. La cafetera dessistí ràpidament, tot i que seguí escoltant. Sabent-ho, el sucre es dirigí a la llet i començà dient: "Sóc feliç perquè conec la raó per la que estic aqui." "Oooh!" Féu la llet bocabadada amb aquell anunci. "Mentre que vosaltres sou fora de lloc, us hi han abandonat aqui, esteu l'un al costat de l'altre i no sabeu per què." "I tu? Com és que ho saps, tu?" Preguntà intrigada la llet. El sucre li féu cas omís. "Veieu aquella tassa?" La cafetera que dissimuladament seguia la conversa també s'hi fixà. "Jo tinc el secret però el guardo dins aquella tasseta de color blanc, però alts com sou vosaltres i petita com és ella no el podreu pas veure si no us inclineu una micona. "Però vessaré si m'inclino!" La llet s'espantà un xic i el sucre li digué tendrament "Heu de confiar amb mi si voleu saber." I així la llet tota poruga es dirigí feixuga i quadrada cap a la tassa i un cop ben a la vora exclamà: "No veig res de res!" "Has d'inclinar-te una mica, ja t'ho he dit, si vols veure-ho." Digué impassible; i la llet s'inclinà per poder mirar. "Ai, ai, ai! He vessat i aqui dins no hi ha res!" "És que no has mirat bé, dona. Si ho fas així..." La cafetera que no pogué resistir més el comportament de la llet i sobretot a la curiositat i hi anà girant sobre ella mateixa precipitadament i s'abocà a la tassa per poder saber. També vessà i quedà també igual de decepcionat. "Ens has enganyat! I a més has aconseguit que em barregés amb aquesta púrria, quin deshonor... Déu meu! Mai més faré cas al sucre!" La llet es quedà perplexa, mirant el sucre, expectant. "Us he dit que confiéssiu en mi, encara que tu, cafetera, tu si que ho has fet per pura xafarderia." A la cafetera se la menjava la vergonya. "Observeu." El sucre s'apropà fins la tassa i sacsejant-se fent uns saltirons abocà una mica del seu sucre a l'interior de la tassa. Acte seguit, digué: "Tasseta meva, fes avui la dança de la concòrdia per a nosaltres, t'ho prego!" La tassa començà a donar voltes i fer saltirons minúsculs damunt la taula davant la mirada abstreta de la cafetera i la llet. El sucre es diluí en la mescla. El cafè i la llet es quedaren muts, repentinament es calmaren. No podien treure la mirada de la tassa sentint alguna cosa extranya. Llavors el sucre digué: "Veieu? Vosaltres junts no sabíeu quan calmats podíeu estar fins que jo no estigués diluit en els vostres caràcters." I així fou com el sucre endolcí el cafè amb llet.


FI