Sala de concerts

La gent retornà cercant els seus respectius llocs en la inmensa sala de concerts. La mitja part estava a punt d'acabar i s'apropava el meu torn. Tocaria Chopin i Bach; un vals i un preludi respectivament. Des de darrera l'escenari restava pacient escoltant el murmuri de la multitud com s'anava situant respecte l'escenari, amb el ritme de la gent educada; calmada i mecànicament. El mestre de cerimònies aparegué per la portella.

⎯Ah, ets aqui! Queden dos minuts. Prepara't.

Li vaig fer un gest d'assentiment. Però tenia un mal pressentiment, hi havia alguna cosa que sabia que només es podia esperar, impotent. Només era una sensació, però clara. Pensava que no hi podia pas fer res i que potser tampoc seria tan greu. Era la mateixa estratègia que quan m'espantava per les nits de la infància, quan sobtadament en la foscor es perpetrava un so completament estrany i sospitós: no fer-ne cas. I pensar en no reprimir amb absurdes incursions la lliure actuació de fantasmes o esperits. Però no se'm ocorregué que aquells fantasmes que existiren sota la meva estricta llicència eren molt més inofensius que les pors a les coses que ni es veuen ni es senten. Sonà l'últim timbre i el silenci progressà ràpidament.
El cap del mestre de cerimònies aparegué per on abans i em mirà a l'espera de que jo iniciés el gest de sortir a l'escenari. Em vaig aixecar, pensant en altres coses per distreure la pressió del moment. En travessar el lateral dret de la lona del fons de l'escenari una forta ovació omplí la buidor de la tumultuosa espera en la sala. Un estremiment em recorregué l'espinada poc acostumada a aquests moments i després de la reverència vaig asseure'm davant d'un imponent Petrof de tres quarts. Es féu el silenci. Vaig començar amb la primera peça: Vals de Chopin, opus seixanta-nou, número u.
La mà dreta inicià el moviment: una dolça seqüència de corxeres llur subtilitat i delicadesa marcarien tota la peça que evolucionaria d'una forma quasi bé omniscient omplint l'espai lentament amb la pomposa gracilitat que caracteritzava les vetllades per les quals fou composta; desprenent un giny que enarbolaria tot ego que s'apropés com tocat per una gràcia divina. La meva concentració era la justa, avistant només les tecles més difícils d'encertar, tot afavorint el caràcter decaient de la peça i submís a aquell que l'interpreti, deixant-se a mercè de la seva sensibilitat i gràcia en la representació. Sortí pràcticament a la perfecció i forts aplaudiments retronaren en la sala; breus, doncs em disposava a atacar Bach. Era el preludi número tres.
Una melodia més senzilla que el vals despuntà des de la mà esquerra. Un acord de tres notes que fins i tot podria semblar pobra, sense l'acompanyament. La mà dreta corria esperitada pel triple de notes que la melodia principal a un tempo asfixiant, com dissoltes en el remolí d'un riu i jo, saltant amb la melodia principal com pedres pel llarg i ample en aquest riu de cabalosa armonia. Un trepidant exercici d'armonia que s'assembla a jugar amb la mort, com éssent una maleïda broma adictiva; fugint amb el desfici de la inconsciència amb el que es viu la vida, esporuguidament, a través d'un pentagrama, sense volguer caure en la dissonància. Saltant sense volguer caure, quan tot d'una, com una clatellada que s'avista amb un ull hipermètrop, m'assaltà un atac incontinent de tos. Inevitable. Vaig començar a tossir interrompent desgarradorament l'actuació. Tota imatge havia desaparegut i no podia amb els meus pulmons que em convulsionaven tot jo i, tal i com vingué, cesà. Una taca de sang lluïa sobre el blanc de dues tecles.