a l'insòlit

Un relat de: Amat

El cigarret s'il·luminà com un esgarip de foc en un mantell negre i tot prengué una dèvil forma d'ombres efímeres. Potser serien quarts de cinc de la matinada però ja havia après a no mirar el rellotge en aquestes tristes situacions, conscient de que era absurd donar temps real als moments en els que no pots dormir. La primera necessitat era trobar un bon refugi perquè la seva ànima no li pesés massa. Un bon exemple era perfectament el balcó. El balcó de la seva habitació donava directament al costat del pis del bloc conjunt per la dreta. I a l'esquerra hi havia justament el mur que feia més llarga l'habitació de la seva companya de pis, potser un metre i mig més llarg. No era la primera vegada que escoltava aquest silenci de farsa, composat per màquines petites i grans i estiraments de calor del material de les construccions mandroses i carques que es retorçaven en l'absència. La llum del cel era ben roja, com una continuació de la falsedat del silenci d'aquell pati interior; les parets de material de mala qualitat, el cel ple de núvols rojos com músculs en tensió desagnats i coagulats en el sostre de la ciutat.
Sempre, mirant fixament tots els punts lluminosos restants a les cases veïnals, com buscant un gra d'una varicel·la tardana en els inicis de la infecció. Sempre hi ha algú que manté un llum encès sigui quina sigui la hora de la nit. Normalment sempre és algú que redera una persiana mig tirada mira la televisió com va fent llumetes i canvia quan prem un botó. Sempre havia pensat que el que ell en treia de observar l'escena dels colors canviants darrera la persiana era força més útil que ser allà dins, negant-se a acceptar que no li feia falta cap droga més dura per existir. En consumir-se el cigarret es sentí força decepcionat per la brevetat i el poc èxit de la seva estada al balcó.
Seguia sense tenir son i la foscor ja no l'incomodava. Les pupil·les estaven ben exteses i refrescades, movent-se nerviosament per tot el pis amunt i avall les cames no cesaven. Fins sortir a la galeria. Una estança ben petita que més aviat era com un espai sobrant per mala planificació de l'immoble tancat per una barana que posseïa unes barilles per lligar-hi el cordill i poder estendre la roba. Tot plegat potser eren cinc metres de distància entre parets i quinze metres més amunt, una claraboia que evitava que entrés la pluja, però també el poc sol que podia arribar en un angle tan petit que li quedava per deixar-se veure en els seus cordills. Mai ho havia calculat però, probablement, en el cas de que no hi hagués la claraboia, potser tindria en totes les hores solars tan sols una petita i escarrancida mitja hora per eixugar tota la roba humida i només durant les èpoques de més altura de la ruta solar. Recordava breument a l'espai del pati interior del balcó de l'habitació, llur semblança era com de fill bastard. Però bé, aquell minúscul pati interior tenia una altra característica -per no dir tara: resulta que hi havia una repisa, perfectament abastable des de la seva rentadora, que dividia l'espai entre els blocs colindants, aproximadament d'uns sobradíssims vint centímetres d'espessor. Pensat i fet, encengué el llum de la cuina i començà una expedició prou perillosa per anar descalç i amb calçotets com anava per arribar fins a la finestra suficientment entreoberta del davant del seu mateix bloc, propietat de l'habitació del seu company de pis. Aquella nit havia dut el seu xicot a casa i després d'un sopar que havia intuït força romàntic al menjador de casa havien anat a la seva habitació a dormir, com tota parella que té pressa per fer el cigarret de després de sopar. Era pura xafarderia el que el guiava en aquella empresa no menys estúpida que perillosa; a més, la distància que separava la repisa del primer marge de la finestra eren ben bé cinquanta centímetres que obligaven al seu cos a contorsionar-se sobre una altura de quatre metres. Una caiguda podria resultar mortal de necessitat en qualsevol sentit. Afortunadament ningú es mogué en enxamplar l'espai d'obertura de la finestra, que gemegà estrepitosament i alarmant. A primer cop d'ull una franja il·luminada pel trist florescent de la cuina deixava veure una mà damunt una natja, allà, adormida a mitja carícia amb les iemes dels quatre dits que formen un simple contacte com per fer pessigolles pinzellant intencionadament tan sols la primera capa de la dermis. L'un estava estirat amb la mirada cluca cap a la seva esquerra i, en direcció contrària una mica més avall, l'altra, i mig abraçat al seu tòrax en posició com podríem dir-ne de tan sols un quart de la fetal. En aquell instant entengué que la homosexualitat era un dels secrets de la naturalesa que el ser humà havia retret com a esporàdica característica de la mateixa, com si la humanitat s'hagués adonat de que la té molt petita i tot i així se les donés de viril i potent, sense acceptar que no tothom pensa en les mateixes coses i de la mateixa manera. De fet, aquella visió despertava una sensació artística punyent, com un crit de provocació rebel intrínsica en una tendresa infinita i per ell, inentendible i a la vegada evident, òbvia. La respiració dels dos el féu somriure. Roncaven una mica i això li recordà que allà no hi estava fent res. Reajustà la finestra sense empènyer-la, sense deixar possibilitat ni de despertar el grinyol de les visagres quasi ancestres.
Al reposar-se sobre la repisa de l'esforç de la tensió li petà el genoll de la cama esquerra, com encenent la llum del pis que posseïa habitables tot per ell els cinc metres quadrats d'espai que obrien l'edifici al cel i es quedà immòbil, com un gat que clava la mirada en un gest des d'un llòc recòndit de l'estructura d'un edifici en alertar-se d'alguna cosa. S'assegué arraulit i recolzant-se a la paret mirant avall a l'expectativa. La il·luminació era escandalosa, però enfocava directament al terra deixant a les fosques qualsevol detall de més amunt. En obrir-se la baldeta de la porta aparegué la nuesa d'una noia com donada per aquell per un cop màgic llindar de la porta de vidre fumat i suport de fusta de totes les galeries. A penes deu segons després de l'impacte sentí el cor arrebatat de la sensatesa tan a prop de la boca. Lentament, es quedà aturada al bell mig del vermell enrajolat amb el cap cot, inmòbil. Pogué veure una esgarrifança en la seva pell i mugrons i tot seguit s'abraçà la pell eriçada. I fou llavors que el silenci tan rogent com l'havia sentit fins llavors s'escarní amb el so d'una ànima retorçar-se i exprimir-se hermèticament fins deixar-ne caure la llàgrima de la noia. Duia els cabells recollits amb un mocador que era negre on aquests eren d'un estrany color castany. Encara no havia pogut veure-li ni el mentó. Seguia somicant, amb les mans al pit, desgraciada i patètica. Llavors es mogué tentinejant cap a la paret recolzant-se amb la mà i començà a respirar a fons, calmant-se, canalitzant la força amb els pulmons i intentant relaxar-se. Estossegà i deixà caure la saliva de la seva boca sense projectar-la i s'assegué amb una cama arronsada i l'altra estirada amb la mirada cluca esbufegant lleument i, per fi, amb la cara al descovert. Tenia els ulls enormes i les faccions xuclades, la mandíbula ben feta es marcava com el cos humit que s'amaga darrera un batí de seda. Estava en la paret contrària a la que ell estava apostat pel que perfectament podria descobrir-lo si obria els ulls i si deixava d'enlluernar-li l'intens focus de la terrasseta. Encara no havia aconseguit calmar el moment d'excitació i alerta però ella ja no obrí els ulls. La seva respiració es calmà definitivament i així va restar fins que decidí marxar d'allà, ja havia vist suficient i no podia fer res per ajudar-la.
Tornà al llit i s'adormí pensant amb la noia. Què li devia ocórrer? La seva estranya bellesa es confonia en el record d'aquella nit. Quin era el motiu de la desesperació allà a l'enrajolat? Quin era el verí? Com es podia rompre en destells una ànima com un cristall esquerdant-se tan lentament? Tot tenia un perquè i un lligam que quedaven fosos en una única estranya sensació. La nuesa imprevista; la ciutat que contaminava el cel; el cel que contaminava els patis interiors; la ferida dels grans ulls d'aquella noia; la nit i les llàgrimes rodolant pels patis interiors...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: