les monedes perdudes

Ella s'assegué damunt la taula i començà a despullar-se mentres el mirava. La classe estava a punt de començar. Ell també la mirava, excitant-se mentre veia com el fred eriçava les seves formes i s'aplanaven les seves natges sobre la taula del professor. Aquest entrà, passà per davant seu, deixà la jaqueta i la cartera vestint la cadira i des del costat de la taula inicià el seu discurs adreçant-se a l'alumnat:

- Bé, doncs; com anavem dient ahir a última hora, el contrari de la moral no és exactament ser inmoral en tan que si ens autodenominem com a tals acceptem de bon principi l'existència de la mateixa. Deixant de banda, és clar, si la respectem o no... en qualsevol cas, el contrari és necessàriament la amoralitat .- Es quedà en silenci pensarós.

Ell s'apropà a ella i li mossegà el coll, mentres apartava el de la blusa que s'engrandia fins l'infinit, botó a botó. Ella acariciant-li la clatellada resseguia els moviments que produia el seu cap quan aquest amb la boca llepava i succionava quelcom semblant a la excitació, on aquesta és vida i ell era mort.

El professor baixà de la tarima i seguí parlant davant dels alumnes.

- Dit això, podem afirmar que en la ethos assimilada com a tarantos s'hi sobreentén la aisthesis. És a dir que la ètica (del llatí ethos) queda en fora de joc si no hi ha sensibilitat moral, la aisthesis. En el tarannà ètic d'una persona èticament correcta hi ha d'haver la capacitat de judicar si una acció es correspon a un acte ètic o no. La indignació, la admiració, la simpatia... tot això són fenòmens de la sensibilitat. La amoralitat és on no hi ha judici possible perquè és un buit, seria com parlar amb una tàpia... -

Ell acabà de treure-li la falda i ella li estirà la samarreta deixant-les al terra, en l'oblit més inmediat. La féu apropar-se al final de la taula on hi havia el seu sexe candent i l'abraçà iniciant un reconeixement total de la presència d'un cos en l'altre; l'alè no tardava en refredar-se contínuament mentre les mans s'apoderaven de les seves fronteres que es difuminaven i es refeien, en passar una i altra vegada amb la seva fredor delimitant a cada centímetre l'existència punyent d'aquesta en el seu pas sota la blusa, que es desmoronava com la grava que cau d'una escultura a cop d'escarpa. Ella es separà de cop i mirant-lo fixament li desfé els botons dels pantalons... començà a acariciar-li el penis amb la fredor anhelant ardor, amb la intensitat que necessita l'equilibri tèrmic.

-...Ara em vé a la memòria una anècdota de Voltaire que era molt amic amb Kant. Resulta que escrigué un poema en el que ridiculitzava, entre cometes, diguem que feia un acudit amb el tema de la premeditació de l'home ètic i la seva sobrietat i la de Kant...-

Ella baixà de la taula i féu que ell s'hi recolzés i mentres avall li baixava els pantalons i s'esclafaven les natges contra les vores de la taula s'endugué arrabassadorament el membre a la boca. L'agafà de les cuixes consolidant una plena dedicació del seu gest a ell, amb la plenitud de les ones comulgant amb la sorra. Ell es desfé dels pantalons que li lligaven els turmells i es recolzà del tot sobre la taula flexionant una cama i deixant l'altra penjada, despresa a la fam d'estremiments. Ella incrementà el ritme mentre el professor acabava amb la anècdota.

- ...Així doncs, l'home no salvà el seu amic d'una forma ètica, sino que per pur instint d'ajudar a una persona propera. No havia raonat èticament abans d'anar a socórrer el seu amic de manera que no havia actuat de forma estricta sino per instint, que és el que Kant més distingia. Si recordeu allò que deia: "les estrelles damunt el meu cap i la llei moral dins el meu cor".
Però bé; Aristòtil deia que l'ètica és pura praxis, tota una forma de comportament, distingint-ho de la poiesis, l'activitat artística, senzillament perquè l'ètica és una activitat pràctica.Una forma de comportament que tothom que es manifestés coneixedor de la ètica habia d'adoptar per determinació; sentència que fou molt criticada més endavant...-

El féu rondar el límit de l'abisme, subjectat a les vores de la taula com jugant a la ruleta russa omplint poc a poc tots els forats del tambor... ella cesà entre llepades felines i ell es destensà tot sospirant enèrgicament; s'assegué davant seu i es besaren. Ella encara el subjectava, acariciant el seu membre. Llavors pujà damunt la taula i s'entrellaçaren les cames i s'endugué el cap d'ell al pit. Posant la mà entremig inicià un desplaçament del gland al llarg del seu sexe que lliscava humit a ritme de la seva respiració. El professor alertà d'una pregunta entre els assistents:

- ...si estem parlant de fonament hi ha d'haver una premissa que es considera irrebassable. Sí, digue'm si us plau.
- Però, si és una premissa, es pot haver considerat rebassable en algun moment, no?
- És clar, per aquesta raó es procurà basar-ho des d'una fonamentació no fonamentalista, tanmateix, no deixa de dependre de com ens ho mirem... Ha de tenir en compte que Aristòtil també tenia com a premissa que totes les aspiracions humanes porten al bé...-

Ell dugué el seu penis fins penetrar la seva vagina i exhalaren a l'uníson. Ella canvià subtilment de moviment, de manera que ara era tot el seu cos el que contenia un equilibri que es mantenia cercant-se ell mateix entre plaer. Ell li agafà ambdós pits i començà a comprimir-los i juntar-los amb la seva llengua, ella deixà que fés posant-li dòcilment les mans entrecreuades rera l'espatlla i la respiració s'anà diluint en l'existència sonora. El professor féu una pausa i s'assegué a la cadira vestida.

-Abans de prosseguir, hi ha alguna pregunta més...?
Sí digue'm.
-I en la mort?
-En la mort?
-Si. És lògic pensar que l'ànima conserva el seu comportament fins travessar el riu Estigi després de la seva mort; els grecs creien en la perpetuació de la seva ànima i segons Aristòtil és sensat d'apostar pel fruit d'una vida ètica i perpetrar-la fins més enllà de la pròpia mort, però... i si el cos es perd? I si, degut al que pugui ser, el cos no arriba a poder travessar fins el regne dels morts? L'ànima perd tot honor i dret a una estada al més enllà mínimament digna. Es podria parlar de la amoralitat de les ànimes deambulants, dels espectres? Podria tractar-se d'una amoralitat fundada en la perdició del dret a la dignitat del ser ètic segons les creències?
-Mmmh... la pèrdua de la integritat de l'ànima de l'ésser ètic conserva la seva dignitat al no poder travessar el riu Estigi a bord de la barca de Caront? A veure... Hi ha algú a la sala que pugui respondre a aquesta pregunta?

-------------------------


Els grecs tenien la creència de que per tenir una mort digna el cos habia de morir conservant la seva integritat i dotar-lo d'unes monedes per pagar a Caront per la travessa del mític riu Estigi, sino restarien deambulant eternament pel món dels vius. El quid està en que les dues ànimes queden fora del regne dels morts per una possible pobresa: no poder pagar a Caront. Aquest és el motiu del títol: Les monedes perdudes. Al final del relat el professor està parlant desde darrera la taula, que és on els dos esperits estàn en ple coit ascèptics a la situació, evidentment; aquesta és la amoralitat per la que pregunta l'alumne. Tot això és completament discutible perquè en la seva perpetuïtat gaudeixen de la seva pròpia moral per a la eternitat, que ves a saber quina podria ser. Però això ho deixo a judici personal.