Records amb la pluja

Plou. Rere els vidres plou. Es mullen. Els nens també ens mullàvem aquell dia. No ens volien deixar anar al llac. Els pares no volien. Nosaltres hi vam anar igualment, d'amagat, sense dir-los res. Vam sortir de puntetes i en silenci, de la casa. Aquella casa gran, freda, humida. La recordes?
Vam sortir tots, ràpidament, amagant-nos de la vista dels adults, per després córrer pel corriol que duia al llac. Aquell llac on a l'estiu ens banyàvem, rèiem, gaudíem de l'aigua i del sol. Ahhh! La infantesa! Aquell lloc on el temps és eternitat i tot es viu intensament. I així vivíem nosaltres: intensament.
Plovia. Te'n recordes? Com avui. Què creus que va ser, l'atzar o el destí, que ens va dur allà aquell dia? Estàvem drets, allà, a tocar de la vora del llac, quasi ens mullàvem els peus. De sobte, no vam saber per què, tots vam girar-nos com una sola persona i la vam veure. Davant nostre. No podíem apartar-ne la vista. De seguida vam reaccionar i vam córrer cap a ella. Vam embolcar-la amb els nostres abrics i jo, que era el més gran, la vaig agafar per dur-la a casa. Corríem com mai no ho havíem fet abans.
Quan vam entrar a casa vaig veure el nostre reflex al mirall del rebedor. Em vaig espantar. No volia que li passés res. Havia de posar-se bé.
Vam cridar els pares sense recordar com havíem marxat. Les nostres veus els van fer saber que passava quelcom important. Quan van arribar els la vam ensenyar: era la nena més bonica que havíem vist mai. Impossible saber d'on havia sortit, com havia arribat fins allà. Encara la veig com aquell dia. I tu? Te'n recordes com des d'aquell dia tot va ser diferent? Com van entrar una alegria i una claror noves a casa nostra? Ja mai no va marxar.
Plou. Rere els vidres plou i nosaltres ja no volem sortir a mullar-nos.