Onze.

Em falten 7 anys per ser centenari. Mai no hauria dit que arribaria a viure tants anys. Una vida molt llarga, plaent... He viscut com m’ha agradat, he fet el que he volgut. I ara només em queda esperar. L’últim viatge. Estic preparat. Tinc la maleta a punt. La maleta plena de records, de bons moments, d’amor, d’amics, de solitud, de tantes coses!
Només em pesa una cosa... i no ha estat culpa meva. Va ser decisió dels pares. El meu nom: Wenceslau! És un nom que costa de dur, que pesa. Només som 11 Wenceslaus a tota Catalunya!! Per què? Doncs perquè no és un nom gaire bonic, però me’l van posar els pares i l’he arrossegat tota la vida. I l’he aguantat tota la vida, també. He aguantat les cares d’estranyesa, de ‘i això com s’escriu?’, de ‘quin nom més estrambòtic’, ...
Quan era petit m’hauria agradat més dir-me Josep o Joan o qualsevol altre nom més comú. Com diu la dita, Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases. Hauria passat desapercebut, un més entre la resta d’infants.
Malgrat tot ja m’està bé, el meu nom. Ara m’està bé. Em fa ser diferent. I aquesta diferència creix fins a fer-me diferent en tota la resta d’aspectes de la meva vida. Nom estrany. Persona estranya. I mai ningú s’ha sorprès de res del que jo hagi fet. Fins i tot ara, en aquesta residència, quan faig quelcom que se surt de la norma algú diu ‘Deixa-ho, són coses del Wenceslau’ i ja està.