El pitjor dia de la meva vida.

Ho sabia! Ho sabia! Aquell dia no pintava bé, i ja va ser així des del començament. Això va ser a les 12 de la nit, quan encara no havia anat a dormir. Estava navegant per internet, mirant aquí, allà, Amazon, ebay, a veure si trobava aquell estri especial que tenia tantes ganes de tenir. I, de cop i volta, pufff! I el meu ordinador s'apagà amb una miqueta de fum i olor de cremat. Oi que no us ha passat mai una cosa així? A mi tampoc fins a aquell dia. I no vaig fer res més que desendollar-lo, mirar l'hora i anar-me'n a dormir.
Vaig tenir malsons, no vaig poder descansar i al matí em vaig despertar tan cansat o més que la nit anterior. En el meu somni un ordinador se'm volia menjar, tenia uns cabells vermells, que semblaven flames, i una boca enorme. Em vaig despertar quan l'ordinador estava a punt de mossegar-me: em vaig enretirar tant de pressa que vaig caure del llit! I sort d'això perquè era tard: el despertador s'havia quedat sense piles.
Què més podria passar?
No hauria d'haver fet aquesta pregunta. Però me la vaig fer un munt de cops, com era possible que passés tot allò quan les probabilitats de que succeïssin i, a més a més, seguides, eren ínfimes?
I qui pregunta, té una resposta. I la meva va ser llarguíssima!
Vaig preferir no esmorzar a casa per por que algun altre aparell es tornés a cremar o volgués menjar-se'm. Però em vaig dutxar, amb aigua freda, perquè quan havia encès l'últim llumí que quedava un cop d'aire me'l va apagar! Després em vaig vestir i vaig marxar cap a la feina.
A l'aparcament vaig veure que tenia una roda del cotxe punxada, però com era tan tard vaig preferir anar al metro i deixar el canvi de la roda per a la tarda. Vaig córrer cap al metro, només són 3 carrers de l'Eixample, però, mira, vaig trobar-me tots els semàfors en vermell. Això només passa quan tens molta pressa! Ja estava desesperat, havia d'arribar ràpidament a la feina!!
I un cop dins del metro, vaig respirar alleujat, perquè el metro va arribar en el mateix moment que jo posava el peu a l'andana. Què bé! Una cosa que sortia bé en un dia nefast!
Com n'estava, d'equivocat!!! Vaig pujar al vagó, es van tancar les portes, el metro engegà i quan érem dins el túnel... es va aturar!!! 5 minuts. 10 minuts. 15 minuts. Jo ja no sabia què fer! No podia haver-se quedat a l'estació? Hagués pogut sortir i agafar algun altre transport! Però no! Havia d'entrar al túnel i quedar-se allà! Portàvem 20 minuts allà dins i de sobte es van apagar els llums. Hi havia gent espantada. Ningú no deia res. Només van trigar 3 minuts en tornar a encendre's els llums, i a tots ens va semblar una eternitat.
Una hora llarga! Aquest va ser el temps que vam estar aturats allà dins. Després el viatge va continuar sense incidents i vaig poder arribar a la feina, molt tard, sense esmorzar i amb cara de pomes agres. I per a més inri... ningú no es va creure res quan vaig explicar tot el que m'havia passat!
Fins i tot la Conxita tampoc no em va creure! La meva xicota va pensar que havia passat la nit amb algú i que per això havia arribat tard. Se suposava que ella m'havia de conèixer més que els altres, no? Bé, jo m'ho pensava això. O potser ho va aprofitar com a excusa. El resultat va ser que em va deixar, no va voler seguir escoltant-me. I, de fet, ara entenc que si no em creia era perquè no confiava en mi, i si no hi havia confiança... millor deixar-ho córrer, no n'hi hauria mai. Però aquell dia... aquell dia va ser una patacada més, un nou punt negre a afegir a la llarga llista de pitjors coses que et poden passar mai, i a mi m'estaven passant totes juntes!!!
Vaig estar treballant, en silenci, sense aixecar la vista de la taula. Sentia totes les mirades a sobre meu. I no tenia ganes de veure ningú més. Ni de parlar amb ningú, tampoc. Era un d'aquells dies que millor estar sol amb el teu mal humor i la teva mala sort.
Tot anava força bé, la feina anava sortint, els altres m'havien deixat estar, el telèfon no sonava com solia passar altres dies... Bé, ja em pensava que podria anar a dinar a l'hora, tenia tanta gana! És clar! Si no havia esmorzat!! El meu estomac anava protestant, però jo no li feia cas.
De sobte, una trucada. La secretària del meu cap, que si podia anar al seu despatx. Sí, és clar! Em vaig aixecar. Vaig anar cap allà. Vaig treure el cap per la porta oberta i el meu cap em va dir: Passa i tanca la porta. Seu. Va ser seure i el gran concert va començar: el meu estomac ja no podia més. Jo el tapava amb les dues mans com si així pogués evitar que se sentís i intentava alhora escoltar el que m'estava dient. L'informe! I jo no l'havia acabat! Sí, ara te l'acabo, és clar, no pateixis, de seguida te'l deixo damunt la taula.
Dues hores!!! Aquest va ser el temps que vaig trigar en acabar-lo. Sense dinar. Els ruc-rucs del meu estomac anaven in crescendo. Vaig portar l'informe acabat al meu cap i la seva secretària em va dir que el deixés al damunt de la taula, que ell havia marxat i ja se'l miraria dilluns. Una mica més i me la menjo!!!! No em podia haver deixat anar a dinar i acabar aquell informe després? No creieu que hauria pogut fer-ho?
Vaig tornar a la meva taula fins l'hora de marxar. Vaig ser el primer en sortir per la porta, no podia més. Vaig estar rumiant, menjo per aquí o me'n vaig cap a casa i dino tranquil, al sofà, llegint el diari una estona?
Em vaig decidir per anar a casa. Pel camí vaig comprar piles per al despertador. L'endemà no podia tornar a passar-me el mateix. Una mica més endavant vaig entrar a una altra botiga i em vaig comprar un despertador. Per si de cas. Millor dos que un.
Metro. Cap a casa. Quan vaig sortir del metro, se sentien sirenes. No es veia, però, cap cotxe d'emergències. Tiro cap a casa i quan giro la cantonada... els bombers eren a la porta de casa meva!!!! No podia ser! Vaig córrer cap allà però no em van deixar acostar-m'hi. És casa meva, els deia jo. Tenien massa feina per respondre'm. Què ha passat? Vaig preguntar-los. I un que no semblava tant atrafegat em va dir que al 2on 3a hi havia hagut un curtcircuit, s'havia incendiat aquell pis.
Ja no podia pensar. 2on 3a... 2on 3a... I el 2on 4a? S'ha cremat també. Com que no hi havia ningú, han trigat molt en avisar-nos. Les cames van deixar d'aguantar-me i vaig haver de seure a terra. El pobre home es va espantar, va entendre que jo vivia al 2on 4a, però no sabia el dia que portava ja per endavant.
Em va acompanyar a la vorera del davant. Allà hi havia un bar. Millor omplir el pap. Les penes sense gana no serien tan dolentes. Un entrepà de truita i una canya, si us plau. S'ha acabat la cervesa i el cuiner ja ha marxat. Doncs una llauna de cervesa i un entrepà de formatge, pot ser? I tant! La cervesa era calenta i el pa dur. Però em va semblar boníssim.
Quan vaig mirar el rellotge se m'havia aturat. Un cafè amb gel, sisplau. No va la màquina del cafè, han de venir a arreglar-me-la. No podia ser! Tot estava en contra meva!
Vaig mirar el rellotge del bar. Encara no eren les 7 de la tarda. Quedaven 5 hores per acabar el que ja començava a anomenar el pitjor dia de la meva vida. Potser millor que me n'anés a dormir. Sí, a les 5 de la tarda. Així no podria passar res i potser l'endemà ja seria un dia normal, com tots els dies normals i avorrits de la meva vida. Però on podia anar? A aquella hora ningú no estava a casa seva encara per demanar-los si hi podia passar la nit.
Vaig decidir quedar-me allà, al bar, una estona més, a veure què deien els bombers, si podria pujar al meu pis, si encara trobaria alguna cosa sencera...
El foc feia estona que semblava apagat, ja no hi tiraven aigua. Potser estaven mirant com estava l'estructura de l'edifici. Una hora després vaig sortir del bar i vaig anar a buscar el bomber que havia estat tan amable. No el vaig trobar per enlloc. Vaig parlar amb un altre que em va dir que m'esperés una miqueta, que de seguida sabríem què podríem fer.
Mitja hora més. Ja estàvem tots els veïns davant de casa. Tots esperàvem alguna notícia, ni que fos dolenta. Arriba un moment que ja t'és igual el que et diguin, només vols saber. Però no va ser dolenta la notícia, tots podíem tornar a casa. Què contents que ens vam posar! Vam anar entrant a l'escala. Ordenadament. Sense presses. Ara ja sabíem que tot havia estat un ensurt, que no passava res. Cadascú cap el seu pis. A peu i a les fosques, encara no podíem fer servir l'ascensor ni encendre els llums. Alguns veïns van decidir anar a passar la nit a casa d'algun familiar, però jo volia anar a casa, volia estar a casa.
Vaig acostar-me a poc a poc a la porta. Era oberta. El foc de la casa del costat havia passat al meu pis. Els bombers hi havien entrat i tot el que no estava cremat, estava xop. Jo només volia ficar-me al llit, tancar els ulls i no tornar a despertar-me fins que aquell núvol negre de mala sort marxés del meu damunt. Però el llit... el meu llit ja no hi era! Al seu lloc hi havia un matalàs carbonitzat, l'armari del costat s'havia cremat una mica i les portes eren obertes i l'interior era tot mullat.
Vaig acabar de recórrer el meu pis. Vaig pensar-m'ho una mica i al final vaig decidir que em quedava, no volia marxar, allò era casa meva. Vaig buscar i finalment vaig trobar una tovallola seca que estava a l'estenedor, vaig enrotllar-la per fer-la servir de coixí i vaig preparar-me un llit a dins la banyera que, casualment, era quasi l'única cosa seca de tota la casa. Content d'haver tingut la idea de comprar-lo, vaig agafar el despertador nou (el vell era una massa de plàstic fosa enganxada a sobre d'una fusta cremada que abans havia estat la tauleta de nit), vaig posar-lo en hora deduint l'hora aproximada i vaig posar-lo a sobre de l'aigüera.
Però... estava clar que aquell no era el meu dia i em va caure a terra i es va trencar!!!
Ahhhh! Amb un crit em vaig despertar, suant, maleint-me per la meva poca traça i la meva mala sort. Però jo estava al llit, tot era sencer... Només al terra un despertador trencat, el vell, que potser en somnis deuri
a haver agafat, m'hauria caigut i en trencar-se m'havia despertat. Aquell dia no vaig anar a treballar. Per si de cas.