Rapinyar mobles. O les cataractes de l'avi.

Quan el teu recurs es basa en la recerca de familiars sense importar-te el grau de parentiu, o no familiars que es canviïn de pis o que casualment tinguin en el seu haver mobles o altres elements de decoració que no necessitin, estem parlant d'un jove que es vol emancipar.

Aquelles visites a tiets segons per part de mare que la mateixa mare t'ha de recordar la última vegada que els vas veure i quina cara fan. Aquell "quina sorpresa" acompanyat d'un "passava per aquí i dic, ves a fer-los una visita". Aquell "per cert, m'han dit que aquest sofà el voleu tirar?" un cop has escoltat com li va anar l'operació de cataractes i quan t'han recordat per enèsima vegada que has crescut molt, que els tens abandonats i que quan eres petit jugaves a fet i amagar amb ells pels carrers del poble. I un altre cop com has canviat... en aquells moments és normal sentir debilitat i pensar, és igual, marxo, però no, has d'aguantar perquè al final tots faríem el mateix i no has de perdre de vista l'objectiu pel qual has pujat a Collbató: no gastar-te 400 euros si amb una hora de somnolència te'ls pots estalviar.

Però no deixa de ser una mostra d'esperit de sacrifici del jovent d'avui en dia. Un cop t'han dit que el sofà és teu i tres intents fallits de marxar amb el "bé, jo hauria de...", surts al replà, promets que els vindràs a veure més sovint i a traves del vidre de l'ascensor els aguantes la mirada i rius per última vegada.

Buit. Hauries d'estar eufòric. Però estàs buit. Esgotat. Saps que tens el que buscaves però no rius. Agafes el mòbil i busques algú per fer una cervesa. Demà al matí estaré molt content, penses. Ara, necessito una mica de joventut perquè si els grans creuen que rodejats de joves es rejoveneixen, no és menys cert que un jove envoltat de gent gran es torna gran. I et mires al retrovisor de la moto. Com es veu si tens cataractes?

31 de juliol de 2006