Dormir acompanyat. O dutxa't tu primer.

El gènere home sempre ha patit davant d'algunes frases amb to de sentència pronunciades pel sexe contrari. Ha sigut així des que vaig néixer i així seguirà quan mori. Malgrat que aquestes canvien durant la seva vida, l'efecte suor freda que generen és idèntic en qualsevol edat: tens les mans vermelles, vas a la senyu, los que se pelean se desean, al tal li agrada la qual, què estàs mirant?, t'estimo, hem de parlar, podem seguir sent amics... I en el moment en el que em trobo ara, el "et fa res si em quedo a dormir?"

Al prendre la decisió de marxar de casa, un dels punts forts que fan declinar la balança cap al costat de l'emancipació és el fet d'estar sol, precisament per no estar-ho sempre que vulguis. A ulls inexperts aquesta frase podria semblar paradoxal però no és el cas. I aquí és on es complica tot. Perquè el més curiós és que també hi ha cops que no estàs sol i voldries ser-hi. No estem mai contents.

Quan estàs amb una noia i li dius si vol dormir a casa teva, òbviament no et refereixes a dormir. Això ho sap ella i ho saps tu. Però un cop heu acabat la tasca succedània de dormir que els dos gustosament poseu en pràctica, les coses es veuen diferents. No saps perquè però apareix el que els experts anomenen (m'he documentat) "la síndrome casolana". Ataca indistintament a homes i dones però es desenvolupa sempre en la persona que està a la casa aliena. Els símptomes son fàcilment identificables. Sense saber com, comencen a apreciar en desmesura el pis, casa, torre o tenda de campanya si es tracta del FIB, en què la persona afectada habita en aquell instant. És el moment dels "què guapo és el teu pis, quina enveja viure sol...", la son s'apodera de les parts imprescindibles (no de les emprades en la tasca a la que anteriorment fèiem referència) per la psicomotricitat "se m'ha adormit la cama esquerra, he fet un mal gest...", apareixen els badalls i acaba tot manifestant-se en la frase que he escrit al començament i que prefereixo no repetir.

Passar la nit amb una noia al pis no ha d'implicar forçosament dormir amb ella, despertar-te al seu costat, xocar peus amb peus... i si es mou molt? Tu no suportes dormir amb poc espai. I si ronca? I si parla en somnis? Diguem-ho sense embuts: quina mandra llevar-te amb ves a saber qui. Despertar-la. Veure-li tot el pitram que tant t'agradava ahir penjant de qualsevol manera. Li he de fer l'esmorzar? Portar-li torrades amb melmelada al llit? He d'escoltar mentre em dutxo: "tens cereals?" I eixugant-me l'aigua de la boca i respondre "a l'armari de sota, a la dreta de la pica?"

Llavors tornem endarrere, davant la pregunta o la no pregunta però manifesta intenció de passar la nit al teu pis d'una afectada per la síndrome has de reaccionar ràpid. Hi ha noies amb les que et ve de gust ser carinyós. D'altres no. I davant aquestes últimes no hi ha rés millor que una bona excusa perquè abandonin el pis. Però no és tan fàcil. No pots dir que venen els teus pares. Has fardat tota la nit de pis sol i ara tampoc li pots pretendre colar que te àvia et ve a visitar a les 8 del matí! Anar a buscar el teu germà a l'aeroport hagués estat bé, però recordes que a la nit li vas comentar que vivia a Vic.

Acabes dient-li que t'hauràs de llevar a les 7, que has quedat per anar d'excursió amb uns amics. Son les 6. Té temps de dutxar-se (no ho facis mai tu perquè quan surtis estarà dormint), posar-se uns calçotets teus que no veuràs mai més i vestir-se. La portes a casa en moto. Òbviament ella sap que no vas d'excursió. El camí se't fa etern. Quasi és de dia. Al final, trobes el lloc. Els dos us estalvieu els "ens fem un truc, eh?", no hi ha un comiat emotiu, només un petó a la galta i un fins aviat.

I quan et tornes a posar al llit enyores despertar-te i veure una esquena nua al teu costat. I fer-li un petó. I esperes que la pròxima noia a qui li demanis de venir a dormir, sigui una amb la qui et vingui de gust despertar-te.

23 de setembre de 2006