Marxar de casa. O hem de parlar.

Un relat de: Gerard Ribas

Marxar de casa és com trencar una relació que funciona només per inèrcia. Entre els joves, és un clàssic el comentari "no és que no estigui bé a casa, eh? Em porto de conya amb els meus pares, però..." i és clar, ja se sap que on hi ha un però, hi ha un problema.

Estàs bé, molt millor que amics teus que es piquen cada dia però alguna cosa falla. Però no et pots queixar coi, si podríeu seguir junts tota la vida... però no és això, encara ets jove i mira, si tens ganes de fer la teva i viure la vida... doncs fes-ho. Els mires i veus que te'ls estimes, però et falta alguna cosa. Un altre però, veieu?

No saps com i has perdut les ganes de veure'ls cada dia. Ja no els fas sorpreses, ni els passes a buscar d'amagat per la feina. Ja no fas aquells regals tant elaborats a la mare ni truques al pare per fer una cervesa per la tarda. És més, cada vegada necessites més llibertat i la seva sola presència pot arribar a incomodar-te. Com pot ser? Costa molt ser conscient de què t'està passant. És la feina, els dius. Últimament anem de cul i estic fent moltes hores. És la rutina. O la crisi dels vint anys junts. O vint-i-cinc. El que sigui, el fet és que un dia, no saps com, pronuncies les tres paraules que ningú mai vol sentir: hem de parlar.

Veus el pànic al rostre de l'altre. Ho sabies. No series capaç de dir-li. Però sí, és un sentiment que et cou tant per dins i si no ho dius cremarà tant les teves entranyes que acabaràs amb els pulmons tant cremats que semblaràs el teu germà, en Marcel, que als deu anys i de tant olorar el fum del tabac del pare, un metge li va dir a la mare que si tingués quatre anys més estaria segur que portava dos anys fumant d'amagat. Òbviament, i atesa la seva delicada salut pulmonar, ara en Marcel fuma com un carretero. Un aplaudiment per a ell. Bé tornem, el fet és que ho dius: "marxo de casa". I te mare amb un acte de valentia que l'honora fa veure que no ho ha entès i respon: "i tornaràs per sopar?"

Agraeixes que et faci les coses encara més fàcils i segueixes "no matxina, de veritat, marxo". Per la cara desencaixada, comprens que aquest cop sí ho ha entès. "On aniràs? Amb qui? Si és una broma no fa cap gràcia, eh? Un marxo, i ja està? Qui et penses que ets? Portem vint-i-cinc anys junts, i em deixes per anar-te'n sol? Això no m'ho crec, segur que tens una pendona esperant-te, qui és? Va digues? De la feina, segur! Aquella..." Abans que perdi més la dignitat, la interromps, li intentes fer veure que la cosa no anava bé, que no podíeu seguir així, que us seguireu veient i totes les fal·làcies tòpiques que et venen al cap. Sempre és un moment molt dur per la part que és deixada, però no hi ha marxa endarrere. És una decisió en ferm.

Amb alguna carícia intentes redreçar la situació. Però no és fàcil. Hi ha llàgrimes per ambdues parts. Incomprensió. "És el millor per a tots. Ho sento. No ets tu, sóc jo. No sé com hi he arribat però és així com em sento. No podia més. Necessito el meu espai. Ja ho veurem més endavant. Em tindràs per tot el que vulguis. Podem seguir sent amics".

Hi ha tants moments idèntics entre deixar la llar familiar i una parella, que acabada la conversa i havent recobrat les dues parts la serenor, us abraceu. Ben fort. Quasi fins fer mal. I passeu la nit junts. S'ha de fer. És un clàssic. Son molts anys.

4 de setembre de 2006

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer