Cercador
qui ho diria...
Un relat de: quetzcoatl- Compartir:
Que la llum volàtil d'una espelma
pugui descriure el miracle
de les teves expressions tranquiles.
Que la pau de les nostres pells
vibri amb el timbre del xiuxiueig dels nostres secrets.
Que m'ensenyis a ballar
amb el ritme de les teves palpitacions;
i sigui una balada interminable.
i que es desfaci la nit entre les nostres mirades de complicitat...
Que una finestra pugui amagar el secret
de dues vides impregnades per la culpa;
(sacrilegi... i també redempció)
Que l'espelma encara cremava
quan m'he vestit a la penombra de la realitat
amb les arrugues de la passió passada.
Que hagi sortit al carrer sense despertar-te
i el sol m'hagi estabornit d'abandó.
Que el bullici de la ciutat
m'hagi deixat buida
com buits es troben els teus braços
a l'abraçar el silenci.
...i la solitud recorre fredament tota la casa.
Comentaris
-
qui ho diria...[Ofensiu]George Brown | 20-09-2005
Quetzcoatl,
... m'has deixat una mica inquiet, trastornat (exagerant una mica...)... m'has fet reviure algun que altre amor impossible, aquella sensació de perfecció en estar amb algú, però sabent al mateix temps que no pot ser... simplement és un miratge, un somni,... un pecat'... però quina felicitat poder gaudir d'aquest moment, sense pensar en res més, sense voler entendre-ho, sense intentar canviar-ho...
... per què ens atrau allò que sabem que no pot ser?...
M'ha agradat com has estructurat aquest poema... en la primera part ens fas reviure la felicitat, la tranquil·litat (de ment i esperit)... els instants es fan eterns...
(m'ha agradat sobretot el xiuxiueig'.... tinc una debilitat especial per aquesta paraula... té una musicalitat, uns sons... secrets prohibits)
... i un cop ens has ambientat en l'escenari idíl·lic ens fas tornar a la realitat'... de cop, sense explicacions, sense cap altre consol que el instants viscuts...
... solitud! ... tot per adonar-nos com real i crua és la realitat, envoltats de solitud malgrat els nostres desitjos.
... qui ho diria...
una abraçada,
Jordi.
-
Serenor...[Ofensiu]Mon Pons | 16-08-2005 | Valoració: 10
Tranquil·litat, serenor i, fins i tot, una mica de melangia hi ha en aquesta poesia. Però la trobo molt bella, com belles són sempre les teves paraules: clares, sense trucs ni enganys, tal com ha de ser. Envejo la manera tan lúcida que tens d'escriure.
Una abraçada i molts petons! -
qui ho diria...[Ofensiu]Guspira | 10-08-2005
que aquest poema es encissador, dels fets mes cotidianis en fas un paisatge de sentiments que et venen... i que ens descrius amb melàngia, la buidor, la passió passada...
Enhorabona!
Un petó!
GuSPIRA -
Tan breu i a l'hora intens...[Ofensiu]blaumar | 09-08-2005
M'encanta com escrius però aquesta m'agrada sobretot pel que deixes sense escriure.
Pels silencis que regales, i que nosaltres omplim amb la nostra propia poesia.
Costa triar les paraules, però encara més encertar els silencis. -
qui ho diria ...[Ofensiu]Equinozio | 09-08-2005 | Valoració: 1
... que totes aquestes coses tant boniques es poguessin dir amb paraules... i qui ho diria que ara només hi hagues solitud despres de tots aquests moments tan i tan bells.
Equinozio
Pd: veig que tinc molta feia per llegir de tots els relataires... -
Voldria ser l'espelma[Ofensiu]pedraforca | 09-08-2005 | Valoració: 9
per poder atansar-me més al teu món, tan ric i tan complex...
-
qui ho diria...[Ofensiu]Jofre | 08-08-2005 | Valoració: 10
que, en efecte, Quetzcoatl, la poesia que sedueix és la es revela totalment nua d'artificis (hi estic totalment d'acord).
Sense amagar l'encant, de les coses viscudes, de les coses volgudes.
Aquesta és la poesia que ens aporta la certesa del que vivim cada dia.
La quotidianititat convertida en bellesa: complicitat, pau, tranquil·litat, solitud... però molta tendresa en definitiva.
Elaboradíssim. És la poesia que cal, sense dubte.
A les finestres no els demanis gaire més que complicitat, que ja és molt; als ulls... el que vulguis.
Una abraçada.
PS. Gràcies, Quetzcoatl, la poesia -sobretot a l'estiu- és una menja deliciosa que t'ensenya a viure. Ets una artista.
Valoració mitja: 8
l´Autor
90 Relats
822 Comentaris
161627 Lectures
Valoració de l'autor: 9.76
Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.
Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.
Espero que us agradi algun dels meus relats!
teaspoontrader@gmail.com