Que els nens em perdonin!

Que els nens em perdonin!

Aquell estiu estava revolucionada. Per mi tot era nou. Encara amb les notes a sota el braç, caminava feliç pel carrer sense acabar-m'ho de creure i tanmateix era ben cert: ja era mestra.
L'estiu anterior havia fet el servei social, requisit imprescindible perquè una noia pogués obtenir, per exemple, el carnet de conduir. I qui diu el carnet de conduir, diu per tenir accés a una feina.
Ja tenia, doncs, el títol de mestra, els papers del servei social, l'autorització del meu pare −ser dona no era pas una moma− el certificat mèdic on constava que no tenia cap defecte físic ni mental −tan fort com el que llegiu − i el més curiós de tot: un altre certificat, signat pel rector de la parròquia i per l'alcalde del barri,dient que jo era una persona com cal. En aquell moment no em vaig preguntar massa què volia dir ser una persona com cal, em vaig limitar a ajuntar la documentació que em demanaven. No anàvem bé, no, però temps era temps...
Vaig començar a fer de mestra un setembre dels anys setanta, després d’haver estudiat tres anys a la Normal i d'haver fet un curs de pràctiques en una escola estatal, a les ordres d’una colla de senyores a punt de jubilar-se que regnaven a les seves classes des de darrere la taula, com si els nens fossin els seus súbdits. La meva missió, mentre feia les pràctiques, era corregir els deures, preparar les manualitats, vigilar al pati, escoltar, callar i aprendre. Aprendre allò que calia fer i sobre tot, allò que jo sabia en el meu interior que no faria mai.
Per pèls no vaig entrar directament a l'escola pública. Sempre he pensat que fou el destí qui trià per mi. Vaig anar a parar, doncs, a treballar en una escola privada amb cert prestigi.
Aquell 15 de setembre portava al damunt un sac d'il•lusions i una mica de por. M'havia passat l'estiu de curset en curset, per familiaritzar-me amb altres mestres, alguns dels quals ja portaven un sac d'experiència a l'esquena i d'altres que, com jo, tot just acabaven de sortir de l'ou. M'havien dit que tindria al meu càrrec entre trenta-cinc i quaranta nens i nenes de sis anys. Entre trenta-cinc i quaranta nens i nenes de primer de primària, allò que, uns anys més tard seria primer d'EGB, per, uns quants anys més tard encara, tornar a ser primer de primària, després de la implantació de la LOGSE. Ara que hi penso, d'aquesta darrera reforma no fa pas tant de temps...i ja en tenim una altra!
Aquell 15 de setembre, a punt de fer els divuit anys, quan entrava al centre escolar, sentia els comentaris d'algunes nenes grans, que em miraven dissimuladament. Que mona, va dir una, amb admiració. Sembla simpàtica, féu una altra, i jo els vaig somriure, intentant que no em notessin els tremolins.
Vaig entrar a l'aula, vaig mirar aquelles caretes d'interrogant −com serà, la nova mestra?− i els vaig dir:
−Bon dia! em dic Maria i sóc la vostra nova senyoreta. M’agradaria molt que em poguéssiu dir Maria, però m’haureu de dir senyoreta, perquè sempre s'ha fet així.
Els pobres alumnes estaven espantats i feien uns ulls com a plats. Ells prou sabien com m'havien de dir i segurament es preguntaven per què aquella jove tremolosa els explicava una batalleta que no entenien. Qui havia de ser, sinó la senyoreta? O la senyu, com s'havia dit sempre, des que ells havien entrat a l'escola als tres anys! Com es notava, que aquella noia no en tenia ni idea, ells ja li ensenyarien, el que cal fer a l'escola!
Jo tenia la impressió que aquella aula, malgrat els dos grans finestrals, semblava una presó, però no els ho vaig dir. Només hauria servit per espantar-los encara més. Aquells xiquets i xiquetes només tenien sis anys, però segons els cànons de l'època, ja havien de saber llegir i escriure. I comptar, com a mínim, fins a cent. I també havien après que els nens ben educats no s’han de moure de la cadira si la mestra no els dóna permís.
Per breus instants vaig tornar enrere.
Jo, d'alumna, m’ho havia passat molt malament, a les escoles on vaig anar, no perquè no m’agradés estudiar, que m’agradava, i molt! sinó perquè em feien estar asseguda en un banc incòmode dels anomenats pupitres, hores i hores, fins que arribava el moment de l'esbarjo. I com que no hi havia pati, l’esbarjo es feia a la mateixa classe. Llavors se’ns permetia canviar de postura, esmorzar o berenar, segons si era al matí o a la tarda, i xerrar amb els companys, sempre que el volum de la xerrameca no pogués molestar ningú. També era el moment d'anar al lavabo, si en teníem ganes i de beure aigua en una font de pedra amb un rajolí permanent que sempre em mullava la cara.
Jo sempre havia assistit a escoles mixtes, cosa estranya en aquells temps en què la majoria de col•legis estaven situats en edificis separats, un per als nens, un altre per les nenes. Durant la meva època de batxillerat vaig fer amics i amigues i em vaig enamorar d’un nen que era més llest que jo. Quina sort, em deien les amigues que anaven a les monges, o, fins i tot, les que anaven a l'escola pública. D’amigues en tenia poques, perquè la majoria feien comerç i no coincidíem a les classes. De fet, de batxillerat només érem tres nenes. Una se’n va anar per treballar i a l’altra li vaig perdre la pista en arribar a quart, perquè va anar a fer cinquè i sisè a un institut. Per tant, vaig acabar sent tota sola en mig d'una colla de nens que altra feina tenien que estar per mi. No puc negar, malgrat tot, i vist així, en la distància, que va ser una època molt bonica, que encara recordo amb nostàlgia, malgrat que el meu nom es repetia constantment en boca dels mestres Maria, calla - Maria, seu b - Maria, escolta! - Maria, estudia més! - Maria, fixa-t'hi bé - Maria, maria, Maria...

I, ves per on, ara em trobava davant dels "meus" alumnes! Estava emocionada.
Els vaig anar mirant un per un. Els havien col•locat seguint la llista, per ordre alfabètic. N’hi havia exactament quaranta i em vaig dedicar a intentar memoritzar les caretes, que havien passat de l'espant a la curiositat, i el lloc on estaven situades, relacionant-les amb els noms. Després del primer quart d’hora jo ja estava cansada i ells encara més, tot i que no s’atrevien a moure’s. Estaven molt ben ensinistrats, però jo no me’n vaig poder estar:
−Podeu seure com vulgueu.
Desconcert general!
−Que si! Que us podeu aixecar i seure amb qui vulgueu, a la taula que vulgueu.
L’enrenou va ser d’antologia. Al cap de cinc minuts tenia la directora a la meva classe preguntant-me si a l’aula havia entrat un autobús. Me la vaig mirar amb cara de mussol:
−No. Només els he dit que es poden canviar de lloc i ho han fet.
−Però, senyoreta Maria, no s’adona que aquest enrenou no es pot aguantar, en una escola?
−No. No me n’adono. A mi em sembla que els nens són nens i no senyors ministres i necessiten estar amb qui vulguin i no pas amb qui vulgui vostè. I necessiten explicar-se coses entre ells, i no mirar-me com si fos la seva enemiga, i menys el primer dia de classe.
No ens vam entendre.
−A la una la vull veure al meu despatx – em va deixar anar. I se’n va anar tota estirada.
Vaig provar de posar una mica d’ordre, no fos cas que m’acomiadessin el primer dia de feina, però va ser molt difícil. Al final vaig agafar un regle enorme – que mai més no vaig fer servir− i vaig picar a la pissarra. De poc que no me la carrego, però l’espetec del regle va ser tal, que els nens es van quedar muts.
−Bé, sembla que això que us havia dit, de seure cadascú allà on vulgui, no podrà ser. Així doncs, torneu a agafar les vostres coses i asseieu-vos altra vegada allà on éreu.
Les pobres criatures no entenien res i jo gairebé tampoc, però em van obeir. Aquesta vegada vaig intentar que no fessin tant soroll. Encara em recordo a mi mateixa ajudant-los a aixecar-se en silenci, agafant les cadiretes amunt perquè no s'arrosseguessin per terra amb el consegüent terrabastall, portant-me l'índex als llavis cada trenta segons, caminant de puntetes per l'aula. La veritat és que, si se'ns hagués pogut veure en picat, aquella coreografia hauria estat força divertida! Quan ho vaig tenir tot més o menys controlat, ja era l’hora de sortir al pati. Vaig picar de mans dues vegades i tots van fer una filera davant de la porta.
−Au, va, tots al pati! – vaig dir, il•lusa de mi- Van sortir corrents esperitats. I més, després d'aquell començament tan... inusual.
Les altres mestres no donaven crèdit al que veien. Elles tenien les seves criatures perfectament formades com si estiguessin fent la mili i no es sentia ni una mosca. Els meus saltaven pel passadís com cabres boges, amb els entrepans a la mà, les bates descordades i les ganes de gresca projectades als ullets. Quan vaig sortir jo, em van mirar com si haguessin vist una aparició.
−Prova de controlar els teus nanos o no ho explicaràs – em va dir una companya.
−Vols que t’ajudi?- va fer una altra companya, amb cara d’entenimentada
−No, no cal, el pati no és pas tan lluny– vaig aventurar jo –
Dos pisos. Havien de baixar dos pisos i semblava que havíem deixat anar un ramat de cabres. De totes les aules van sortir els professors per veure què era aquella bogeria. Quan per fi vam arribar al pati, la cosa va quedar més o menys dissimulada. Un grupet es va posar a jugar a pilota, un altre a tocar i a parar, un altre a xerrar...
Em vaig sentir alleujada quan van anar sortint les altres classes i el pati va prendre realment el to de pati d’escola que era.
Mentre els nens i les nenes jugaven, els mestres parlaven i esmorzaven, en petits grups. Cadascú tenia assignat un dia de vigilància però a mi encara no em tocava. Jo em vaig acostar a poc a poc a un grupet, el que em va semblar menys hostil, i vaig intentar ficar-me a la conversa, però no em vaig atrevir a donar gaires opinions. Encara no estava feta a la manera de ser d’aquella gent ni a la ideologia de l’escola i em va semblar que em costaria, avesar-m’hi.
La segona part del matí va ser més tranquil•la. Vaig fer llegir tots els nens, un per un, mentre els altres feien un dibuix. Van estar-se relativament quiets; hi estaven acostumats.
A la una vaig picar a la porta del despatx i la directora em va rebre amb una cara de pomes agres que feia feredat. Em va esbroncar convenientment i em va posar els punts sobre les is. Jo vaig callar perquè havia de callar, no pas per ganes. I vaig pensar Maria, t’has ben equivocat.
Tothom es quedava a dinar allà, però jo vivia molt a prop i me’n vaig anar a casa.
−Què, què, com t’ha anat? – em digueren la mare i l'àvia, gairebé a l'uníson.
−No ho sé
−Com, que no ho saps? Què vol dir que no ho saps?
−Crec que no ho he fet gaire bé
−Per què ho dius?
−És que em sembla que el concepte que jo tinc del que és un infant no coincideix gaire amb el que tenen allà
La mare estava preocupada i la vaig tranquil•litzar, dient-li ja ens acostumarem. Jo a ells i ells a mi.
I jo no parlava pas dels alumnes.
Aquell curs vaig aprendre moltes coses.
Vaig saber que hi havia gent de bona fe que actuava tal com s'havia fet sempre. No era veritat, que s'hagués fet sempre, però perquè jo m'assabentés que ja hi havia hagut renovacions pedagògiques fins i tot abans que jo nasqués, encara havia de passar un temps, encara havia d'equivocar-me molt!
Vaig entendre per què de vegades a la vida actuem amb el cap, sense fer cas del cor, però era massa jove per adonar-me que contra aquesta aberració s'hi podia lluitar.
La lluita, la meva lluita interna, donaria el seu fruit molts anys més tard, però en aquell moment la il•lusió encara suplia els malentesos.
I per això, amb tot el cor, desitjo que els nens em perdonin!
Maria.