Què s'ha fet d'aquelles flors?

Un relat de: M.Montserrat Medalla Cufí
Barcelona, t’estimo

Què s’ha fet, d’aquelles flors?

La música de fons pregunta per les flors i per les noies. La Carme es deixa portar pel ritme de la música mentre l’àvia, dreta, mira per la finestra. El mar, davant d’elles; el sol ja es pon. Seria bonic, escoltar alguna de les històries de l’àvia, ara que estan totes dues soles, en aquesta hora violeta. A la néta li agrada el títol del llibre que està rellegint l’àvia. L’hora violeta, de Montserrat Roig. I una cançó antiga, de fons. I el mar als seus peus. I tota la tarda per elles. Quan s’acabi la cançó començarà l’interrogatori. No li falla mai, l’àvia se’n mor de ganes, d’explicar-li coses, i a més a més, avui encetarà un tema clau. Ara fa temps que no van a Barcelona i aquesta conversa podria ser l’inici d’un dels seus projectes. Una anada a Barcelona amb l’àvia no té desperdici. Deixaran el cotxe al garatge, caminaran per l’Eixample, admiraran les cases del Passeig de Gràcia, de la Rambla de Catalunya... aniran a berenar... o, potser, potser per fi li ensenyarà aquell barri del que parla de tant en tant?
Què s’ha fet d’aquelles flors, fa tants dies
Què s’ha fet d’aquelles flors, fa tant de temps
Què s’ha fet, d’aquelles flors, les noies n’han fet un pom...
La música s’ha acabat i el silenci s’escampa per la sala.
−Àvia, on vivies, tu, quan eres petita?− la Carme dispara i l’àvia deixa de taral•lejar. Somriu perquè ja sap que quan la nena la cus, literalment, a preguntes, ella no sap resistir-s’hi. El tema, però, li agrada massa per quedar-se callada o per dir-li que no té ganes de parlar. Parlar a la néta de la seva estimada Barcelona, què podria ser millor en aquests moments? Deixa el llibre damunt la tauleta, seu a la butaca i es mira la Carme.
−A Barcelona, però això ja ho saps!
−Si, si, a Barcelona, però on, de Barcelona? En quin barri? A l’Eixample?
−Nooo! A l’Eixample hi vam anar quan tu ja havies nascut i tot! I allà ens hi vam estar fins que va morir l’avi. Ara... ara només vaig a Barcelona quan he d’anar a cal metge, quan he de comprar alguna cosa que no trobo al poble, quan tinc ganes de passejar per la meva ciutat. Perquè, saps? Encara que fa tant de temps que visc en aquest poblet meravellós, mai no he oblidat Barcelona. Me l’estimo. Me l’estimo molt.
−Doncs explica’m on vivies de petita, vols?
−Ha plogut molt, des d’aleshores, reina.
−És igual, vull que m’ho expliquis. Au, va, comença.
−Quan el pare va comprar el sobreàtic de la Via Júlia vaig tenir un disgust de mort. Havia de marxar de la casa on havia viscut fins aquell moment i em va envair un considerable malestar. El carrer del Molí deixaria de ser el meu carrer. Anàvem a viure en una zona més alta, tres carrers més amunt, davant de dues places anomenades Els quaranta metres. Aquestes places eren rectangulars i s’hi accedia per unes escales de pedra. Hi havia uns jardinets i uns quants bancs de fusta pintats de verd. També hi havia alguna font, però la meva memòria em traeix i, si ara les hagués d’ubicar, seria incapaç de fer-ho. A esquerra i dreta de cada plaça hi havia una escola, formada per dos edificis: el dels nois just davant de casa i el de les noies, a l’altra banda de la segona plaça, creuats Els quaranta metres. Al marxar del carrer del Molí, que aleshores era carrer Molino − ja se sap que a l’època franquista els noms dels carrers eren en castellà – vaig haver de deixar el gat al jardí de la casa on havia viscut fins aleshores. Cada dia anava a portar-li menjar, fins que un dia vaig sentir uns miols des del terrat. Dominant el vertigen, vaig mirar avall i em vaig endur la sorpresa de la meva curta vida: al pati dels veïns de la casa del costat, a la planta baixa, hi havia el meu gat, mirant amunt i miolant com un esperitat. Malgrat que el gat ens havia seguit, a casa no hi va haver consens. És a dir: el pare i la mare si que estaven d’acord. Estaven d’acord en què un gat no pot viure en un pis sense sentir-se molt, molt, molt infeliç. La iaia no piulava i jo era l’única que volia portar el gat a casa. Així doncs, el vàrem tornar a portar al jardí de la casa vella... fins que tant el gat com jo vam acabar desistint de viure junts. Ell, perquè devia començar a passejar per la resta del barri, cosa que no havia fet mai abans i estava clar que l’aventura era l’aventura. I jo perquè amb el temps vaig deixar d’anar a portar-li menjar, perquè la major part de les vegades quan jo hi arribava ell no hi era. Poc després van enderrocar la casa per fer-hi pisos, i tant el gat com jo ens vam haver de fer a les nostres noves i respectives vides. Sempre ens acabem acostumant a tot.
Tant el carrer del Molí com Els quaranta metres, que molts anys més tard acabaria sent la Via Júlia, eren al Verdum, en aquell moment un barri tranquil i bonic, de casetes baixes, on es podia jugar a mel d’amagar al carrer, amagant-se als portals dels veïns, que no tenien cap inconvenient a trobar-se tota la mainada del veïnat darrere la porta de casa seva, i també es podia jugar a tocar i a parar sense por que t’atropellés cap cotxe, perquè encara en circulaven ben pocs, al menys per aquells carrers encara no contaminats per la negror de l’asfalt. El Verdum, molts i molts anys després, va acabar formant part d’un conjunt de barris anomenats Nou Barris.
A poc a poc van anar arribant els primers immigrants, vinguts sobre tot d’Andalusia, que anaren ocupant la muntanya de la Torre del Baró, i s’amuntegaren sense ordre ni concert en unes cases que més que habitatges eren autèntiques barraques, sense cap mena de servei, ni clavegueram, ni res.
A la Torre del Baró, abans que passés això dels immigrants, hi anàvem a berenar. De tant en tant, una colla de mares s’emportava la quitxalla i una bossa a vessar de provisions, algun llibre i alguna labor per anar fent a sota els pins. Les mares llegien, feien mitja o passaven la paraula mentre la canalla saltava i corria, la panxa ben plena de pa amb xocolata. Però un dia vam deixar-hi d’anar. El verd es transformà en fang i ja no hi havia pins, només pals pelats de la llum. Les escombraries abundaven i ja no hi corrien conills ni gats esverats sinó gent carregada de gavetes amb ciment i maons, molts cops manllevats de les obres oficials, gent que construïa cases amb les seves pròpies mans. La lletjor i la pobresa es van apoderar d’aquell petit paradís i la mainada ens en vam haver d’oblidar i continuar jugant pels carrers més propers a les nostres llars. De vegades també ens ficàvem en cases a mig construir, posant en perill l’existència, però sense saber-ho, amb aquella innocència pròpia de qui no té noció del que és perillós i del que no ho és. Llavors ningú en parlava, de la seguretat a les obres. I així com els iaios quedaven bocabadats veient com creixia el barri – més o menys com ara – els nens i nenes corríem i ens amagàvem entre envans acabats d’enguixar i escales a mig fer, forats d’ascensor protegits tot just amb trossos de fusta i eines escampades per tot arreu. No s’hi va matar ningú perquè algun àngel ens devia protegir!
A poc a poc em vaig acostumar a la nova llar. Quan sentia nostàlgia del carrer del Molí me n’hi anava a passejar. De vegades, en sortir de l’escola m’entretenia uns minuts a contemplar com anava quedant la nova casa de pisos . Me la mirava, tancava els ulls i pensava en tots els bons moments que havia viscut en aquell terreny, ara tan canviat, des ubicats tots els indrets a la meva ment. El meu llit, on era? Allà! O no, una mica més enllà, on hi ha el forat de l’ascensor. O potser estava equivocada i quedava més cap a la dreta, gairebé al costat d’allà on ara hi havien fet la cuina. Fos com fos, tot i que al sobreàtic hi estava molt bé, jo continuava enyorant aquella casa. Quan em cansava de mirar l’obra i d’intentar recordar on eren les antigues dependències, continuava fins al Cine Rosal, un cine de barri d’aquells de sessió doble els dissabtes a la tarda menjant pipes i veient aquelles pel•lícules de l’Oest que em fascinaven, o aquelles històries cursis i romàntiques que encara no entenia. Quan hi anava a la sessió de nit amb el pare i la mare, primer miràvem els quadros, que no eren una altra cosa que alguns fotogrames de les pel•lícules, llegíem el títol i, si una cosa i l’altra ens engrescava, encara quedava una cosa més a fer: parlar amb l’acomodador.
−És apta?− li preguntava el meu pare.
I si la pel•lícula principal era apta, entràvem. Ens emportàvem fins i tot el sopar, ja que dues pel•lícules duraven tres hores, i a més, entremig hi havia el No-do i algun curtmetratge per entretenir. Normalment, si la segona pel•lícula no era apta, tampoc no passava res, perquè jo acostumava a adormir-me. I que fos apta o no, només depenia de la quantitat de petons que es fessin els protagonistes. Era una altra època!
Tots els carrers del barri anaven canviant de fesomia: s’anaven enderrocant aquelles casetes baixes que jo coneixia tan bé, s’anaven construint cases de pisos que no tenien cap balcó, amb finestres petites, petites, per les quals al sol li costava força d’entrar. I s’anaven asfaltant els carrers. Un bon dia vaig ser conscient que ja no podia sortir a jugar al carrer, perquè calia tenir compte amb els cotxes. Ja havia complert els dotze anys, ja era una doneta, ja no es podia anar pel carrer com els gitanos. I com envejàvem, les meves amigues i jo, les colles de gitanos que vivien al carrer de Santa Engràcia, prop de la parròquia del mateix nom!
Ells vivien en barraques, però podien continuar saltant, corrent, ballant i cantant al mig del carrer, mentre nosaltres ens havíem d’acontentar amb quedar-nos a casa, mirant la televisió, un aparell que no va entrar a casa meva fins que el pare es va rendir a l’evidència que qualsevol casa que no tingués un aparell de televisió era considerada una casa poc moderna. Va costar, però al final la vam tenir, més o menys com tothom.
−Àvia, quines “batalletes” m’expliques, eh?
−Déu meu! Com m’he passat, filla meva! I què es deu haver fet, d’aquelles flors?
−Què vols dir, àvia, parles de la cançó, ara?
−No, bonica, no parlo de la cançó.
L’àvia sospira, l’hora ja no és violeta i el mar ja s’ha confós amb la nit.
Com m’estimo Barcelona! Xiuxiueja la gran. I la petita somriu.

Arare_

Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • El nostre districte[Ofensiu]

    Moltes gràcies, brins, ara vaig a llegir el teu relat.

    quants records, veritat?

  • El "nostre" districte[Ofensiu]
    brins | 14-01-2011 | Valoració: 10

    Una esplèndida narració M. Montserrat. Conté tota la màgia que pot embadalir un lector, descripcions acurades i fets entranyables molt ben explicats.

    T'has adonat que el districte novè té un fort protagonisme dins de "Barcelona t'estimo"? Veig que gairebé hem estat veïnes...Jo hi he nascut, hi he crescut, m'hi he casat, hi he tingut els fills i hi he treballat ( Als Col·legis Ton i Guida i Calderón de la Barca).Tot i que actualment visc a Bigues i Riells i a Mollet, el continuo considerant "el meu districte".

    Una abraçada veïnal,

    Pilar

  • BCN t'estimo[Ofensiu]

    Gràcies per participar

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el relat, és enviar un correu a l'Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    - enllaç directe cap a l'espai de RC on tens penjat el relat
    - nom i cognoms reals (en cas de ser menor d'edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l'Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l'associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: