Cada terra fa sa guerra

Un relat de: M.Montserrat Medalla Cufí
Cada terra fa sa guerra

La dona jove i la dona gran són veïnes. Surten del portal, arrossegant els carretons d’anar a comprar. La dona jove fa poc que ha arribat a la vila, i la dona gran li fa de cicerone. D’alguna manera, se l’ha afillat, en el sentit turístic de la paraula, si és que la paraula afillar pot tenir un sentit turístic. Això, al menys, és el que pensa la dona jove, la ment de la qual sempre rumia entorn del llenguatge. Metallenguatge. Deu ser deformació professional.

Anirem a sa merceria del centre. Si fos dillums aniríem a la parada de la Carmeta, al mercat.

 Ha dit dillums?

Si, tots els dillums de l’any, a la nostra vila hi ha mercat.

Somriuen. La dona jove i la dona gran arriben a la merceria. No s’hi veu ningú.

Bon dia!- fa la jove.

Ah Maria! - fa la gran; i afegeix, mig remugant: deu ser darrere el taunell.

On?

Darrere el taunell, veus? Està ajupida.

Ah, si! i un altre somriure es dibuixa a la seva cara. Dillums, taunell...

Quan la dependenta surt del seu presumpte amagatall, resulta que allò que volen les dues dones no ho té a mà.

Ho hauria d’anar a buscar al gamatzem els fa saber.

La dona jove pensa en una metàtesi. No deixa d’escoltar aquella parla amb una mena d’ull clínic, i amb un inconscient deix de superioritat. Inconscient. De veritat! Arxiva el vocabulari : dillums, taunell, gamatzem...

Ara anirem a plaça.

A quina plaça anem?

Te fot, a plaça! On aneu, els de Barcelona, quan voleu comprar fruites i verdures? la dona gran no s’acaba de creure que la dona jove no l’entengui a la primera. Mou el cap amb condescendència.

Si, si ja ho he entès, però nosaltres en diem anar a la plaça. Amb l’article la davant de la paraula plaça. O anar al mercat.

 Deixa’t estar d’articles. Bé cal distingir entre anar a plaça i anar al mercat, no trobes? El mercat és els dillums, ja t’ho he dit. De plaça n’hi ha cada dia, o quasi, perquè es diumenges no n’hi sol haver, que ses pageses bé han de descansar.

Arriben al passeig, atapeït de parades de fruites i verdures, alguna paradeta de flors, alguna altra d’herbes remeieres i un parell de parades d’olives. Una de caramels... els colors de conjunt, que llueixen al sol, agraden a la dona jove i s’esplaia en la seva contemplació, al mateix temps que continua arxivant paraules.

Hola néna! Posa’ns mig quilo de banyons, un quilo de tomates, uns quants ais porros i un manat de safanòries.

De seguida, Paquita. Com estan a ca teua? Tots bé?

En tanta manera, noia! Excepte aqueis canareus, que els tenim tots refredats!

Pobres nens, no me’ls fotis canareus, que ja són ben d’aquí!

Caiaaaaaaaaa, que sempre seran canareus! I que me’ls estimo, els meus reiets de sucre!

 Què són canareus?

Son pare és murciano, ves, i sa mare és sa meua filla.

Ah, nosaltres en dèiem xarnegos, però això era quan no existia allò del “políticament correcte”.

Naltros els hi diem canareus, ves, però amb tot s’amor, això si!

La dona jove està fascinada.

I tu com vas, Paquita?pregunta la venedora.

Ai, noia, ahir em pensavo que me n’anavo a l’altre barri, però només va ser un atac de calor!

Feia xafogor, ahir, Paquita diu la dona jove  i les altres dues se la miren, curioses.

-Si, si que feia xafagor.

La dona jove processa la informació: xafagor, en lloc de xafogor.

-Sa meua amiga no mos entén, quan parlem. Com que ve de Barcelona...

-Calli, Paquita, calli, que si que els entenc. Només que nosaltres parlem un català standard, això és tot.

La dona gran i la mestressa de la parada riuen amb ganes. Català standard! Aquests de Barcelona ...

Ara no em vinguin amb allò dels de Can Fanga, eh? Que nosaltres també contribuïm a l’economia de la vostra vila!

No,dona, no! El que compta és que mos entenguem, no?

I tant, pensa la jove. Al cap i a la fi, la nostra llengua ens ha de servir per entendre’ns, per comunicar-nos. Tant de bo ens ho agaféssim tot amb aquest saníssim bon humor... otro gallo cantaría, pensa en el castellà de son pare...ella també deu ser una canareua. Amb manyagueria, el seu marit li diu xarnega meva i a ella no li sap greu. Estem massa acostumats a fer servir eufemismes per tot i ella no deixa de ser filla d’un castellà i una catalana; i això és bo, li posin el nom que li posin. El que ho canvia és el to, el llenguatge no verbal, les intencions, el matís, els canvis d’expressió...

Les dues dones, la gran i la jove, s’acomiaden de la mestressa de la parada i s’agafen de bracet. Totes dues estimen la seva gent i la seva llengua; perquè és la seva!


M.Montserrat Medalla
Paris, agost de 2012

Comentaris

  • La nostra llengua[Ofensiu]
    Jon | 02-12-2013 | Valoració: 10

    Primer de tot enhorabona per ser premiada amb el relat... és un relat molt ben trobat i no seria estrany que arribés a ser real (oi?). Ben bé que el parlar de les diverses zones catalanes, enriqueix la nostra llengua i la nostra cultura. Com més parlar més riquesa... ara que això no ho nego, tot i ser del nord de Catalunya tinc debilitat per el parlar de les Balears. L’hi trobo un estil divertit i que a vegades pot ser difícil d’entendre si els nostres germans lingüístics s’emocionen!!
    De ben segur que la jove devia acabar ben acceptada a la vila tot i el seu parlar de Barcelona. Realment tenim una llengua i una cultura molt bonica que es mereix més respecte i unitat... (perquè entre Vic i Barcelona... deixa’ls anar hahaha)
    Una abraçada:
    Cesc (Eloi)

  • Enhorabona!!![Ofensiu]

    Benvolgut / benvolguda relataire:

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull L’estimem perquè és la nostra! que l'Associació de Relataires en Català publicarà al voltant del mes de febrer del 2013.

    És per això que, en haver quedat seleccionat/ada, t’agrairíem que ens facis arribar l’autorització de publicació corresponent

    Només cal que ens enviïs per correu electrònic (leela.arc@gmail.com), el text que t’indiquem al final d’aquest comentari tot fent un copiar i enganxar i complimentant les teves dades.

    Cordialment,

    Comissió de Concursos


    TEXT D’AUTORITZACIÓ – Cal fer un copiar i enganxar, emplenar les dades personals, i enviar al correu: leela.arc@gmail.com

    En/na ......................................................................................................... amb DNI. número ......................................... i nick relataire ........................................................ AUTORITZO a l’Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure l’obra ......................................, del qual sóc autor/a, en el recull L’estimem perquè és la nostra! i a fer-ne difusió pels mitjans habituals de l’ARC.

    En aquesta publicació vull constar amb el nom/pseudònim d’autor/a: .................................

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: