Per què no llegeixes, Alba?

Un relat de: M.Montserrat Medalla Cufí

Per què no llegeixes,Alba?

Hi havia una vegada una nena de set anys que es deia Alba, que encara no sabia llegir. Els seus companys de classe sí que en sabien, i se la miraven amb curiositat.
−Com és que no saps llegir?− li deien els nens. I se'n reien.
−Què et passa, Alba, que no hi veus bé?−li deien les nenes. I somreien i xiuxiuejaven entre elles, quan veien que s'acostava molt al llibre − ella hi veia perfectament, perquè l'havien portat a l'oculista i no hi tenia res, a la vista. Si s'acostava al llibre era per veure si era capaç de desxifrar aquells signes tan tossuts, que no es deixaven vèncer.
L'Alba no era gens feliç. A casa, els pares la miraven movent el cap d'una banda a l'altra, tal com miraven la seva cosina gran, aquella cosina que no trobava feina perquè no havia acabat els estudis. Ella ho veia: la mirada de la mare era la mateixa quan la mirava a ella que quan mirava la cosina gran que no trobava feina perquè no havia acabat els estudis.
Quan llegia, s'entrebancava amb les paraules i quan la mestra la feia posar-se dreta i llegir en veu alta al mig de la classe, encara s'entrebancava més; això li produïa un malestar que no sabia explicar, com quan estava malalta. Però no tenia febre, per tant, no tenia cap excusa per ficar-se al llit i demanar una pastilla, un xarop o, fins i tot, una injecció. Tot i que odiava les injeccions, se n'hauria deixat posar unes quantes, amb la condició d'aprendre a llegir com els companys i companyes.
Després de llegir en veu alta i ensopegar amb tres de cada quatre paraules, la mestra li deia:
−Alba, ets una nena intel·ligent i desperta. No sé per què no aprens a llegir. No serà que ets una mica gandulota?
I l'Alba abaixava el cap i no deia res, però se li regirava l'estómac i la panxa començava a fer-li mal i a fer punxades d'aquelles que no sabia com curar. De vegades plorava, però ara ja havia après a aguantar-se les llàgrimes.
Sovint, la gent li deia:
−I com és que, amb set anys complerts, encara no saps llegir?
Aquesta pregunta la neguitejava molt, perquè, en realitat, ella no podia fer-hi res: senzillament, quan havia d'enfrontar-se amb les paraules escrites, començava a suar i a patir, i el que veia eren gargots; els uns anaven cap a un costat, els altres cap a l'altre costat, uns cap amunt, uns altres cap avall, entortolligats entre ells; quan portava una estoneta barallant-s'hi li venien al cap aquells monstres que un veu quan té un malson.
−Si que sé llegir− deia, compungida− conec les lletres, però quan s'ajunten em fan por.
Va anar passant el temps i va acabar aquell curs i la mestra no sabia com posar-s'hi perquè l'Alba aprengués a llegir. No era que no estigués per ella, no, però la feia llegir més que als altres companys, la retenia a estones a l'hora del pati i havia de repetir totes les paraules. Al final, acabava per repetir-les de memòria, però quan li preguntaven què havia llegit no se'n recordava. Va passar de curs, però sabia que havia estat pels pèls. Al butlletí de notes hi deia "Necessita millorar en lectura".
A l'estiu va anar a passar una part de les vacances a casa dels seus avis i un dia que l'àvia li va regalar un conte, li va explicar el seu problema. L'àvia li acaricià el cap i el mogué d'una banda a l'altra, però la mirada no era la mateixa que quan parlaven de la cosina gran que no trobava feina perquè no havia acabat els estudis. La mirada era molt diferent. Anà a buscar una capsa molt antiga que tenia guardada en un armari també molt antic i la posà davant l'Alba:
−Mira. Aquests són els llibres de quan jo era petita. A mi també em va costar molt llegir, saps? I el meu pare, el teu besavi, que era mestre, com jo, me'n va ensenyar, tot jugant amb aquestes lletres de cartró que tinc en aquesta altra capsa més petita. Vols que t'ensenyi a llegir? Ja veuràs que bé que ens ho passarem, totes dues!
L'Alba no tenia cap altre desig que aprendre a llegir i s'aplicà, cada dia una estoneta, a jugar amb les figures de les lletres, fins que va ser capaç de reconèixer-les gairebé totes. Només es confonia amb les pes i les bes, però ja no era "sempre", només alguna vegada. L'àvia li va explicar que allò que tenia ella es deia dislèxia i que potser li costaria més estudiar que als altres nens i nenes, però que l'important era que ho sabés i que fos capaç d'explicar-ho. També li va prometre que parlaria amb els seus pares i amb les mestres de l'escola, i encara va afegir que s'hauria de deixar ajudar, que no podia fer veure que no passava res.
−D'aquesta manera, veuràs com tot és molt més fàcil.
−I ja no tindré mal de panxa?−preguntà, amb els ullets encuriosits i esperançats.
−Podria ser que alguna vegada encara en tinguessis, reina meva, però creu-me, si et deixes ajudar, veuràs com, a poc a poc, te'n sortiràs força bé.
Quan va començar el nou curs, la mare, que havia parlat amb l'àvia, anà a l'escola a explicar a la mestra el problema de l'Alba.
I així fou que, amb paciència, i sobre tot, amb tot l'amor que avis, pares i mestres van poder arreplegar, l'Alba passà el curs sense gairebé cap mal de panxa. Els amics i amigues ja no se'n reien, perquè els havien explicat el que li passava i, en lloc de riure, l'ajudaven amb els deures.
I és que amb amor i paciència, les dificultats són menys difícils. I si et trobes un company o una companya que encara no sap llegir, no te'n riguis. Ajuda'l! Veuràs que encara us fareu més amics!
I conte contat, conte acabat!

Arare_

Comentaris

  • Informatiu[Ofensiu]


    Com a participant de l’última edició del Concurs ARC de Contes Infantils, ens plau comunicar-te que hi ha en marxa un nou certamen literari, endegat des de l’Associació de Relataires en Català, amb aquest mateix gènere: conte infantil.

    Pots llegir les bases de la convocatòria del “Concurs ARC de Contes Infantils 2011. Criatures fantàstiques” en aquest ENLLAÇ.

    Anima’t a escriure un conte! Deixa volar la imaginació! Participa-hi!

    Esperem el teu relat. Gràcies,

    ARC


  • Per que no escrius més, Montserrat?[Ofensiu]
    nuriagau | 05-10-2010 | Valoració: 10

    Un conte que pot servir per engrescar aquelles nens i nenes que els costa el procés de l'aprenentatge de la lectura, així com els que presenten altres tipus de dificultats en altres àrees de coneixement. També és un relat idoni per a aquells infants a qui la vida escolar els resulta molt senzilla. D'aquesta manera se'ls facilita el poder fer un exercici empàtic amb aquells altres companys que no són tan ràpids.

    Enhorabona per aquest relat. Esperem que el llibre del Concurs de contes infantil sigui un èxit.

    Núria

    Coneixes l'Associació de Relataires en Català (ARC)?

    Encara no?

    Doncs aleshores potser no saps que, en breu, l'Associació posarà en marxa la Gimcana Virtual Literària ARC 2010, i que si t'agrada jugar amb les lletres, si t'agrada endinsar-te en els llibres, la vida dels seus autors, les seves històries... aquest és un bon motiu per participar-hi!
    El tercer cap de setmana d'octubre entra a la web de l'ARC... Comença el joc!


    Participa-hi!


  • Gràcies panxample[Ofensiu]

    Moltes gràcies per comentar el meu conte,
    Una abraçada.

  • un conte preciós,[Ofensiu]
    panxample | 25-09-2010 | Valoració: 10

    per a grans i petits.
    per ser present als llibres de text.
    enhorabona
    avant

  • Recordatori[Ofensiu]


    Gràcies per participar!

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el conte, és enviar un correu a l'Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    -enllaç directe cap a l'espai de RC on tens penjat el conte
    -nom i cognoms reals (en cas de ser menor d'edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l'Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l'associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC


  • Agraiment[Ofensiu]

    Moltes gràcies :)