Nadal fora de temporada i amb música de Bach

Un relat de: M.Montserrat Medalla Cufí

La Carme va entrar sense fer soroll perquè li semblava que hi havia missa. Quan va ser a dintre es va adonar que no era així. No hi havia gaire gent però n'hi havia la quantitat suficient com perquè el mossèn es passegés entre els passadissos fent, amb l'idioma universal de dur-se l'índex als llavis serrats, que aquell era un lloc de devoció i de silenci. A la Carme li va venir a la memòria aquella part de la història de Jesús, que va entrar al temple i es va enfadar perquè el temple era ple de mercaders i els va fer fora, al·legant que aquella era la casa de Déu. No és pas una persona religiosa, la Carme, però si que intenta ser respectuosa amb la gent que si que ho és i a ella també li molestava, aquella manca de respecte dins un temple, per molt església de poble que fos. Els turistes anaven i venien, prenent fotografies i intentaven gravar en vídeo tot allò amb el què no creien, i això que no tenia un gran valor artístic, llevat de l'orgue i el vitrall. A fora els havia vist fotografiant un gos que bevia a la font de la plaça, tractant-lo de la mateixa manera que al vitrall d'una església que, tot i haver estat restaurada, encara conservava la pols dels segles. Es va asseure al tercer banc. El mossèn aviat va desistir i, amb el cap cot, se'n va tornar cap a la sagristia.
Òscar, l'home que havien conegut tot caminant, mentre anaven fent el camí cap a Santiago de Compostel·la, va seure al seu costat i li va parlar, com si ho fes per ell mateix, com si no li importés que ella s'assabentés de la seva vida, ella que només el coneixia d'haver caminat al seu costat unes quantes hores. Al contrari - va pensar la Carme- potser el que desitja és que algú que comparteix aquesta peregrinació tingui constància d'una part molt concreta de la seva història, un desig que tots tenim, de vegades: mostrar-nos tal com som amb qui potser no tornarem a veure més.

-Jo vaig ser duran molts anys l'organista de l'església del meu poble. -Ho va
dir com si en aquelles paraules no s'hi endevinés el fort desig de pujar les escales que el separaven de l'orgue d'aquell temple profanat per un grup de turistes. Ho va dir amb veu baixa, per fer-li una confessió que ella tindria el privilegi d'escoltar. Com si li demanés l'absolució.
-Per què no ho prova? - va fer.
-El què? - digué - ella s'havia oblidat que no li havia explicat el que li
passava pel cap, com si semblés que en aquells moments de recolliment les paraules es podien transmetre sense dir-les, però en el mateix instant en què li va fer la seva confessió, ella ja li havia adjudicat la penitència: ara, Òscar, us hauríeu d'aixecar i pujar, asseure-us a l'orgue i començar a tocar.
-Doncs que se li veu que s'està morint de ganes de tocar aquest orgue empolsegat que deu fer anys que no toca ningú.
-Tant, se'm nota? - rigué.

Els turistes van anar sortint, amb un brogit impropi d'aquell lloc que demanava un silenci que, en qualsevol cas, havia de sortir de l'ànima. Van fer cap a l'autocar que els esperava a la plaça del gos assedegat, caminant darrere d'una noia que brandava un paraigua amb el nom de la companyia amb la qual viatjaven.
L'Òscar i la Carme van quedar-se l'un al costat de l'altre sense dir-se res. Es van mirar un moment i ella li va somriure. No era una persona gran ni una persona de la tercera edat, com aquella colla que acabava d'abandonar el temple. Òscar era un vell. Sense concessions. Esprimatxat, els cabells llargs, com el vagabund de la cançó de Georges Moustaqui. Uns pantalons de pana que li venien grans, un jersei marró de coll alt, una jaqueta un xic arnada i uns ulls blaus on t'hi podies quedar molta estona sense temor de profanar la seva intimitat, perquè la mirada d'aquell home era una mirada neta, plena de tota la franquesa que els anys li havien concedit. En un impuls, es va aixecar i li va dir:
-Esperi's un moment, sisplau. No se'n vagi.- Ell la va mirar, va somriure
i en la seva sobrietat i sempre en silenci es va replegar en ell mateix, no pas com si resés - havia dit que no era creient- sinó com si medités.
La Carme va tornar amb un somriure ample i amb el permís del mossèn, a qui acabava d'escometre directament a la sagristia, perquè Oscar pogués tocar aquell instrument abandonat a la seva sort i a les quatre fotografies escadusseres que li eren concedides un parell de dies a la setmana per obra i gràcia de la transacció d'una guia turística i de l'amo del bar del davant de la plaça, per acabar convertit en una imatge en el record, emmarcat, dins d'una vitrina d'algun menjador, el seu so condemnat per sempre més a la memòria auditiva del darrer mestre que hagués tingut la sort de poder-lo tocar.
-Pugi, Oscar. Pugi i toqui.
-Què dius?
-Que ja pot tocar, Oscar. El mossèn només m'ha demanat que vagi amb compte, que és una peça única, que fa tant de temps que ningú no el fa sonar que potser ja no es recorda de la música...
Emocionat, pujà les escales del cor i contemplà aquella joia des de la veneració més profunda. Apartà amb cura un seient ple de pols, hi passà la mà, s'aixecà els faldons de la jaqueta arnada i va asseure's a l'extrem, com si temés que el seu pes l'en fes doblegar les potes, tallades per algun ebenista vell, però no antic, potser com ell mateix. Mesurà les tecles amb les mans i els pedals amb els peus.
Ella s'havia quedat enrere i més que veure'l, l'intuïa. Quan esclataren les primeres notes del "Prelude Nun komm der Heiden Heiland", de Johan Sebastian Bach, van anar penetrant-los per tots els porus de l'ànima i el mossèn i la Carme van començar a vessar llàgrimes sense adonar-se'n. Ell, aguantant-se a la llinda de la porta amb una mà, ella, aguantant la respiració.

Bach la transportà molt lluny en el temps.

La mare anava tan carregada que, des d'un moment d'il·luminació que foradà el seu egoisme infantil, li va dir:
-Que vols que t'ajudi?
-Si, filla, ajuda'm, que entre totes dues ho portarem més bé.
-I per què comprem tant, avui, mare?
-Que no ho saps, que ve Nadal, que dinarem tots a casa, que hi haurà els oncles i les cosines, que...
-És per això que ara no hi ha escola?- la va interrompre
-És clar! Ara ja no hauràs d'anar a escola fins passat Reis.
No va dir res, va pensar que enyoraria els seus amics però es va alegrar que haguessin de venir les cosines, el seu cap va començar a fer plans, però va ajudar la mare a dur aquell cabàs cofoi d'herbes pel brou, una nansa cada una.
- Així sembla que no, però no pesa tant!
Es van parar a la pastisseria i en van sortir amb dues barres de torró, un de Xixona i un de xocolata.
-Vols que comprem neules?
-Si, si! Gairebé m'agraden més que els torrons!
-I al pare, al despatx, li regalaran un parell de barres més, amb això ja farem, què et sembla?
A la Carme no li semblava res i li ho semblava tot. Arribant a casa, l'àvia escoltava música i no eren pas nadales. La Carme es va estranyar, però l'àvia li aclarí que allò que sentien era d'un compositor molt important que es deia Bach. Quina música més estranya i més bonica -va pensar, mentre especulava que l'endemà celebrarien la Nit de Nadal i amb una mica de sort se l'endurien a la Missa del gall!

Òscar, el mossèn i ella s' extasiaven, cadascun amb els seus pensaments. Òscar dins la seva música, el mossèn ves a saber amb quins records, potser vetllades antigues amb l'església plena i el cor a vessar de cantaires... alguna missa concelebrada amb algun capellà d'una altra parròquia, qui sap si el bisbe de la diòcesi... i a ella... a ella Bach se l'endugué de nou.

-T'haig de demanar un favor - mossèn Joan li barrà el pas quan ja
sortia de la parròquia, amb la seva guitarra a l'esquena.
-Què passa, mossèn?
-Necessito algú que dirigeixi els cants durant la Missa del gall i he pensat en tu. L'Àngel se n'ha anat al seu poble i...
-No foti, mossèn, que ja sap que jo estic en plena crisi existencial!
-I per això no pots dirigir-me els cants? Té, aquí tens les cançons escollides. Un parell de cançons de Nadal i no t'amoïnis que per a la comunió posarem Bach!
-Bach? Vol dir, mossèn, que això fa Nadal?
-Tinc preparada la Cantata "Jesu, der du meine Seele". Un duet, soprano i contralt. Una delícia. L'he gravat amb el cassette que em va regalar la canalla del Moviment infantil. Si no la coneixes, t'agradarà. Hauries de venir vint minutets abans de començar, per assajar una mica, a la gent li agrada molt saber què es trobaran. No cal dir que després estàs convidada al ressopó. Segur que els teus pares estaran encantats.
-Si ,si, els meus pares i vostè si, però a mi em fa una mala jugada, mossèn!
-Au, va, calla, dona, ja farem filosofia quan hagin passat les festes de Nadal.
-Ja ha llegit el Pare Llimona? O continua amb Tehilard de Chardin?
-Ja veig que això és un si! Gràcies, mossa, no sé què faria sense tu, deixa't estar de filòsofs, ja t'ho he dit: passat Nadal!

Ara Òscar començava amb una fuga. El capellà era allà però no hi era. Com la Carme, que tancà els ulls i tornà a divagar amb el seu propi passat.

-Senyoreta, tenim un regal, de part de totes les nenes de la classe!- Havien
acabat el festival que ella mateixa havia organitzat a l'aula, amb les seves alumnes de quart d'Ensenyança General Bàsica. Era el 1974. Havien representat un parell d'escenes del pessebre, cada classe havia fet la seva. Les seves nenes acabaven de ballar una dansa treta del disc "Danses d'arreu del món", vestides de pastores, per a un Nen Jesús de la classe de pàrvuls, que amb prou feines es podia estar quiet en braços d'una mare de Déu de tercer d'E.G.B. Les seves nenes havien ballat molt bé aquella dansa que, durant quinze dies, els havia ocupat les classes de gimnàstica i la Carme estava orgullosa de les seves alumnes i les seves alumnes ho estaven d'ella.
- Senyoreta, nosaltres hem fet una cosa diferent- li deien, totes cofoies d'haver estat les més originals i haver estat felicitades per les altres mestres - vingui, que tenim un obsequi per vostè.
Va haver d'agafar un taxi
, per tornar a casa amb aquella panera que havien comprat entre totes i que havien emplenat anant de casa en casa, remenant el rebost i estant-se de comprar-se xiclets i llaminadures unes quantes setmanes. Va pensar que les recordaria sempre. Sonava Bach al tocadiscos de casa, quan va obrir la porta, carregada amb la panera. El seu pare somreia i Bach també, a través d'un dels seus Concerts de Brandenburg.

Bach somreia, també, a través de les mans d'Òscar, ressonant en aquelles parets cobertes d'història. No hi ha músiques alegres o músiques tristes. Tot depèn de l'ànim amb què hom se les escolta, llevat, és clar, d'aquelles que han estat concebudes com a rèquiem, per posar un exemple ... les paraules del professor de música ressonen encara a les seves orelles mentre Òscar i el capellà vell semblen arribar a l'èxtasi. No hi ha músiques alegres ni tristes... i tanmateix heus ací que es troba evocant els Nadals de la seva vida a través de la música, ni trista ni alegre, de Johan Sebastian Bach.

La Carme recuperà el sentit de la realitat a través d'una vibració a la butxaca de l'anorac. Amb un gest mecànic, acaricià el mòbil però es resistí a abandonar els records nadalencs i per això amb uns quants moviments hàbils i destres dels dits, el va apagar sense ni mirar-se'l. Gairebé al mateix temps, Òscar deixà de tocar.
- Cal que pari a l'hora del rosari - Ja els ho havia dit, el mossèn.
-Però, senyor, si no hi ha ningú!- digué ella, en un intent d'allargar el
concert.
-L'hora del rosari és sagrada, ja he fet prou deixant que aquest bon home toqués. Molt bé, per cert. Però ara començaran a arribar les veïnes i haurem de resar el rosari.
-D'acord, d'acord. Però qui sap si per un dia les seves feligreses no haurien preferit un concert d'orgue en lloc de la monotonia d'un rosari.
-Senyora, li demano que no es fiqui en allò que no sap.
-Perdoni, mossèn, i moltes gràcies!

Òscar s'eixugà l'emoció dels ulls amb el dit. Somrigué, saludà el capellà amb una encaixada de mà i caminà cap al costat de la Carme.
- On són, els altres?
- L'han escoltat des d'un racó i suposo que li estan tan agraïts com jo mateixa. Mai ningú no ens havia ofert un concert tan emotiu. Moltes gràcies!

Òscar no sap, no vol i no pot dissimular el sentiment que l'embarga. El blau profund dels seus ulls li tornà a transmetre aquella pau que ja va aconseguir transmetre-li el dia que havien parlat, tot caminant l'un al costat de l'altre, quan li deia "En realitat, Sant Jaume és allà, ben tranquil, al seu sepulcre, ignorant que una colla de pelegrins caminem al seu encontre. La pau espiritual no la trobarem ni allà ni enlloc, perquè cadascun de nosaltres ha de dur-la dins el seu cor. Tant és, si ets creient com si no ".

Els altres se li acostaren per felicitar-lo, per donar-li les gràcies pel concert improvisat que els havia ofert en aquell temple, per sempre més a les seves memòries. La Carme va treure's el telèfon de la butxaca i va mirar de qui era la trucada perduda que havia vibrat feia una estona. Amb cert neguit va teclejar el número de telèfon i se'l dugué a l'orella.

-Jordi?
-Mare!
-Si, que passa res?, he trobat la teva trucada perduda...
- No, no, al contrari! Estaràs contenta. Tu que sempre deies que els fills ens hem fet grans i que feia massa temps que per Nadal no hi havia un vailet a casa, doncs ja no ho podràs dir més. N'estem esperant un!

La Carme es va eixugar les llàgrimes i va saber que al seu cor era Nadal. Fora de temporada i amb música de Bach.

M.Montserrat Medalla Cufí
París, 11 de juliol de 2007





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: