M'ha encantat, però, sobretot, sobretot, perquè és un vertader microrelat. Curt i ras. I sensual! (i poètic)

Has aconseguit fer un relat verd, amb una dignitat que m'ha sorprès. Felicitats!

Aquest forma part del recull de relats "Segona oportunitat" .

És ben bé una segona oportunitat el que van tenir en Ricard i l'Elisabet. El títol me'l va suggerir la quantitat d'oportunitats que es van donar la Taylor i en Burton :)

Molt bones festes, Joan!

Gràacies Eloi,

Saps que el relat està basat en un cas real? Com el teu relat de la dona pidolaire... són coses que observem i que escrivim perquè ens emocionen.

Gràcies de nou!

Eloi, m'ha agradat, sobre tot, la manera d'explicar-ho que tens.

El teu relat m'ha recordat una dona semblant a la que descrius - potser "la meva" era una mica més invisible- i que vivia a la cruïlla Aribau/València, en un cartró, al portal de La Caixa... fins que hi van posar unes tanques que van fer que la pobra dona no s'hi pogués instal·lar... i va desaparèixer. "La meva" anava acompanyada d'un gosset. Jo tampoc no em vaig atrevir mai a dir-li res, però més d'una vegada i de dues, les nostres mirades s'havien creuat... i jo no sabia on mirar. Trist.

Bona escriptura!

Doncs moltes gràcies pel teu comentari.

Això d'endevinar el futur té el seu "què", oi? sempre m'han fascinat les tiradores de cartes, les que llegeixen la mà... en un sentit més aviat misteriós, ep! perquè mai no m'he fet llegir les ratlles de la mà ni m'he fet tirar le cartes!

Ens llegim, Eloi!

Moltes gràcies, Eloi! veig que ets un jove escriptor. Ens llegirem, segur! Una abraçada!

Noia, he de treure la gossa i tinc por! i plou! A veure si em passarà, amb els relats de terror dels relataires, com amb "El resplandor", que només sentir el títol, ja em ve el canguelo!

Molt bo, Frèdia! molt bo!

Quina esgarrifança!

Ja es tracta d'això, no? Un relat que aconsegueix allò que es busca... inquietar-nos!

Dius que ara tinc més temps per escriure, doncs si! i per llegir-vos, afortunadament

Ens llegim!! :-)

Toni, moltes gràcies! Sempre m'ha fascinat, això del destí (en el sentit que m'admira i m'espanta, al mateix temps) segurament, com dius, tots anem confegint el nostre a poc a poc, amb les nostres actituds. Qui ho pot saber!

Una abraçada

Frèdia, hi ha vàries lectures, tens raó. Però ja saps allò que passa quan un escriu un relat, un poema, o, fins i tot, quan un compon o canta una cançó: hi pot haver tantes interpretacions com persones llegeixen o escolten.

I potser aquí rau la riquesa! si tot fos tan simple no tindria cap gràcia! ;)

Exactament, el destí no existeix... O si?

Gràcies pel comentari, Edgar. Per mi també és un honor trobar-nos a twitter, que ho sàpigues!

Ja veig el teu nom entre els bons del terror. D'aquí a quatre dies... Al Festival de Sitges!

quina poooor...

petonets!

Gràcies, joandemataró, en realitat quan el vaig escriure, em va semblar molt "habitual", ja sé que no ho és, però... tantes vegades no ens n'adonem i ens estem "buscant" el propi destí!

Gràcies per les teves paraules

Gràcies, chusteriana ;)