LIZ I RICHARD

Un relat de: M.Montserrat Medalla Cufí
Liz i Richard


L'Elisabeth s'acaba d'arreglar; es passa la pinta, es posa una goteta de perfum, es corda el braçalet fent equilibris amb una mà, es calça i es mira al mirall per última vegada. Agafa la jaqueta i la bossa de damunt la cadira, pren les claus del cotxe i les de casa, respira fondo i acaricia el Sucre, mentre va cap a la porta.
−Guarda!− li diu. I el gos, obedient i fidel, se’n va cap al seu racó preferit; ja sap que la seva mestressa tornarà. Ho sap a través de la seva experiència de gos estimat.


Mentre condueix, l’Elisabeth s’adona que es veuran amb en Ricard després de gairebé vint-i-cinc anys. Com passa el temps! No està nerviosa, només encuriosida. Té com una ànsia de saber què ha passat entre en Ricard i la Susanna, ànsia per saber què és allò que fa que la veu d’ell al telèfon soni tan trista, quan, des que es van separar fa vint-i-cinc anys, sempre que han parlat l’ha fet riure amb les seves bromes. En Ricard és un tipus seriós però optimista, ple de vida, que sap contagiar el seu bon humor a aquells que l’envolten. Si no van romandre junts més temps no va ser perquè entre ells hi hagués hagut cap mala experiència. Va ser... per què va ser? L’Elisabeth ho analitza mentre espera que el semàfor canviï de color. Massa joves, vet aquí. Eren massa joves! De fet ho han analitzat moltes vegades; per separat. En Ricard no ho sap, que l'Elisabeth va patir molt, abans de dir-li que ho volia deixar córrer. I, si ho sap, no ho entén. Però l'Elisabeth no sap que en Ricard no ho entén, perquè en realitat fa molts, molts anys, que no han parlat del tema. Avui pot ser un bon dia per dir-li-ho. Si les ferides cicatritzen malament, mai no deixen de ser ferides i potser convé que en Ricard tingui molt clar com li va costar, a ella, deixar-lo! i que sàpiga que no hi havia res personal, que ella l'estimava, però pensava que tots dos necessitaven volar...


Es van casar que l'Elisabeth tenia vint-i-un anys acabats de fer i ell vint-i-dos. Van viure plegats durant deu anys i van ser feliços. Què els faltava? Quins estranys mecanismes van posar-se en marxa perquè la seva història d’amor s’acabés? És un d’aquells misteris que porta la vida, que sorgeixen només pel fet de viure-la intensament. No recorda quin va ser el moment en el qual va decidir que volia emprendre una nova etapa sola, sense ell. Si que recorda, però, la tristesa d’ell quan li ho va explicar. Tristesa, però comprensió. La manera de ser de tots dos va fer molt fàcil la tramitació de tot plegat; segons els advocats, van ser una parella modèlica. El procés de separació es va fer de la manera més amical possible. La voluntat de separar-se era més d’ella que d’ell, però els va ser molt fàcil posar-se d’acord. Com també va ser molt fàcil continuar fent-se trucades per Nadal o felicitar-se el nou any o l’aniversari, quan se’n recordaven. Fins i tot es trucaven per comentar-se algun problema econòmic o de feina. Tant ell com ella sempre tenien un consell, una frase o una paraula amable per l'altre, si aquest es trobava en algun embolic; malgrat les seves respectives parelles.


Només es van arribar a veure el dia de l’enterrament de la mare de l'Elisabeth. Totes, absolutament totes les altres converses, les van mantenir per telèfon. Fa vint anys, quan ell li va parlar de la Susanna, de les seves intencions de casar-s'hi, i li va demanar la seva opinió, l’Elisabeth només va pensar és molt jove... però no li va dir; es va limitar a felicitar-lo per la seva decisió, però no es va quedar gaire tranquil•la. El temps dirà, va pensar en aquell moment. I ara, doncs, vint anys després, alguna cosa hi ha hagut, que ha fet entristir en Ricard, que ha desembocat en la cita que tenen d'aquí a uns minuts. Està encuriosida, però no estic gens nerviosa, s'afanya a dir-se a si mateixa.


Amb tots aquests pensaments voltant per la seva ment, arriba a la terrassa del bar on han quedat. Ha aparcat el cotxe sense ni adonar-se que ho estava fent. Camina de pressa; el veu assegut, llegint el diari -com sempre- i amb una cigarreta als dits - no ho ha deixat, no ha estat capaç. Com jo!- S’acosta, somrient. En Ricard li somriu des de la taula, deixa el diari precipitadament i fa el gest d'aixecar-se. No té temps; ella és més ràpida.
No has canviat gens! fa en Ricard, quan la té a tocar.
Tu tampoc, bromista! somriu ella, i s’asseu al seu davant.
No em penses fer un petó?
Home... si, i tant! S’aixequen tots dos altra vegada i es fan dos petons, com se'ls farien dos bons amics.
La conversa és fluïda. És molt fàcil, entre dues persones que, en realitat, sempre s’han entès; l’únic que els ha separat durant aquests anys han estat les respectives parelles. En el cas de l’Elisabeth, en Josep, amb qui ha viscut vint anys de felicitat, que es va acabar estroncant quan un càncer se’l va endur ara fa cinc anys; no té res que la faci penedir-se de com van anar les coses. Després de divorciar-se d'en Ricard, al cap de poc temps, va conèixer en Josep, es varen enamorar i es van casar. I punt.
Què us ha passat, amb la Susanna? Què t'ha fet? T'ha estat infidel?...
Elisabeth, jo et vaig estimar i quan ens vam separar mai no vaig parlar malament de tu, independentment que em fes patir la teva decisió de divorciar-nos. Ara tampoc no ho faré amb la Susanna. Ha decidit anar-se’n. Estic fet pols, estic molt malament, però mai no parlaré malament d’ella.
Continua sent un home íntegre, pensa l'Elisabeth.
Gràcies. Mai no va parlar malament de mi; ho crec i li estic agraïda. Així que no vols parlar-ne...
Només et volia veure.
La conversa continua, però cadascú explica el que fa; com va la feina, com passen els dies, quins gustos han canviat respecte a quan estaven junts, com està la família, malalties dels uns i dels altres, alguna mort d’algun amic comú, què fa cadascú els caps de setmana, quines lectures té a la tauleta de nit,
−Encara dorms al mateix costat de llit?
−Has vist l'última pel•li de Woody Allen? No? Com pot ser?
−I tu has llegit aquest llibre que ha sortit fa poc que...
Es recomanen lectures i músiques, restaurants que han descobert en tots aquests anys, s'expliquen les darreres vacances ... l’estona passa tan bé que no s’adonen que es fa tard. En un moment donat, tots dos miren el rellotge i riuen.
−Ostres! En Ricard voldria que no s’acabés aquí, però entén que ell no ha de fer el pas; ja n’ha fet un, l'ha trucada ell. Ara, la pilota, és al terreny de l'Elisabeth. No té clar que ella ho hagi captat, però no queda decebut.
Visc amb el Sucre, un gos preciós que estaria molt content si el proper diumenge el tragués a córrer una mica per algun paratge bonic... si el vols fer encara més content, t’hi podries apuntar!− L'Elisabeth té un puntet de picardia als ulls que fa que en Ricard se senti còmode, tan còmode com fa vint anys.
Fet! Continues vivint allà mateix?
Allà mateix. Només he canviat la decoració somriu ella.
Dos petons i una abraçada els separen fins al proper diumenge.


Cadascú pel seu cantó se sent animat i satisfet. En Ricard, perquè ha descobert que mai no s’havia equivocat amb l’Elisabeth, malgrat els vint anys passats amb la Susanna, que ara ha decidit que no vol continuar vivint amb ell. Se n’ha tornat al seu país; potser era enyorament; ell no pot creure que hi hagués res més. I, si hi ha res més, tampoc no ho vol saber. Enyorament i punt. Ell continua tractant-se amb la cunyada i els nebots. En Ricard és un home bo. Sempre serà amic dels seus amics i mai no els fallarà. Si convé, deixaran de veure’s, perquè les circumstàncies ho hauran exigit, però ell mai no parlarà malament de cap de les persones que han estat, algun dia, amigues seves.


L’Elisabeth, perquè ha vist la lluïssor dels ulls d’ell quan feia broma, com sempre, intentant superar aquella tristesa que havia endevinat a través del telèfon. I perquè, en el fons, mai no l’ha deixat d’estimar, sense que això vulgui dir que no hagués estimat en Josep. No és això. Es pot estimar dues persones al mateix temps? Probablement. Mentre no es pretengui viure amb totes dues a l’hora... però no és temps de filosofar, potser el que toca és tornar cap a casa i explicar-li al Sucre que diumenge aniran a córrer pel camp amb algú que fins ara era lluny, però que sempre ha estat a prop. Finalment no ha calgut explicar-li com vaig patir quan...no ha calgut! Tot és tan fàcil, al seu costat!


En Ricard arriba a casa somrient per primera vegada en els darrers mesos. Passa la mà pel llom de la Cleopatra, la gateta tigrada que un dia va aparèixer al jardí i que van adoptar ell i la Susanna. Ell no s'hi va oposar perquè és un home que estima els animals. Si no ha tingut gos és perquè a la Susanna no li agradaven. Recorda les paraules de l'Elisabeth respecte al Sucre. Està content, molt content. En un gest gairebé inconscient se'n va a l'estudi i remena calaixos. Busca l'antic àlbum de fotos on guarda els millors records de la seva vida en comú amb l'Elisabeth. No el té gaire amagat, per sort. Acaricia les tapes, gastades pel temps, l'obre i les mira totes, una per una, detenint-se, amb complaença, rememorant moments, cares, paisatges i fins i tot converses senceres, mantingudes fa tant de temps, que li sembla impossible que encara romanguin en algun racó de la seva ment. Porta l'àlbum al cotxe i el deixa al seient del copilot. Està convençut que a ella li farà molta gràcia veure aquelles fotografies de quan eren tan joves i tan inexperts! Falta tota una setmana pel diumenge, això és massa temps! En un rampell agafa el telèfon i la truca.


L'Elisabeth ha entrat a casa amb un somriure ample; tan ample com el d'ell. El Sucre surt a rebre-la i, per primera vegada des de la mort d'en Josep, el seu instint d'animal li diu que ha passat alguna cosa extraordinària.
−En Ricard està encisador, Sucre! - el cor li va a mil per hora, a l'Elisabeth.
Agafa la corretja del gos per treure'l a passejar però en aquell precís moment sona el telèfon. Té un pressentiment.
−Elisabeth, sóc jo!
−Ja ho sé, Ricard, ho tenia clar...
−Tu creus que ens hem d'esperar a diumenge que ve, per tornar-nos a veure? falta tota una setmana! No et sembla que això és molt de temps?
−I vint anys, Ricard, que no han estat molt de temps?
−Massa...
−Vaig a treure el Sucre a passejar
−Espera'm! vinc amb vosaltres!
−N'estàs segur?
−Mai no havia estat tan segur d'alguna cosa. A més, vull que vegis una antigalla que et farà riure molt... espereu-me, eh? No tardo ni mitja hora!
−Fins ara, doncs.
A poc a poquet, caminant amunt i avall de la vorera, l'Elisabeth, il•lusionada, pensa que tothom es mereix una segona oportunitat.

Comentaris

  • Gràcies Joan[Ofensiu]

    Aquest forma part del recull de relats "Segona oportunitat" .

    És ben bé una segona oportunitat el que van tenir en Ricard i l'Elisabet. El títol me'l va suggerir la quantitat d'oportunitats que es van donar la Taylor i en Burton :)

    Molt bones festes, Joan!

  • Quan he vist el títol...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 20-12-2013 | Valoració: 10

    Quan he vist el títol he pensat amb l’Elizabeth Taylor i en Richard Burton —potser és el que pretenies—, però no ha estat així.
    És curiós el que m’ha passat amb aquest relat. Pas a pas anava succeint el que jo volia, és a dir, no anticipava el que creia que anava a passar, no! Passava, senzillament, el que jo volia...
    M’ha agradat i força! En acabar el comentari, tot seguit polsaré el “botó” adient.
    —Joan—

  • Eloi Miró | 01-12-2013

    Doncs mira, només pel fet que diguis que és real encara l’hi dóna més valor! Crec que ara entenc la força que em transmet!
    Gràcies a tu!
    Una abraçada
    Eloi

  • les emocions[Ofensiu]

    Gràacies Eloi,

    Saps que el relat està basat en un cas real? Com el teu relat de la dona pidolaire... són coses que observem i que escrivim perquè ens emocionen.

    Gràcies de nou!

  • Magnífic. [Ofensiu]
    Eloi Miró | 28-11-2013 | Valoració: 10

    Moltes felicitats... no se m’acut res més per dir-te. El trobo magnífic, ple de sentiments amb un missatge d’esperança que és d’allò més bonic. No m’agrada confessar-ho, encara menys perquè soc una mica orgullós, però al final se m’han humitejat els ulls i una esgarrifança de plaer i emoció m’ha fet somriure desitjant conèixer aquest amor tant autèntic!

    Una abraçada molt gran... et continuaré llegint i comentant! Molt de gust i fins aviat.
    Eloi

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: