Quan les pomes cremen (part7) FINAL

En arribar a la consulta, va demanar per el doctor Miraelpeix, i aquest el va rebre de seguida. Després de examinar-lo li va donar la mala notícia.
Pel que semblava les seves relacions amb la Natàlia li havien portat un individu poc desitjat. El doctor li va dir que possiblement havia agafat una infecció d’orina o una cosa pitjor, un MTS, el que es descriu com una malaltia de transmissió sexual. Ell, empal•lidit, escoltava les paraules del doctor mentre assentia amb el cap.
- No has pas de patir, si no has tingut relacions sexuals sense preservatiu... el més provable és que sigui una infecció d’orina-.
L’Andreu ja no escoltava el que li deia el doctor, només tenia a la ment les carícies, el morbo i la precaució nul•la que havia tingut les dues vegades que s’havia fusionat amb la Natàlia. Impactat encara per la notícia, se’n va tornar a casa seva després de que el metge li demanés hora a l’hospital general per fer-li unes proves.
N’estava pràcticament segur que havia agafat una malaltia d’aquelles, i si era en un dels casos més greus, possiblement no tingués cura.
Assentat al sofà del menjador, mirava perplex un quadre amateur que escenificava un enorme arbre des de les branques fins les arrels. En aquell moment es va sentir identificat amb el terra al qual l’arbre estava arrelat. Per ell aquell quadre representava el seu interior, on un dia, per pur atzar, una grana de poma havia arrelat dins de les seves entranyes. Sense ser-ne conscient, una enorme pomera havia anat creixent a dins seu, alimentant-se de la seva sang i contaminant tot el seu ésser. La pomera havia arrelat tant profundament que ja no era possible de desarrelar-la. Arraulit en si mateix plorava amb pena i desolació la extrema solitud que sentia.
Davant d’aquest patiment, la fredor interior que sentia li va fer entendre que necessitava la Neus, l’amor de la seva vida, però per altre banda li feia por la seva reacció i la possibilitat de que ella no en volgués saber res més d’ell. Però només per la necessitat de sentir la seva dolça veu es va atrevir a agafar el telèfon.
- Neus? ... soc jo... em sap greu però necessito parlar amb tu... Pots venir a casa dels pares? -. La Neus, sorpresa per la petició, va acceptar i al cap de tres hores ja havia arribat.
En baixar del cotxe, va mirar amb pena la vella casa on abans hi vivia el seu estimat sogre i on ara, el seu marit, l’usava com a refugi interior. Era el seu usual sistema per no haver d’afrontar la realitat. Davant de la portalada va trucar el timbre i immediatament la porta es va obrir. La cara de la Neus va reflectir una ganyota d’horror en veure l’estat demacrat en que es trobava el seu marit. Ell, amb les llàgrimes als ulls, se li va llençar a sobre, dient-li que l’estimava i que el perdonés. La Neus abraçant-lo li va tocar el front i va notar que tenia febre. Com va poder, el va ajudar a pujar les escales i el va portar a la banyera. Una vegada plena, el va ajudar a despullar-se i a estirar-se. Mentre l’Andreu es banyava, la Neus aprofità per posar ordre a el que el seu marit havia tirat per terra. Després va tornar a la banyera, el va ajudar a sortir i el va eixugar. Una vegada sec, l’acompanyà fins al llit perquè es pogués estirar i dormir una mica, però ell li replicà:
- Neus... perdona... però t’he de dir una cosa molt important...-. intentava amb totes les seves forces incorporar-se i poder parlar amb ella, però el cap li donava mil voltes i no tenia prous forces.

- No! Ara has de dormir!
- Però...
- Res de peròs, ja m’ho explicaràs demà, demà en parlarem i veuràs com tot s’arreglarà...
L’Andreu, esgotat, va tancar el ulls i va caure rendit. La Neus, emocionada i trista per l’escena, li va fer un petó al front i va apagar els llums perquè el seu marit pogués descansar. Absorta i cansada es va dirigir a la galeria per apagar-ne el llum, però va veure que l’ordinador restava obert amb un document que portava per títol Estimada Neus. Ella, sense poder aguantar, en veure que el text li anava dirigit, va començar a llegir-lo. Els sotrac emocional que va tenir en acabar-lo va ser devastador. Incapaç de pensar alguna cosa, es va posar les mans a la boca i va esclatar a plorar. Les llàgrimes queien a sobre de la taula, tacant-ne els papers que hi havia a sota. Se sentia extraviada, enganyada, utilitzada i burlada. Tenia la sensació que la perdició total havia envaït el seu cor i la formació del seu matrimoni. Per ella, només li faltava una cosa, la confessió del seu marit.
L’endemà al matí, ella va preparar-li l’esmorzar, amb un bon suc de taronja. La llet estava al microones i només faltava posar els tomàquets per sucar amb el pa. En llevar-se l’Andreu, ella atenta per a qualsevol necessitat, li va somriure i el va ajudar a seure, ell però li va dir:
- Neus perdona, però necessito parlar amb tu, és molt important. De fet, és sobre nosaltres dos -. La Neus, atenta a tot el que deia, es va asseure i va començar a escoltar-lo.
– no se exactament com dir-t’ho, però les coses últimament no han anat del tot bé. Ja fa cosa de més de dues setmanes, vaig començar a sentir-me atret per certs desitjos no gaire adequats, no només a la meva edat, sinó també amb el meu compromís -. Va decantar el cap i es va quedar contemplant el quadre amateur que presidia el menjador. Després es va girar cap a ella i va continuar.

- Tal i com ja t’he dit, fa cosa de dues setmanes vaig cometre un error que en aquell moment no vaig pensar que me’n penedís... He de reconèixer que el que m’has dit sempre és cert, sóc un irresponsable i mai m’he donat l’oportunitat de madurar. Encara no sé exactament com explicar els sentiments que vaig percebre quan ho vaig fer, què era el que hem va portar a fer-ho, però ho vaig fer... vaig estar amb una altre dona -. La Neus, en sentir aquelles paraules, el seguia mirant fixament als ulls mentre plorava i sentia com dins seu s’havia trencat alguna cosa més que el cor, s’havia trencat una gran il•lusió, s’havia trencat tot el que portaven construint des de la seva aliança. Quan es van casar, ell li va dir , ara aquelles paraules se les havia endut el vent i possiblement ja no tornarien mai al lloc d’on havien sortit.
Amb pesadesa l’Andreu va continuar. – ho sento -. Va dir plorant – he trencat la nostra aliança, i ara no sé trobar les paraules per transmetre el meu més sincer penediment...
La Neus, amb les llàgrimes els ulls, es va aixecar i es va acostar lentament cap a ell. Una vegada davant, es va ajupir, el va abraçar i li va dir:
- He llegit la carta.


FI