Quan les pomes cremen (part6)

Poc després, lentament, es va anar calmant, mentalitzant-se que els homes no ploren, i va intentar de meditar sobre tot el que havia passat aquella última temporada, des de la seva decisió de fer el salt a la Neus fins a aquell precís moment. No va tardar gaire en trobar dins el seu sac de memòria el record de la Natàlia, la seva amant.
La Natàlia havia començat una vida de parella normal, igual que jo i la Neus. Després de casar-se, havien tingut dues filles. Però anys després, es va adonar que la seva parella portava una doble vida, que li havia fet el salt, que la nena tenia una altra germana amb una altra dona, que era drogoaddicte, i que tot el seu món aparentment perfecte s’havia ensorrat en poc menys de tres dies.
Ella va haver de patir la decisió del divorci per part del seu marit, i al cap de poc temps es varen divorciar. Fins aquí semblava una història d’amor fracassat, una il•lusió perduda en el no res, una llum que s’havia consumit poc després d’ablamar una diminuta espelmeta, l’amor que havien construït els dos. Però el pitjor va arribar en perdre la custòdia de les nenes.
Quan van deixar d’envair-lo tots aquells pensaments, va veure el marc de fotos a terra, rebregat, amb els vidres trencats pel terra i la foto al mig, recoberta per petits bocinets de vidre que semblaven un mar de llàgrimes il•luminades per la tènue llum d’una posta de sol. Delicadament, va apartar els trossets de vidre que hi havia i va contemplar la fotografia des d’una distància de seguretat, mentre que les llàgrimes seguien relliscant i caient al terra de tal manera que tenia la sensació de percebre el so dels petits impactes que alliberaven les llàgrimes en contactar amb les rajoles de la cuina.
La Neus, espantada, va entrar per la porta, ajupint-se i abraçant-lo fort, consolant aquell dolor. Ella no va fer preguntes, simplement es va limitar a abraçar-lo. Ella, sense donar-se’n compte, també estava plorant.


L’endemà, l’Andreu com un cos sense ànima es va plantar davant de la porta d’entrada, esperant a la Neus per anar a l’enterrament del seu pare. Una vegada al cotxe, es van dirigir cap a Lluc Primer. una vegada allà, l’Andreu li va dirigir la primera paraula del dia a la Neus.
- Neus, voldria seure sol al banc... necessito estar sol per a poder pensar i per a poder assimilar-ho -. La Neus ho va acceptar i respectuosament es
va asseure tres bancs més endarrere, per a donar-li prou solitud. No entenia el perquè li demanava que fes aquell gest, però ella ho respectava, perquè sabia que tard o d’hora tindria que explicar-li moltes coses i que necessitaria una bona estona per assimilar tot el que estava passant des de feia ja més de dues setmanes.
Acabada la cerimònia i després de enterrar les despulles del seu pare, l’Andreu li va demanar a la Neus que volia passar un parell de dies sol a la casa dels seus pares, i que d’aquesta manera podria pensar i podria recordar els escassos moments en què va viure i va compartir una bona relació amb el seu difunt pare. La Neus, estranyada i contrariada, ja tenia plans per aquell dia, però per segona vegada va respectar la decisió del seu marit.
- No entenc perquè m’ho demanes, no entenc res del que està passant, però ho respecto. D’aquí dos dies vindré a veure’t i després parlarem. Esperaré la teva trucada... t’estimo sents? -. Amb les llàgrimes als ulls es varen abraçar i ella va pujar al cotxe i va marxar.
Ell, sense reaccionar, va seguir mirant com el cotxe s’allunyava i desapareixia per la teranyina de carrers d’aquell poble.
L’Andreu necessitava expressar i comunicar tot el que havia viscut amb la Natàlia, i per altre banda explicar, o si més no intentar explicar, el perquè d’aquell comportament. Creia que d’aquesta manera es podria treure el pes de la consciència. Per altre banda, creia també que quan solucionés els problemes del món dels vius podria dedicar-se a plorar a consciència la mort del seu pare. Per ara, es limitava a una confusió entre dues vivències que s’havien estavellat en poc més de vint-i-quatre hores.
Tornava de treure la Nira, tres dies més tard del succés, un gossa de dos anys que el seu pare havia rescatat de la gossera des de feia un parell de mesos. Solia treure-la quatre cops, matí, migdia, tarda i vespre. Durant aquells dies l’Andreu necessitava expressar l’amor que engendra un pare amb al seu fill, la diferència és que ell tenia un gos en comptes d’una criatura. A l’entrar a la porta de casa seva va sentir una veu que el cridava, i en girar-se va veure la Marta, una senyora de seixanta-vuit anys que era la mestressa de la floristeria del costat.
–Bon dia Marta –. La senyora apassionada i divertida va començar a xerrar.
–Ai Andreu quan de temps... feia molt que no ens veiem, bé, des d’allò del teu pare, de veritat que hem sap molt de greu, no sé pas com expressar-te la meva més sincera benedicció. No et van pas xiular les orelles dimarts passat? La Maria i jo parlàvem de tu. Ella diu que t’ho has deixat amb la Neus, però clar, jo no m’ho creuria mai això, quines coses eh? El que diu la gent que no sap del que parla.
-A si? Deu ser p...
-i jo li vaig dir que callés, perquè clar com que no va venir a l’enterrament del vostre pare aquella garsa xerraire ja feia de les seves.... ai si, estic tant contenta de veure’l, encara me’n recordo quan tenia només tres anyets, i verge com a crescut, sempre ha sigut el rei de la casa... se li veu .. oi que si?.
-jo ...
-I tant que si, amb aquesta cara d’angelet que té, qualsevol diria que no ha trencat mai cap plat. I què, com està la Neus? Bé? Ai, com me n’alegro, ella sempre ha sigut una noia forta, valenta i amb empenta per tirar una família, ella és una dona com les d’abans, que si calia passar-se el dia a l’hort o fa. Eh que si? ... tot i que em va sorprendre que no sèieu al mateix banc al funeral... quines coses... potser és per això que xerra la gent...
-bé a vegades...
-Doncs dóna-li molts de records de la Marta de ca la Xata, la de la floristeria. Segur que se’n recorda eh que si? Doncs apa, marxo cap a casa que tinc el pastís de pomes al forn, no fos cas que se’m cremin, que si no l’Enrnestet es quedarà sense els postres del dinar.
-Moltes gràcies Marta, passiu bé. – Dites aquetes paraules, la Marta ja era a l’altra banda de la carretera. Malgrat la seva dèria per xerrar, era una persona divertida i senzilla, tot i que tothom sabia que tenia problemes amb l’Ernest, el seu marit. La cara alegre i xafardera que mostrava sempre, eren la màscara que la protegia davant d’un món pervers i sense escrúpols. Portaven prop de quaranta anys de casats, i la flama de l’amor ja s’havia apagat. Aquella temporada, la seva filla gran, la Roser, portava el negoci, ja que la seva mare començava a despistar-se a l’hora de dur a terme la feina que havia fet sempre. A l’Andreu li ressonaven aquelles paraules carinyoses que havia dit la Marta cap al seu marit. Dins seu pensava com devia ser de bonic envellir al costat de la persona que estimes, si l’estimes, però de seguida va tornar al món real, pensant en tot el que havia fet i havia de fer. Es va girar d’una revolada, i va entrar arrossegant la pobra bèstia que volia continuar passejant.
Una vegada a dalt, al treure el cap per la galeria, va veure com un nen de sis o set anys donava patates rosses a la gata de la Margarida, la solterona de cinquanta anys que vivia al primer pis del bloc del davant. La gata, mig esquerpa mig manyaga, s’acostava al noi amb prudència i ensumava el que aquest deixava amb delicadesa i emoció. Anava vestit d’esport, i portava una samarreta de color blau amb un dibuixos de gats deformats que donaven lloc a sanefes caòtiques que s’entortolligaven entre si. El pati estava tot florit, i al final es podia apreciar el riu Roquet que serpentejava aquelles terres. La gespa del pati estava ben verda i convidava a fer-hi una migdiada, però el sorollam de nens cridant a la piscina, amagada darrera d’uns arbustos, va fer canviar d’opinió l’Andreu. Meravellat per aquell quadre, va obrir la finestra disposat a respirar l’aire pur que feia poca estona respirava amb la Nira. Ara ella comodona, restava ajaguda sobre del sofà de panxa enlaire i amb el cap penjant per un costat. En aquells moments sonà el Telèfon...
-Si?
-hola Andreu, on estàs? –la veu ressonava trista i amoïnada dins la caixa de l’aparell.
-Estic a l’Arbreda de Lluc Primer, a la casa dels pares...
-Fa dies que no sé res de tu. Em vares dir que després de la mort de ton pare volies pensar i necessitaves estar sol. No ho entenc, sóc la teva dona i no puc estar amb tu en els moments més difícils i més tràgics. Mira, agafa-ho com vulguis, però ara mateix pujo al cotxe i vinc...
-No!, t’he dit que vull estar sol, que necessito estar sol.
Després d’un breu silenci entre els dos, la Neus es disposava a continuar qual l’Andreu la va interrompre...
- Ara és com estar una altre vegada a l’adolescència, abans de la universitat, aquesta casa em porta tants records que cada cop que veig un objecte, percebo una olor, és com si ho tornés a reviure tot. Ja saps que mai havia tingut bona relació amb el pare, sempre l’evitava quan ell volia que estiguéssim junts, que compartíssim moments junts...
-ho se però...
-Recordo un dia en què havíem d’anar a buscar llenya, ell volia participar de la meva companyia, volia que anés amb ell i que omplíssim el cotxe fins a dalt. Però jo no volia. Sempre preferia estar immers en el meu món, continuar fent aquelles coses que ara detesto i que la mare em permetia, dient-li al pare que era només un nen. Altres vegades, però, ella amb el mateix acord que el pare m’hi obligava a anar-hi, i jo de mala gana ho acceptava i em passava l’estona ignorant-lo i fent com si no hi fos...
- ja ho sé, però ara tu el que necessites és companyia, no estar sol en un ambient degradat ja passat. Ara tens una nova vida amb una dona que t’estima i que vol que compartiu tot el que viviu.
Les intencions del nen no eren reviure les escasses escenes que havia compartit amb el seu pare i alimentar-se de sentimentalismes, sinó que el que més el feia pensar era aquell gest que ara es penedia d’haver fet amb la Natàlia. El fet de connectar-se en aquella pàgina web i, més tard, les connexions per la càmera de l’ordinador.
Aquella tarda, l’Andreu, només tenia ganes d’escoltar aquella trista melodia de violí que tant endins seu penetrava. Aquella música li feia reviure amb tristesa i melancolia tots els moments feliços de la seva curta vida. Dins seu era totalment conscient de que no era la relació amb el seu difunt pare el que més l’afectava, si no la relació que portava amb la Natàlia des de feia ja més de sis mesos, en contraposició a l’estima i el respecte que sentia cap a la Neus. Ell tenia una dona que l’estimava, però una estranya força es va apoderar dels seus instints més primaris, fins a arribar al punt de fer una cosa que després se’n penediria la resta de la seva vida. És dins aquest remordiment que restava estirat en el sofà de pell negre de la casa dels seus difunts pares, mirant les esquerdes del vell i arrugat sostre pintat de blanc. Encara recordava l’última vegada que s’havia pintat, l’Andreu devia tenir prop de setze anys, i s’interposava en l’època en què el seu pare anava al bosc de les contrades a recollir tota la llenya que li era possible per a suportar les baixades de temperatura normals de cada hivern. Malauradament, aquella casa de poble no era que aïllés gaire bé, però amb la calefacció al màxim i una manteta encara era suportable.

"...Fa dies que hi penso, encara me’n recordo del dia que vàrem anar a la platja amb la teva germana. Devíem de tenir uns divuit anys. Estàvem estirats a la mateixa tovallola. Havíem estat setmanes programant aquell dia, però la teva mare no es fiava de mi i va enviar a la teva germana a vigilar-nos. Cada cop que m’acostava a tu sentia el pes de la seva mirada i amb un somriure de desgana em somreia monstruosament. Jo, indignat, li corresponia i em tornava a estirar una mica més allunyat de tu..."

L’Andreu assentat davant del portàtil, quedava il•luminat a la petita galeria de la casa dels seus pares. Arbreda de Lluc Primer era un poble que li portava molts records, tant de la seva infantesa com de la seva adolescència. Des de la galeria intentava, d’alguna forma, escriure de la millor manera possible una de les pitjors coses que havia comès.
Sospirà, i aixecà els ulls de la pantalla, li feien mal, els tenia adolorits de forçar-los des de feia hores. Mentre gratava el cap, va observar que en un racó de la galeria hi havia una mena de tamboret per col•locar-hi plantes. Aquest tenia una barana frondosa feta amb canyissar. La plataforma amb la barana estava plena de sorra blanca i, just a sobre, hi havia una poma, que pel que semblava, començava a trencar el color cap a la maduresa. Mirar aquella poma decorativa li havia fet venir gana, així que va baixar a la cuina sense fer gaire fresa, per no despertar la Nira, i va obrir la nevera. Aquella nevera feia anys que estava en aquella casa, era vella i sorollosa, però feia la funció, això per ell era important. En obrir-la va observar que pràcticament estava buida i bruta, devia fer mesos que no es netejava, hi havia engrunes de pa, una bossa de tomàquets florits, dos brics de llet semidesnatada i, en un calaix: quatre pomes. Amb cara de satisfacció va obrir el calaix i va agafar la que semblava que estava amb més bon estat, la va observar bé i li va fer una queixalada que s’emportà mitja poma a la boca. L’expressió de la cara li va canviar de cop i va córrer a escopir-la a les escombraires. Tenia un gust amarg, fort i penetrant i amb fastig la va tirar a les escombraries i va córrer a escopir a la pica i a glopejar aigua. No s’hi sabia avenir, però ja era la segona poma amb poc temps que li produïa arcades del fàstic. Va tornar a mirar la nevera, però ja no tenia gana, així que va rentar-se les mans tres o quatre vegades i va tornar a escopir.
Un cop a dalt intentava de fer més amorosa la carta a la Neus, es pensava que redactant moments del seu passat amb ella i inventant alguna obra de caritat es guanyaria el perdó de la seva estimada, i si aconseguia el perdó, estava segur que aconseguiria una mica de compassió.


“...Te’n recordes d’aquell Nadal en què em vares regalar una americana? Era aquell jersei de rombes liles i blaus. Fa cosa de tres dies tornava de l’oficina caminant pel carrer Aragó, devien de ser les onze de la nit, i en una cantonada fosca i humida hem vaig trobar un pobre home vell i desemparat mig mort de fred, tenia un gos d’un color que en els seus temps devia haver sigut blanc. Estava adormit, i el seu gos amb cara de pena observava plorós l’entorn fosc i sinistre que ens envoltava... Jo portava l’americana a sobre, en aquell moment vaig sentir com aquell pobre home la necessitava més que no pas jo, era el teu regal, però la confusió i la ràbia em va fer perdre l’últim record que tenia de tu. L’americana del teu avi, l’heroi de la teva vida. Quan me la vas donar em preguntares si me’n recordava d’ell, després digueres que volies que fos jo ara el teu heroi. Amb aquell gest volia reconciliar el dolor que t’havia fet, era una manera de ajudar a algú en contraposició de la destrucció d’una altra vida...”

Mentre continuava redactant la carta per a la Neus, notava una estranya cremor a les parts íntimes. Després d’orinar la cremor es va intensificar. Notava com si tingués una espelma encesa a l’aparell reproductor. No se’n sabia avenir, però les cremors cada vegada eren més i més fortes. Arribat el vespre, ja una mica espantat, no es va poder aguantar, i va decidir anar al CAP perquè el visités un metge.