Quan les pomes cremen (part5)

Dues hores van passar i ja l’aigua de la banyera estava pràcticament freda. Amb esforç i dificultat va pensar amb el que tenia que fer, i el primer que li va venir al cap era el seu pare a l’hospital. Aquella "carta" l’havia deixat en estat de xoc en dos sentits, tant pel pare com per la mentida. Ràpidament es va eixugar, i, mentre s’afaitava, agafava el raspall de dents i el preparava per a utilitzar-lo.
Una vegada vestit va arrencar escales avall sense pensar en l’ascensor ni tancar la porta amb clau. Va arribar al pàrking esbufegant, va agafar el quatre per quatre i va sortir de seguida. Mentre conduïa, les olors del cotxe li recordaven la primera experiència amb la seva amant feia pocs dies enrere. A tota velocitat va trancar cap a l’esquerra i després a la dreta fins a veure ja l’entrada de l’hospital al final del carrer. Va aparcar com va poder i va córrer cap a la porta. Aquesta, automàtica es va obrir amb lentitud i ell impacient saltava per mirar si anava més ràpid. Una vegada a dins va córrer cap a les escales, però recordant que no sabia el número de l’habitació i que no portava el mòbil per a demanar-li a la Neus, va demanar a recepció per en Jaume Velltort. La infermera, veient la seva impaciència, va rebuscar nerviosa a tots els papers dels pacients de l’hospital ordenats per ordre alfabètic. Arribant a la V li va comunicar que es trobava a l’habitació 334, a la quarta planta.
Com si algú el perseguís, va pujar les escales tant ràpid com va poder fins el quart pis, després va trencar a la dreta i va seguir els números fins que va veure el 333 i, just al davant, el 334. Nerviós i cansat per la carrera, no es va adonar que la Neus estava assentada en un banc just al davant.

- Andreu!, perquè has trigat tant? – amb les llàgrimes als ulls, la Neus el
mirava amb compassió i penediment. – em sap greu, però ja és massa tard -. L’Andreu no ho volia entendre, i amb els ulls plorosos feia que no amb el cap.
- No, si et plau, diguem que no... – la Neus, aguantant-se les llàgrimes, li va respondre – ara ja no hi podem fer res ... -.
Enfadat va apartar la Neus i, d’una revolada, va ser a dintre de l’habitació. La tieta Jordina estava assentada en un silló encoixinat, plorant, agafant la mà esquerra del cos del seu germà, aquelles hores ja sense vida.
- Fa dues hores que ha marxat – va anunciar la tieta. – deia que et volia
veure, que volia abraçar el seu fill únic a qui tant estimava. Però tu... tu no l’estimaves oi? Mai has sigut capaç de apreciar el seu esforç per fer-se proper. Sempre el tenies com un drap brut, com una mula de càrrega. Des de que tenies deu anys que ell buscava el teu perdó, volia refer el trencament que s’havia produït quan tu només eres un nen. Però mai has sigut capaç de perdonar-lo... i ara per ta culpa no ha marxat en pau... – i va continuar plorant desesperada, agafant amb força el braç del seu difunt germà.
L’Andreu, sense replicar res el que se li acabava de dir, es va acostar al seu pare, li va acaronar la cara i va notar com el cos ja no estava calent, ja començava a refredar-se.
Aquella vivència li va portar gran quantitat de remordiments i reflexions, que se sumaven amb el temor a com dir-li a la Neus tot el que havia passat. Després de l’escena, la Neus va agafar l’Andreu de la mà i varen marxar cap a casa seva. El dia va passar lent, un dia nuvolós, trist, sense que el sol donés cap senyal de vida. L’Andreu es va passar tota la tarda mirant per al finestra i observant com la ciutat es movia com un formiguer, però de fet el seu cap no el tenia en cap fixació en concret, simplement tenia la ment en blanc, no tenia la capacitat per pensar, per raonar i per parlar. Després de sopar, la Neus li va dir:
- Els preparatius de l’enterrament els està fent la tieta, no cal que ens preocupem per res -. L’Andreu, però, ni l’escoltava, tenia la mirada fixa en
el got ple d’aigua que reflectia la llum de la làmpada del menjador. No van dir res més, ni un ni l’altre. Després d’acabar, la Neus li va fer un petó al front i se’n varen anar a dormir. Pràcticament no la va ni mirar.
Estirat al llit amb les mans al cap, li era impossible d’aclucar els ulls, tenia massa complicacions, massa problemes. Mirava el sostre amb la mirada perduda, observant el moviment de les ombres que produïen les llums dels cotxes en passar pel carrer. La finestra estava mínimament oberta i la porta lleugerament ajustada. Una llum tènue il•luminava bona part de l’habitació, donant-li un joc d’ombres fantasmagòriques, mentre l’Andreu, hipnotitzat com un infant, les observava meticulosament sense perdre’n detall, fins al punt d’imaginar que cobraven vida per elles mateixes.
Els cotxes seguien passant, i el reflex dels fars el feia tornar en si, tornar al món real. Lentament va girar el cap, cap a la dreta, buscant una posició més còmoda, per a com a mínim poder tancar els ulls i descansar una mica, però li seguia sent impossible. Cada cop que tancava els ulls i notava que s’adormia, un sentiment de pena i amargor el visitava i impedia el son. Indignat, va obrir els ulls, i a la mateixa direcció on mirava, hi havia unes lleixes plenes de llibres. Cansat i mig hipnotitzat intentava de llegir-ne els títols sense realment tenir-ne intenció, notava que estava fent coses sense sentit, coses inútils que segurament ajudaven a que no pogués dormir, coses que no volia fer, però malgrat tot, es deixava portar per l’incomprensible desig de voler llegir els títols dels llibres en una habitació semi fosca; és més, s’ho estava agafant com un repte personal. Quan intentava dificultosament de llegir-ne les primeres paraules, un soroll a la seva esquerra i un suau impacte a l’esquena el van rescatar del que semblava ser els inicis d’una bogeria interminable. Va parpellejar, intentant de tornar en si. Es va girar pensant-se que la Neus s’havia despertat, però no, simplement s’havia girat en la mateixa direcció que es trobava l’Andreu, la direcció en què mil•lèsimes de segons abans, feia camí cap a la bogeria. Inquiet, es va tornar a girar, aquest cop cap a l’esquerra, i en girar-se, van quedar les seves cares contraposades, una davant l’altra, fins a tal punt que podia notar els seu respir suau i angelical impactant a la seva cara. Sensualment es va acostar una mica més, fins que el seu alè, acariciava lentament els llavis tremolosos i ansiosos de passió de l’Andreu. Com més la mirava, més ganes tenia de petonejar-la, de posseir aquella boca que tantes vegades s’havia trobat amb la d’ell en una abraçada calenta, dolça, jove i infinita. Però un remordiment terrible el va sacsejar, donant-li la sensació de que tot s’acabaria, que no hi havia més raó de ser. No va fer res, simplement la va seguir observant per por de despertar-la, i es va guardar dins seu aquest sentiments tan provocatius que xisclaven salvatgement en el seu interior per sortir i apoderar-se del seu ésser. Detingudament, va continuar mirant-la i es va adonar de la seva més valuosa fortuna. Si haguera volgut podia haver sigut un home feliç. Tenia una dona que realment l’estimava, una dona que sabia que li era fidel, i ell com a tal, no havia correspost a un respecte que s’havien jurat anys abans. Era una dona que li donava suport, que el recolzava en els moments durs de la vida, moments que a vegades un té la sensació que estàs totalment sol i que la sol•litud et portarà a la perdició. Tenia davant seu l’amor de la seva vida, un amor per l’eternitat.
Per tercera vegada, es va tornar a girar, aquest cop, igual que al principi, però sense tenir les mateixes obsessives intencions. Lentament va ficar les mans al matalàs i va moure el cul endarrere per assentar-se i repenjar l’esquena sobre el capçal del llit. Quan es va haver assentat, mig cobert pels llençols, delicadament va tornar a mirar-la, però ara des d’una perspectiva que el feia viure records de tants i tants moments junts que havien passat. Mirant-la fixament, un intens desig, que no va poder rebutjar, el va fer acariciar-li lentament els cabells, uns cabells que semblaven immensos i daurats camps de blat movent-se per les carícies i, a la vegada, bufetades que cometia el vent sobre les seves delicades tiges en ple mes de juliol.
Lentament, col•locava els seus dits rugosos i bastos entre els seus cabells, venint a representar una suau i sensual pinta, que s’enredava i es desenredava enmig d’aquelles mines de brocats d’or en desencadenants moviments. La Neus era una mina, la mina d’or del seu cor. Però les extraccions de la mina es feien escasses des de la relació amb al Natàlia.
Poc després va deixar d’acariciar-la, amb les mans es va fregar els ulls i la cara, mentre intentava de comprendre aquell estat d’inquietud i insomni.
Finalment, va decidir llevar-se i anar a la cuina a prendre alguna cosa. Potser fent aquest esforç aconseguiria cansar-se suficientment com per poder adormir-se. Per tant, va apartar lleugerament els llençols i va sortir del llit. Anava amb calçotets i estava completament xop de suor, de seguida el fred típic d’aquella època de l’any, es va fer notar i es va dirigir al penjador per agafar el barnús. Se’l va col•locar percebent una escalfor forçosa i molesta, però es conformà de no haver d’aguantar un encara més molest fred. En obrir la porta, es va sentir un petit grinyol que de seguida va cessar en obrir de bat a bat la porta. Acte seguit va dirigir-se cap a la cuina. El passadís estava totalment fosc, cosa que feia preveure el perill de despertar no només a la Neus, sinó també tot el bloc. En entrar a la cuina i obrir la nevera, es va decantar més a prendre’s una tassa de llet calenta que una cervesa fresca, des de que era adolescent, s’havia acostumat a prendre cervesa amb el seu pare, però ara les coses havien començat a canviar, entre elles la seva dèria per l’alcohol. Per tant, va abocar en una tassa la llet i pocs segons després ja estava donant voltes mentre s’escalfava dins el microones. La fixació per les coses concretes el va fer fixar-se en una poma que estava col•locada al cap de munt d’una fruitera coberta de taronges. La poma es manifestava victoriosa per sobre de les taronges, tant amb altura com amb intensitat de color i bellesa.
El motor del microones seguia fent soroll i la llet seguia escalfant-se, quan es va adonar, deixant de banda la victoriosa poma, que hi havia una foto de dues persones sobre una tauleta auxiliar arraconada al costat del radiador. A poc a poc, encuriosit, es va acostar a aquella foto, sense saber qui podien ser els protagonistes. La curiositat ben aviat es va girar amb una ànsia i un nerviosisme en comprendre’n i reconèixer-ne la seva identitat. Tremolós, va agafar el marc de fotos, i com més mirava els dos individus, més fort sentia el soroll del microones i més fort li bategava el cor, fins a tal punt que semblava que ambdues coses havien d’esclatar en una explosió de dimensions descomunals. Després però, restaria el silenci més absolut. Però de seguida el microones va parar i va sonar un toc de campana avisant-lo que la llet ja estava al punt, però ell era totalment incapaç de sentir i de reaccionar.
Es veia incapaç de ser conscient del que estava passant, potser s’estava tornant boig o malalt, això era el que pensava. No, era una cosa més forta, una dolor que et punxa i t’esprem el cor des de la immensitat més abismal del teu interior, un dolor que com més hi penses més et tortura. És un d’aquells moments que et passen milers d’imatges al cap, records, il•lusions... i el pitjor és que n’ets totalment conscient i no pots fer res per substituir aquests pensaments. Desesperat, es va deixar anar i va caure en sec al terra. Al mateix va passar amb el marc de fotos, el qual es va trencar sorollosament i estridentment, donant un so agut i sonor. Preguntes i més preguntes el visitaven a la seva ja dèbil ment, sense tenir suficientment força com per a poder reprimir-les o amagar-les en algun racó del seu cervell i rescatar-les quan tingués suficientment valor per afrontar-les. El seu estat d’ànim havia canviat en tan sols un moment, en reconèixer una foto, una simple fotografia, una sola imatge que li havia portat tants i tants records, i que sobtadament, sense ja recordar-se’n, li havia despertat gran quantitat de sentiments i emocions. Amb els ulls a vessar de llàgrimes va esclatar a plorar, a plorar amargament i amb ansiosa intensitat. Assentant-se al terra i repenjant l’esquena al radiador, es va posar les mans a la cara intentant d’eixugar-se les llàgrimes, mentre notava la calidesa del radiador, que aparentment semblava que li enviava carinyosament càlides abraçades d’escalfor i consol.