Quan les pomes cremen (part4)

Finalment, van anunciar l’arribada del tren pels altaveus, i l’Andreu, com un posseït, va entrar de seguida que es varen obrir les portes. L’estació feia pudor de clavegueres, per tant va agrair la presència d’aquella màquina transportadora que, sit tot anava bé, el portaria al seu lloc d’origen en poc més d’una hora i tres quarts. Hi havia molta gent, i en veure tres seients que estaven distribuïts lateralment, es va assentar, esperant que en un futur immediat sortís algú d’un seient de quatre i pogués asseure’s amb suma dignitat. Estava avorrit i preocupat per com es desencadenaria el que havia començat com un desig de viure una apassionant doble vida, i que ara continuava, però amb remordiments i inquietuds que no tenia la manera com transmetre-l’s ni a qui transmetre-l’s. Mentre tenia aquests breus pensaments, no s’havia adonat que involuntàriament contemplava la gent del seu voltant. Una persona en particular li va cridar l’atenció, es tractava d’una noia d’uns vint anys, tenia una llarga cabellera que no parava de pentinar amb una pinta. Acabada la sessió, va agafar la pinta i la va tirar de qualsevol manera dins el “bolso”, després va agafar la bossa de mà, en va treure un llapis i un mirall i va començar a pintar-se el ulls i a fer-se la ratlla. Amb la boca mig oberta, estudiava la precisió total amb la intenció que no se li corregués la tinta i fes una catàstrofe ocular. Després es va tornar a col•locar les ulleres i va agafar la maleta. Com una desesperada, va començar a furgar de la manera més basta possible buscant alguna cosa que no trobava, finalment victoriosa en va treure un mòbil i va començar a teclejar com una afamada a la recerca del seu primer i últim àpat del dia. Com si d’una al•lèrgia es tractés, es fregava el nas i tot seguit s’olorava els dits. A l’Andreu, mirant-la de reüll, se li dibuixava un somriure burleta que anava compaginat amb els seus pensaments L’Andreu, per tal de “bassilar-la”, era capaç de preguntar-li-ho, però tampoc estava de l’humor necessari com per a jugar amb aquest jocs. El cert era que ja des de que tenia divuit anys li agradava fer preguntes desconcertants a la gent desconeguda, però aquella vegada era diferent, les preguntes se les feia per dins, i fins i tot preferia fer-les desaparèixer, creia que d’alguna manera, i de mica en mica, aquests petits gestos el farien madurar. La mateixa noia, amb cara d’incomoditat i de dolor, va treure una capseta on hi havia una substància de color rosat i, amb sensualitat, començà a escampar-se-la per les cames, com si li fessin un dolor horrorós mostrava cara de patiment mentre mirava, de reüll, qui l’observava. De seguida una olor de maduixa penetrant i imponent, es va escampar per tot el vagó. Era la crema d’aquella vintanyera. L’Andreu, ensumant a fons, es va adonar que no era del tot desagradable, era una olor que li recordava alguna cosa, però no sabia ben bé el què. Amb poca estona, va relacionar l’olor amb alguna fase de la seva infantesa. Es va transportar anys i anys endarrere, recordant les vegades que anava amb el cotxe i que passaven pel davant de la botiga de la senyora Maria. La seva mare, permissiva com poques, sempre li comprava un paquet de xiclets mentre el seu pare anava a comprar el diari.
Li feien ràbia les pijas, però la del tren semblava més aviat un altre tipus de pija, semblava el que en Marc, el seu cosí petit, sempre parlava: una xoni. Era com un pija, però basta i mal educada, poc refinada i mal arreglada. Malgrat les seves pintes li va despertar un inexplicable sentiment de compassió, només pel fet d’haver causat aquell viatge inesperat en els records de la seva agradable infantesa, una època en què ell la recordava plena de bones vivències, fora de la problemàtica del món dels adults i fora d’una de les coses que més li desagradaven, les responsabilitats.
Cansat d’observar la xoni, va girar una mica la mirada i la va dirigir a la senyora del costat de la noia, una senyora més aviat grossa que, igual que al sofà decasa, va estirar les cames sobre el seient que tenia al costat. Agafat per la mà dreta, parlava pel mòbil en castellà, i a la mà esquerra tenia aferrada una revista de premsa rosa. L’Andreu en veure la revista es va recordar de la Neus, que tot i ser jove li encantaven les cotilleries dels famosos, investigar en les xafarderies de persones que no sabien ni l’existència d’ella, una fidel lectora de la seva vida pública. Li donava una satisfacció especial. L’Andreu cada cop que veia que en llegia una, li preguntava mig indignat:
- perquè t’interessa la seva vida? Si igualment no et serveix de res! Si ni tant sols els coneixes en persona! –
Ella, com si sentís ploure, seguia llegint la revista. Encara que fos curiós, no només buscava assabentar-se de les novetats de les vida i els escàndols de la faràndula, si no que li agradava veure la roba que portaven, els complements, les combinacions, les gesticulacions... pràcticament tot, era el que l’Andreu anomenava un escàner per afició.
Una altra cosa que tenia negre a l’Andreu, era l’obsessió a comprar roba de la Neus: sabates altes, jaquetes d’hivern, cinturons... Quan s’ho posava, les portava orgullosa de si mateixa i caminava decidida i motivada imaginant que també ella era una famosa i que tothom la mirava i comentava coses espectaculars d’ella, s’imaginava que el dia següent, per sorpresa de tothom, sortiria a la primera plana de les revistes com a gran novetat. Satisfeta de si mateixa, observava la gent somrient com si, d’alguna manera, es fes la simpàtica per agrair el suport dels milers de fans que tenia.
Sortint altre vegada dels seus pensaments, l’Andreu es va girar a mirar la pantalleta de sobre la porta de sortida del tren, una pantalleta de color vermellós que anunciava l’hora i la temperatura a part de la següent parada. Amb la mirada perduda, preferia mirar per la finestra els núvols que creixien de manera amenaçadora, com de mica en mica sortia el sol, els arbres que passaven a gran velocitat i les roques que marcaven els límits dels camps... les quotidianitats de les persones del vagó ja no eren del seu interès, així que va decidir tancar els ulls i esperar que arribessin a la parada pertinent.
Un timbre greu el va despertar i, en veure que la gent ja es preparava per baixar, va mirar amb impaciència la pantalla, esperant que anunciessin la parada i deixessin apart la temperatura i l’hora. De seguida, però, es va adonar que era el final de línia, l’estació que li tocava baixar. El cor li bategava fort, s’havia espantat pensant que ja havien passat la seva estació de destí.
En baixar del tren i sortir de l’estació va agafar el carrera Aragó amunt, fins a les Rambles, i després va travessar tota la ciutat fins a arribar al carrer Gregori III. Va trencar a l’esquerra i finalment va arribar al seu carrer. Durant tot el recorregut havia estat vigilant que ningú l’observés amb gaire deteniment, no tenia ganes de parlar amb ningú, només volia arribar, dutxar-se i anar a dormir, tot i que tampoc sabia com s’ho faria, ja que el més provable era que la Neus estigués esmorzant.
Va agafar les claus i va pujar les cinc escales que portaven a l’ascensor. En ser-hi a dins, només desitjava que la seva dona estigués dormint o que, per algun motiu, no hi fos present.
En arribar a dalt va veure que la Neus no hi era present, per tant va aprofitar per dutxar-se i després, en veure que continuava sense manifestar la seva presència, se’n va anar a dormir.

En despertar-se, mig adormit, va veure un nota a la tauleta de nit. pensava l’Andreu. En agafar-la i obrir-la va veure que era una nota donant explicació de perquè no hi era. Li va fer gràcia en veure que estava escrita amb un bolígraf de color lila, sempre que escrivia una carta ho solia fer amb un estoig de bolígrafs de diferents colors. Per ella era una manera de donar més vida i més sentiment el que anomenava lletres mortes.

Estimat Andreu,

Aquest matí m’ha trucat la tieta Jordina, m’ha explicat que l’altre dia va intentar de parlar amb tu, però que li vas penjar el telèfon. Estimat, no sé què et passa, però el que et volia dir era molt important, es tracta de l’estat de salut del teu pare. Ja fa cosa de tres dies el van ingressar per una angina de pit i els metges creuen que està a les últimes. Aquest matí he intentat de localitzar-te trucant-te al mòbil, però no responies, més tard he vist que te’l vas deixar a la taula del despatx.
Espero que tan bon punt llegeixis aquesta nota em responguis i donis senyals de vida, perquè començo a estar molt neguitosa.
T’estimo, una dolça abraçada.

Neus.

PD: aquest matí he trucat a l’Enric, m’ha dit que a casa d’ell no hi vas anar... on eres?

En veure aquella postdata se li va glaçar la sang. Nerviós i amb el cor accelerat no sabia com reaccionar, el seu pare s’estava morint i la Neus començava a sospitar que alguna cosa no quadrava, i en algun moment o altre li demanaria explicació d’on havia estat i amb qui. I el que era pitjor és que la Neus sabia que ell l’havia mentit.
Inconscient del que estava passant, se’n va tornar per segona vegada a la banyera. Amb l’aigua calenta li era més fàcil pensar.