Propera parada: Dakar

El trajecte que separa la regió de la Casamence de Dakar, és realment fatigant, i la idea de trobar-se amb els militars a la frontera de Gàmbia encara fa venir més ganes de fer-se enrere, però un cop t'hi llances, és com comprar una fitxa dels autos de xoc: pot sortir bé o no, però en tot cas sempre et deixa una aventura per explicar.

Tot comença a les 5.20 del matí, negra nit i una veueta que et diu “bonjour” al mateix temps que fa uns copets a la porta per assegurar-se que et despertes. Amb l'oració de la mesquita de fons, recullo la mosquitera i amb menys de deu minuts ja em trobo carregant la motxilla al taxi que em durà cap al garatge d'on surten tots els set-place que van cap a Dakar. Un cop arribes al garatge tot va rodat, es tracta d'una seqüència progressiva, que comença encara de nit amb els regatejos aferrissats i les cares de son: tant per passatger, tant per equipatge...és un partit on t'hi jugues bastants calers, i on l'únic àrbitre existent són les mirades curioses dels qui ja han tancat el seu tracte amb el conductor.

Les maletes més pesades i les coses fràgils es barregen entre els nusos de la corda que les subjectarà al sostre del cotxe durant les dotze hores de trajecte. Ja en som 7, el vehicle és ple i ja pot marxar. La corrua de venedors envolant ajuden a empènyer el cotxe perquè arrenqui, i a dins es respira un silenci de vidre, un silenci trencat per els murmuris de les pregàries a tots els déus.

El silenci dura fins que comença a sortir el sol. Tots els ulls es claven a l'horitzó on s'endevina una lluminosa bola taronja, amb una escalfor que s'agraeix després de dues hores de passar fred. Mica en mica, però, arrenquen les primeres converses, de cortesia, amb algunes mirades de gairell per familiaritzar-se amb les cares i alguns riures compartits.

Amb la calor del matí també arrenquen les capcinades a espatlles alienes (et molesta si recolzo el cap aquí?) i la solidaritat africana es desplega amb tot el seu carisma: qui vol un tros de pa?, voleu una mica de bissap? Amb les hores, les converses més superficials acaben fent sortir els sentiments més íntims; i de tant en tant algun ensurt - fre de cop - comentaris a mitja veu i algun insult en versió original.

Hores i hores de trajecte, interminables, passives, sense cap mena de pressa, sense cap noció del temps. Converses que comencen havent dinat i s'allarguen fins a la llum del vespre. La calor intensa del migdia s'amaga, i deixa pas a la humitat de la tarda i més tard, sense adonar-te'n arriba la foscor i la fresca de la nit. El dia ha passat: groc-groc intens-blau-taronja-marró-gris-negre-nit. Sense descuidar tots els tons de verd haguts i per haver, sense descuidar totes les picades de mosquit guanyades en una tarda. Amb sorra entre els dits del peu, amb converses que se m'escapen, amb paraules que jo no entenc.

Cap al tard, Dakar ja s'olora, i els abocadors en procés de crema també, cau la nit i els viatgers, ara companys de viatge, van arribant al seu destí esglaonadament.
- Senyor Sambou, ja soc a Dakar, al roind point Poudra tal com havíem quedat, on para vostè, ja ha sopat?