Primavera disfressada

Com s'espera l'albada en la nit, s'espera la primavera en l'ivern... I l'espera deixa un regust d'amargó en el cor... però, arriba!... Petons. Josep Maria.

Hi estic d'acord, la primavera, per molt bonica que soni la paraula, pot ser un pou de foscor, i més si ets al fons.
< el somriure de la llàgrima>>.
Entres a la poesia amb una aparent tristor indiferent.
No em vull ni imaginar el que és la taca. A vegades sembla que ens moguem per res, oi, Ada? Això si, on la claves ben clavada és al meu fragment preferit:
< mai tant fred envoltat de tanta calor>>.
Remates els versos d'una manera que si no es té la sang freda pot resultar un desert de calaveres negres.
Recorda: No has d'oblidar que en cada raconet d'aquest món tan al.lucinant hi ha màgia, que florirà.

que et buscaria, i t'he trobat, i sí, per la foto et reconec, jeje!

m'ha agradat molt aquest poema nena... sobretot els últims versos...


petonassos!


annna*

seguiré llegint-te :P

La vida pot estar molt bé però a vegades pot resultar infernal, és clar. Jo ara estic en un bon moment, moralment parlant, però fins aquest punt de temps he sofert una llarga temporada; així doncs, la majoria dels meus relats són foscos.
No has d'oblidar que en cada raconet d'aquest món tan al.lucinant hi ha una mica de màgia, i que aquesta màgia pot florir.

dibuixar en el teu poema els contrallums de la vida, les variacions de les coses, els colors amagats dels objectes i les persones... res és total, tot és barreja, efectes òptics, opinions segons l'estat d'ànim...
ptons i una abraçada.

Hola Ada
Nena ho has brodat, fins ei tot el posaré com a preferit meu.

"No es distingeix el sol de la pluja,
el somriure de la llàgrima"
Totes aquestes contradiccions deuen estar pensades amb algú especial, hi ha gent així, no vol dir que s'amaguin, només que son així, l'aïllament que volen fer notar, quasi sempre amaga una escalfor única.
Un peto i endavant

"gege"

Ah com sempre l'he tingut que llegir mes d'una vegada

tot ben ple de contradiccions que fan del teu poema, un poema preciós!!!!
L'hivern disfressat de primavera? o la primavera disfressada d'hivern?!
En tot cas... crec que si tot fos blanc, o tot negre....no sabriem apreciar les coses quan venen....
un petó wapa!!!!!!

Un sortit de contradiccions que ens fan dubtar en fer el pròxim pas. Una primavera, sota un veritable hivern. Ombres rere colors ben vius. Somriures disfressats de llàgrimes que voleien pels voltants confundibles...

Avui també em sento un xic disfressada; trista i confosa però rere un rostre que no sap expressar-ho... Sovint, escoltant una cançó, desitjaria sentir una llàgrima regalimant les meves galtes, però no sé perquè últimament em resulta tan difícil plorar...

apa! que vagi bé!
ens veiem,
Gemm@

molt bé

Si, si, si.. i tant que l'havia llegit... jeje.. Veus com no es perd res, carinyuuu! :)
M'agrada lo de la dolçor i l'amargor... sempre m'ha agradat la paraula dolç i la paraula amarg... no ho sé... trobo que expressen molt...
Un petó