Les coses rares de la vida (allargat)

A vegades penso que estem tots sonats. El nostre cos funciona de forma tan complexa, que ningú, per molt que s'ho cregui, coneix el cos humà a la perfecció.

D'on ve aquell sentiment de tristor en el moment més eufòric?
Aquell riure en el moment menys oportú?
A vegades, estem tan contents que no podem contenir les llàgrimes, i en canvi, en moments de màxima tristesa, les llàgrimes s'assequen per complet.
Podem passar de sentir-nos estimats a sentir-nos oblidats en un instant, però triga una eternitat perquè torni la sensació d'amor.

Un somriure ens pot alegrar el dia, mentre que un insult ens pot amargar tota la setmana.
Ens surten crits malvats durant les estones de calma, i paraules suaus en situacions d'histèria.
No sabem que dir quan més necessitem paraules, i quan t'has d'estar callat, fas un esforç per mantenir-te en silenci, intentant ignorar les paraules que et colpegen per dins amb força.

Al dir quelcom important, ningú ens escolta i ens sentim ignorats, en canvi, quan parlem de coses insignificants, sembla que tothom ens senti, i tots els ulls i atenció estiguin enfocats a nosaltres.
Som capaç d'enamorar-nos de la persona més llunyana, i ni fixar-nos en la persona que tenim al davant, i que ens estima amb bogeria.

Somiem i no parem de somiar, però tot i així massa cops la vida es transforma en un malson inacabable.
Veritats que es tornen en mentides, i mentides que arriben a ser veritats, d'alguna o altre manera.
Vols tocar el cel durant uns instants, però et quedes clavat al terra...tota la vida.

Qui ens pot dir per què funcionem així? Cada sentiment que recorre el nostre cos ho fa amb tanta potència que no hi ha ciència per explicar-ho. A vegades fins i tot ens sorprenem a nosaltres mateixos, i descobrim que realment som uns desconeguts a la nostre pròpia ànima.