Portbou

Si alguna imatge em ve una i una altra vegada al cap del Portbou de la meva infància és la del cel després d'una forta tramuntanada. Aquell blau d'una lluentor metàl·lica , aquells pocs núvols de blanc pur emulant el cotó fluix travessant la vall a tota velocitat, aquelles muntanyes que s'enfoquen, que es defineixen, que s'acoloreixen, talment com si després d'una bona estona d'anar sense ulleres veient-ho tot borrós us les col·loquéssiu.
La tramuntana no és un vent local però en aquesta vila marítima i fronterera al bell mig d'una estreta vall pren un caràcter ratxós i arrauxat. La badia queda a recer però "fora puntes" (expressió típicament portbouenca) el vent dibuixa dofins blancs en una orgia d'aigua i escuma caòtica i fonedissa. En el poble, els vilatans que circulen per un carrer en el que amb prou feines és pot percebre l'acció del vent si no és per les rotllanes que provoquen les fulles seques que giravolten, al doblar la cantonada són bufetejats sense pietat per Èol desfermat que fa voleiar sense control bufandes i mocadors de cap, obligant al transeünt a encorbar-se cap a davant per compensar l'efecte de la ventada. Em recordo de petit jugant amb altres companys amb la força del vent. Obrint els braços la bufada et feia gairebé planejar. Havies d'estar molt atent però i tenir les mans sempre a punt per esmorteir la caiguda, que moltes vegades es produïa quan la ratxa cessava sobtadament.
Un fenomen que se solia donar era l'enfortiment de la tramuntana durant la nit, ja que de dies, segons deien els portbouencs, el sol l'aclaparava. Durant aquelles tramuntanades, que a vegades duraven una setmana sencera, sobre tot a l'hivern, poques persones s'atrevien a sortir de casa quan es feia fosc. Els bufaruts cada vegada eren més intensos. A vegades se sentia una remor llunyana, com si el vent agafés embranzida. Quan arribava la ratxa al poble s'endinsava a gran velocitat pels carrers removent tot el que no estes convenientment fermat. La darrera fuetejada de l'aire somovia les tapes dels dipòsits de l'aigua assegurades únicament per un filferro. Quan te'n anaves al llit no hi havia res que destorbés tota la gamma auditiva del temporal. Et donava la sensació que un gegant mitològic agafava un ventall i insuflava més o menys aire d'una manera desordenada i capriciosa. A vegades després d'una ratxa especialment forta, l'aire encalmava una mica mentre que de lluny ja s'endevinava la nova escomesa. Llavors el senties parlar. Era com un gemec apagat i trist d'un animal ferit que s'esmorteïa o enfortia depenent de la intensitat de la ratxa. Era el déu del vent que, amb fatxenderia, feia ostentació de la seva força.