Pluja d'estels

— Corre, corre! — va dir en Dídac a la seva mare.
—Què passa fill?
— És que he vist caure un estel. Segur que ha anat a parar darrere d'aquells arbres.
En Dídac era un petit planeta de color roig que vivia a la constel•lació que hi havia quatre carrers més amunt del parc. La seva mare, la Clara, sempre el deixava sortir a jugar amb els seus amics, però quan era l'hora de dinar i no tornava a casa, l'anava a buscar perquè sabia que sempre s'entretenia jugant i no s'adonava mai de l'hora que era.
Aquell dia, quan la Clara arribava al parc, va ser quan en Dídac la va cridar.
La mare se'l va mirar amb cara de sorpresa, però va decidir fer-li cas i anar amb ell a buscar aquell estel.
Van buscar per tot arreu, al voltant dels arbres i sota els matolls, però no van veure res.
De sobte una veueta els cridà:
— Si us plau, ajudeu-me. M'he quedat enganxat en aquesta branca.
En Dídac i la Clara van aixecar la vista i van veure dalt de l'arbre un estel molt brillant que els somreia, mentre els deia:
— Estic aquí. Ajudeu-me a baixar.
En Dídac li va dir a la mare que anés a buscar una escala. Però la Clara el que va fer, fou trucar als bombers perquè vinguessin amb el seu camió i la seva llarga escala i així el podrien rescatar abans.
Així fou com es començaren a escoltar les sirenes i també com es va veure els bombers que ja arribaven.
— Què ha passat? — preguntà el cap dels bombers.
En Dídac de seguida li va senyalar l'estel que s'havia quedat atrapat entre les branques.
— No pateixis, que aviat et traurem d'aquí! — digué el cap dels bombers.
— Desplegueu l'escala!
I es va enfilar escala amunt fins arribar on era l'estel atrapat.
— No et moguis que ara tallaré aquesta branca perquè puguis sortir d'aquí.
I així ho va fer. Quan l'estel ja tocava de peus a terra, en Dídac li va preguntar qui era i què hi feia allà dalt.
— Moltes gràcies per salvar-me. Em dic Llorenç i sóc un estel fugaç.
— Però què hi feies allà dalt? — insistí en preguntar en Dídac.
— Doncs bé, avui és el meu aniversari i com cada any fem una gran festa amb jocs i corredisses per tota la galàxia. Estàvem jugant a tocar i parar quan una ràfega de vent m'ha enlairat i m'ha dut fins aquí.
— I on vius?
— A la galàxia dels dracs. Guaita, veus tots aquells estels fugaços que van amunt i avall? Doncs són els meus amics que m'estaran buscant.
— I com aniràs fins allà? — preguntà en Dídac.
— No ho sé. M'hi podeu ajudar? I si vols venir a la meva festa hi estàs convidat.
El cap de bombers es rascà el casc tot pensant.
— Ja ho tinc — digué— et podem impulsar amb l'aigua de la mànega que té molta pressió.
En Dídac i en Llorenç se'l van mirar bocabadats mentre el bomber agafava la mànega i els deia:
— Va, poseu-vos aquí davant que obro l'aixeta!!!
En Dídac i en Llorenç es van agafar de la ma i quan l'aigua començà a brollar tots dos pujaren sobre el xorro, com el d'una font, i s'enlairaren fins a arribar on estaven tots els amics de la festa. En veure-ho, tots es van voler mullar amb l'aigua que els feia pessigolles sota el nas.
De tant riure desprenien polsim d'estels per tot arreu. El cel era ara un degotall de llumeneres que anaven d'aquí cap allà.
La Clara i el cap dels bombers es miraven embadalits tota aquella pluja d'estels.
— Ai, que és molt tard — digué la Clara. I cridà en Dídac perquè vingués a dinar.
— Dídac, va, cap a casa!!!
— Ai, mare, que ara no sé com tornar.
El cap dels bombers desplegà altre cop l'escala i el pujà a buscar.
— A reveure amics. M'ho he passat molt bé a la vostra festa. Hi podré tornar?
— I tant — digué en Llorenç— vine quan vulguis.
I així ho va fer, però abans van lligar una escala de corda des d'una galàxia a l'altra per poder pujar i baixar sense haver de molestar als bombers.