Pètals -5-

La mateixa nit de l'exposició, les passes van dur-los per una Barcelona feta d'ombres i de llums d'artifici.
L'endemà, ell havia de dur els turistes a Montserrat.
-Farà boira -va dir-li la Sònia tot observant aquell cel que s'enfosquia sota un tel blanquinós.
I en Berto va mirar el cel i va dir que tant era, que no temia la boira sinó aquell munt de turistes escandalosos que feien preguntes persistents sobre la ciutat, i que la visita estava concertada i no podien ajornar-la perquè al cap de dos dies ja marxaven. Però en Berto va dir que li hauria agradat deixar córrer la visita, que ell ja coneixia Montserrat d'anteriors viatges, i que era a ella a qui no coneixia prou i que ara només desitjava això; li hauria resultat més plaent passar el dia junts.
Aviat van descobrir-se les converses.
A en Berto li agradava parlar del seu pare. Que ja era un home gran, però no gaire, o potser sí, que ara ni tan sols en recordava l'edat. Però que l'home se sentia gran, molt gran, en especial des que havia mort la mare i la solitud l'havia enxampat per l'esquena. Ell no li feia gaire cas, tampoc no ho podia fer pas gaire, els viatges el tenien ben lligat. Però els dijous, els dijous el trucava i no pensava deixar de fer-ho mentre pogués. L'home era policia. A la Sònia va enamorar-la el fet, un policia de debò, com a les novel·les, com a les pel·lícules, estava encantada i va riure com si es tractés d'una notícia insòlita i va pensar que a ben segur que devia ser un home encantador.
A la Sònia li agradava parlar del seu darrer viatge, d'aquells dos anys en què l'únic objectiu era retratar les pedres endinsades en l'absurditat del silenci. També li va parlar de la mare, i dels retrats del pare que van iniciar-la en aquella professió seva que ella no considerava una feina sinó tot un plaer. I li va parlar també d'un parell de germans més grans que ella amb els quals se sentia íntimament unida. I van anar d'una conversa a una altra, com si fossin pètals d'una mateixa flor.
Van quedar per l'endemà, un cop ell retornés de Montserrat, a mitja tarda.
Quan es van acomiadar, en Berto només tenia en el pensament els cabells de la Sònia, bruns, però guarnits amb unes filagarses vermelloses que havia descobert aquella nit mentre parlaven sota llums de fanals, i aquell perfum de flor, no en recordava el nom, però li feia pensar en la seva mare. A mesura que s'allunyava de la Sònia, del cap no es podia treure la maleïda excursió de l'endemà i donà una puntada de peu a una ampolla petita d'aigua mineral que rodolava per la vorera, el soroll de buidor va espantar-lo a ell mateix. I mirà el cel. I se sentí lligat per aquelles teranyines blanques.
Quan es van acomiadar, la Sònia va notar que la seguien amb la mirada des de no se sabia on. Era quelcom estrany, com si hagués algú a l'altra banda del seu univers, en un lloc incert i inconcret d'un món desconegut. I va sentir una por íntima i humana, una por feta de retalls de pors antigues, disperses i desconegudes. No havia sentit mai res de semblant, ni retratant pedres, ni dormint al desert la nit abans d'emprendre un nou camí, ni mirant per l'objectiu de la seva màquina aquelles pedres que naixien del silenci. De vegades, ella ho sabia, les pors ens assalten, ens envaeixen, i no sabem d'on provenen perquè potser neixen en algun lloc del mateix interior, a voltes distant i ignorat. Això va pensar la Sònia, que era el seu interior el responsable d'aquell desfici que l'assaltava sobtadament.
Un cop a casa, però, va oblidar els fantasmes i va tornar a riure i es va creure el centre del món. Va pensar en l'èxit de l'exposició i la gent que havia saludat aquell vespre, i en Berto, i en el seu pare policia, i en com podien saber els pètals de rosa, i li va semblar que podien tenir el mateix gust que la mantega i va humitejar-se els llavis per retrobar aquell gust desconegut.