Pètals -4-

Vaig adonar-me que sonava el telèfon de casa, quan en Berto parlava amb el seu pare. Vaig emergir del núvol en què em trobava tot mirant el telèfon com es mira un estrany que t’interromp la vida. En aquell moment no hauria perdonat una equivocació de ningú i no comptava amb parents que em volguessin felicitar els Nadals, de fet ja devia fer un parell de dies que, per sort, Sant Esteve s’havia fos del calendari.
Em va respondre una d’aquestes veus neutres des d’una distància de rajols blancs. “En Jaume Roig?” I vaig respondre amb un “jo, jo mateix”, fet de dubtes i que em va aturar les papallones creatives de cop i volta.
La conversa va durar pocs minuts, però més dels que jo hauria volgut. Era de l’hospital, m’ho hauria d’haver suposat només en sentir aquella veu gelada. Era la doctora que portava el cas de l’Esther. Em va dir que, tot i que els progressos de la meva dona eren més aviat lents, l’equip mèdic havia considerat que li aniria bé passar uns dies a casa per Cap d’any i retornar a l’hospital el dia de reis. Que això aniria bé per poder avaluar la seva evolució en l’entorn habitual, i veure la seva reacció després dels sis mesos d’internament, i un llarg etcètera de raons a les quals no vaig poder replicar i ja ni tan sols recordo.
La doctora em va deixar fred, gelat, molt gelat. Sé que hauria d’haver-me alegrat, ho sé. De fet, en algun racó del meu sentiment em resultava gratificant la petita millora de l’Esther. Però no m’entusiasmava gens tornar-la a veure, gens. Ara, precisament ara que la Sònia em començava a néixer i tot plegat prenia un aire nou, després de dos anys, dos anys interminables en què jo havia estat incapaç de res, i de sis mesos en què havia començat a conviure amb mi mateix, a retrobar-me de nou en una pau que feia temps tenia oblidada. Precisament ara no la volia tornar a veure.
L’endemà vaig sortir cap a Reus.
El viatge se’m va fer llarg i anodí si no hagués estat per la companyia de la Sònia. Ella era a tot arreu. En el somriure de la caixera de l’àrea del Llobregat on vaig aturar-me a esmorzar, tenia gana perquè el dia abans només m’havia menjat un entrepà al bar del Pere, res més, la passió per escriure era tan gran que m’havia fet oblidar la regularitat dels àpats. La Sònia també era a les mans de la noia que em cobrava en el peatge de Martorell amb aquella fortalesa que jo intuïa des del moment en què la vaig conèixer. Fins i tot en aquella que conduïa lenta i m’esverava, la Sònia no podia conduir d’una altra manera perquè ella tenia un ritme que ningú no es podia permetre el luxe d’estroncar.
Havia anat a visitar l’Esther tres o quatre vegades des que estava ingressada. Els metges no em permetien les visites gaire llargues ni tampoc gaire sovint i jo els ho agraïa perquè la conversa amb l’Esther era el seu monòleg que, com una espiral, em xuclava tot fent-me responsable de les seves pors, de la seva malaltia, culpable de tot. I de no estimar-la, sobretot de no estimar-la. En aquelles visites jo defugia sempre la seva mirada acusadora i preferia el no res de la paret blanca, o les dones, aquelles dones que caminaven d’esma i tocaven la paret per tenir un punt de seguretat en unes vides que havien perdut les referències, com jo mateix l’havia començat a perdre al seu costat. I em sentia molt mesquí, molt. Per sort, sortia ràpid i tornava a casa alleugerit després de fer un tomb per aquella ciutat i comprar-me alguna cosa, quasi sempre alguna cosa per sopar o algun licor que em vingués de gust perquè la tornada i l’arribada de nou a casa sempre eren per a mi una petita festa en solitari.
Després d’aparcar el cotxe prop de l’hospital, vaig travessar el jardí i, mentre ho feia, vaig notar aquell fred de rajols blancs que el dia anterior havia sentit per telèfon i llavors vaig notar com el fred em calava la pell. L’Esther ja m’esperava a la sala de visites. Estava arreglada, pentinada per sortir del centre. Li vaig portar el tres quarts de color lila que vaig regalar-li feia un parell de temporades, al centre quasi no tenia roba d’abric. No em va somriure, per què ho havia de fer... Els metges em van fer passar a un despatx on em van informar de la seva situació i de la medicació que hauria de prendre aquells dies, també em van donar un telèfon per a possibles emergències i em van tornar a parlar d’unes suposades millores, lentes però constants, i de la necessitat de fer vida social fora del centre de forma progressiva i que estigués per ella, que tot era qüestió de temps. Però des d’aquell mateix instant, el temps —aquells deu dies que havíem de passar junts—, se’m començava a fer etern.
Pel camí de tornada, els noticiaris de la ràdio ens van estalviar la conversa i em van permetre pensar en la Sònia i en el tomb que havia fet la seva vida, i ara de retruc la meva, i en els dos anys que la Sònia havia retratat les roques d’aquest món, i aquells dos anys infames que havíem passat l’Esther i jo. Durant el trajecte, l’Esther va limitar-se a mussitar alguna cosa sobre la temperatura i la boira i sobre la densitat del tràfic i sobre el tres quarts lila que ja quasi havia oblidat. Jo li vaig respondre amb monosíl·labs desmenjats. Quan vaig aparcar el cotxe prop de casa, vaig fer una respiració profunda i vaig pensar que el temps no s’acabaria mai.
Per la nit, després de sopar i donar-li la seva medicació, l’Esther es va ficar al llit. Vaig ajudar-la; la veia desorientada, feble. I em vaig creure molt més miserable que abans perquè només desitjava que tornés a marxar, que em tornessin a trucar i que em diguessin que es tractava d’un error i que la retornés a l’hospital tan aviat com pogués, però això només era fruit de la meva imaginació; no passaria mai. Ja res no era el mateix entre nosaltres, ja s’havien acabat les complicitats d’anys enrera, i les carícies, i aquell pensament íntimament connectat que sempre ens havia fet sospitar que érem molt més que parella. Ella m’havia volgut xuclar, només per a ella, només ella, i això mateix ens havia separat tot desorientant-li la vida i desbaratant la meva. Jo ara només volia que s’oblidés de mi. Però ella només em tenia a mi. No podia oblidar-se’n perquè en la seva memòria no hi havia ningú més que jo.
Vaig estar una estona al seu costat, assegut en una cadira, vetllant-la mentre s’adormia. Quan vaig notar que respirava tranquil·la vaig anar al meu estudi, a l’ordinador, a la Sònia, em delia per ella, per tocar-la, per respirar de nou al seu costat, ella i jo, només ella i jo. Quan em vaig asseure a treballar, vaig veure com els pètals grocs del ram de flors havien caigut damunt la taula escampant-se sobre els meus apunts, sobre la Sònia, i ho tacaven tot d’un groc esmorteït que em limitava les paraules.