Per estar aquí he vingut.

Sona com una cançó David.

Com un murmuri de fulles i d'onades sona. És molt, molt bonic!

Quan el llegeixo, veig paisatges d'una delicada bellesa.

Sento un silenci que penetra i omple de sensacions suavíssimes que infonen una dolça vivència del record del que tu parles melanconiós.

Felicitats David, i espero seguir tentin-te, de tant en tant, com a lector sacrificat, si pots. Gràcies.

Les acampades em repugnen, però aquest relat el trobo preciós. M'agrada moltíssim el final.

T'acabo de conèxer david. Molt de gust!

És bonic el teu relat i em recorda vivament estades a la muntanya inoblidables. Fas una hermosa pintura d'aquests moments tan especials i aconsegeuixes que compartim les teves sensacions. Que fins i tot , gairebé, les palpem. Felicitats!!

perquè a mi m'ha recordat els temps de campaments, quan a les nits tot semblava aturar-se i contemplàvem els estels d'una nit fosca i plàcida, mentre tocàvem la guitarra al voltant d'una foguera que semblava projectar les seves petites flames a les lones de les tendes. I llavors, només amb la remor de fons d'un rierol i el "cric-cric" dels grills, et posaves a imaginar què bonic que era aquell instant i, potser, giraves la vista tímidament, a la recerca d'aquells ulls que t'havien encisat feia temps i que ara estaven allà, davant teu, mirant-te també tímidament...

Ui..... quins temps! M'ha agradat el teu relat, està molt ben escrit, amb unes belles imatges poètiques. Has fet com una descripció d'una fotografia que, al cap dels anys, contemples i que et fa somriure i evocar uns bells temps ja passats.

Afortunada aquesta noia que t'inspirava aquests escrits...

Una abraçada, David!