Peix-Amic

M'apropo al negre riu
i observo les aigües,
entre arbres tendres,
en les rodalies
d'una ciutat abjecta.

Proper a la vora
sota les aigües
floreixen escates
tenyides de plata.
Observo un peix comú
nedant contra corrent
i parlem fruint
de la intimitat,
de l'únic moment.

- D'on vens, amic ?

- Flueixo per les artèries
d'una vella terra,
corrent amunt,
cap a les muntanyes,
corrent avall,
pútrides aigües.
Tinc una vida plena,
trobant amics
sense cap esforç,
entre aigua tèrbola
com en un somni,
guiat per la deessa
que estima els rius.
Escapolint-me d'aquell
que intueixo porta
pesada càrrega
de mals sentiments,
en forma de pedres,
arrossegant-se lent
en el fons del riu.

Molta estona,
didàcticament,
m'aclarí els conceptes.
Fins que tot d'una,
aclarint-me la vista,
amb claredat diàfana...
un fil manava
de la seva boca,
i no es movia
sinó ho semblava
per un remolí
que l'acaronava.

Ell callà, no parlà més,
potser mai ho va fer,
el ham li ho impedia,
el fil el lligava,
com un peix mort
gronxat per les aigües.

Amb l'ajut d'una rama
vaig alliberar l'amic
escates de plata,
així em donà
l'última ensenyança:
Brillant s'allunyava,
no ens veuríem més,
directe al mar,
per unir-se al mar,
en l'últim viatge.