Benvinguts a Europa

Vam arribar a Europa entre el grinyol de les rodes del tren i tot era una olor de greix - la suor dels vagons -, benzina, fum de màquines. Bramaven engranatges ocults i veus irades com llampecs. Sorprenien les llums elèctriques amb una fredor de plata que, malgrat resplendir, no ocultaven la nit. Caminàvem entre les vies, insegurs, com si fos neu.
Ens arrossegaven al recinte. Europa tenia uns murs suficientment alts per no entrar ni sortir, alts com una pena al cor.
Un cop dins es veien els barracots, no eren suficients - això ja ho sabíem -. Atapeïts, aquells que havien arribat abans, ens miraven tremolosos. No, no dormiríem aquella nit, restaríem al patí sota la pluja per tal que poguessin fer comptabilitat dels nostres cossos.
Arribat el dia, Europa palpitava. Calia pujar amb les pedres, ben agafades a l'esquena, i anar pujant els graons d'aquella gran escala. Els vigilants ens miraven, somrient per l'esmorzar que reposava dintre seu, nosaltres l'enyoràvem.
Esperaríem l'esclat d'Europa en mil bocins, així com esclata el vidre fet de llàgrimes espesses quan el tro finalment arriba.