Planeta de 2 països

Estàvem arribant al planeta de 2 països a fi de recollir dades per una nova edició de la Gran Enciclopèdia Terrestre.
Si, només n’hi havia dos. Des de la nau: un sol continent rodó rodejat de mar. Sobre el plànol: 2 colors damunt aquest terra. Com un pastís on s’haguessin triat dues confitures per decorar-lo.
I el final d’un, el començament de l’altre fabricaven una línia, a voltes recta, a voltes corba. Segurament la història havia treballat en fer aquesta línia més sòlida que les més altes muntanyes.
Calia prendre una decisió: Quin país triàvem per aterrar ? No era fàcil l’elecció, però vam llençar una moneda enlaire. Era un viatge fraternal i de fet volíem visitar tots dos. Sense dubte feia anys que la pau regnava sòlida. Ja havien passat els temps de les terribles guerres que quasi van acabar amb la vida intel·ligent del planeta... Hagués quedat un planeta amb vida no intel·ligent, però vida al cap i a la fi.
Passats uns anys des de la nostra anterior visita, aquesta la creiem rutinària, avorrida com la de qui no espera cap canvi en el paisatge... Quin error més gran!
I fixeu-vos: costums, llengua , legislació, economia, govern ... no havien canviat gaire! Cada país conservava els seus trets típics. Estàvem a punt de marxar sense anotacions al nostres quaderns quan el company més irònic ens va fer observar la població més jove... Sí, curiosament... aquests grups en cada país assumien els signes de identitat del país veí! Es vestien amb robes corresponents al folklore de l’altre i parlaven la llengua de l’altre, es divertien amb els jocs i les festes de l’altre, consumien allò que havia agradat prèviament l’altre etc...
I tot això era com el reflexe en un mirall borrós, car eren els trets del país veí però assumits com un horrible maquillatge, sense gaires components culturals, i tergiversat a la mínima expressió intel·lectual. Per exemple, la llengua era una imitació grollera, que s’usava només per satisfer els instints més bàsics, però identificable com la llengua del veí.
En quin moment s’havia produït aquesta moda entre el jovent? Era quelcom temporal?
Realment era un procés de socialització inversa molt curiós que cada estat intentava dissimular com podia. I procuraven fer una política de redreçament de resultats cada cop pitjors.
Sorpresos ens dirigíem a la nau per marxar... quan inquiets i preocupats els dirigents de tots 2 països es van dirigir a nosaltres com per acomiadar-nos i ens van preguntar:
- Vostès que volten per tota la galàxia i són coneixedors de tantes cultures i situacions. Quina hauria de ser la política correcta a aquest daltabaix que ens afecta?
- No estiguin tristos, de fet no veiem cap problema... Els recomanem que d’aquí pocs anys s’apropin cadascú a un mateix punt de la frontera i s’intercanviïn el nom, la bandera, llengua, lleis, música ... i tot seguirà igual!