Pare, ...

Pare, la mare plora,
es veu que li han matat el fill,
només estava jugant.
Diuen que ja no hi ha casa,
que sota les runes hi ha fang
i entre el fang hi és ell.
Diuen les males veus
que s'hagués pogut evitar,
que no hi havia perquè disparar,
tan sols era un nen.
Ara parlen d'accident,
d'un gravíssim error,
però ell ja no hi és.
Ja ningú podrà besar-lo,
ja no podrà veure'l créixer,
ni tan sols estimar-lo.
Ara ella es pregunta,
mentre es fa la forta:
qui dormirà al seu llit?,
qui seurà al seu lloc?,
qui es menjarà el seu plat?
Ella ja no pensa, descansa.
Dorm tranquil·la al llit
enmig d'un profund son
on en els seus ulls
hi puc veure escrit
l'horror del seu infern.
Pare, la mare ja no plora,
és morta.

Pare, jo no sóc covard,
no en vull ser
però el dolor em bat.
Se que amb lamentacions
no es va enlloc
però reconec que sóc feble:
feble quan els recordo
quan m'imagino el món
sense ells al meu costat,
feble quan et miro els ulls
i no et veig feliç.
No sóc feliç
quan amb la teva tristor
m'amarga tots els meus somnis
i amb les teves paraules
em frenen tota esperança
per continuar endavant.
Pare, jo ja no ploro,
ja m'he fet gran,
però si per quelcom
se m'escapa alguna llàgrima
oi que em podràs perdonar?

Pare, ara ja fa un any,
de la mort de la mare.
No se dir-te com la recordo,
ni tan sols explicar-te
què era de ella,
però de ben segur
que encara no la he oblidada.
la trobo a faltar
com mai he desitjat a ningú
i si per uns moments
deixo de pensar en ella
em sento un traïdor.