Des d'aquella nit d'estiu

Un relat de: Amskr

Era una calorosa nit d'estiu, normal, com podia ser qualsevol altre. El caçador, conegut així al poble per la seva gran afició a la caça pròpiament dit, es trobava com cada nit amb els seus amics a la vella taverna del turó del poble. Era una masia de pagès en ruïnes del seu pare, desaparegut ja fa un parell d'anys per causes, encara ara, prou desconegudes i força estranyes. La partida de pòquer en que acostumaven a encetar la nit ja feia estona que havia començat i l'ampolla de whisky es començava a buidar. De cop es van sentir dos cops secs a la porta, "toc, toc". Qui podia ser aquelles hores de la nit? El caçador s'aixecà intrigat, i commogut per la curiositat mirà per l'ullet de la porta, no hi havia ningú. Continuaren la partida sense donar més importància el fet.
Eren les tantes de la nit i el joc no podia estar més emocionant, només quedaven tres dels cinc jugadors inicials, entre ells el caçador. Els altres dos havien marxat indignats per la seva mala sort i jurant venjança per la seva ruïna. Li tocava al torn a ell, qui canvià el tres i el cinc de trèvols i robà un nou de rombes i un pòquer. A més d'aquestes dos cartes disposava d'un as de piques, un set de rombes i un set de cors, és a dir, una trista doble parella de sets i asos. En condicions normals s'hagués retirat, però aquella nit semblava afortunat i decidí arriscar-se, els altres dos no seguiren la jugada guiats per les derrotes de les darreres partides. Maleïren no haver continuat i, empipats per el que ells entenien com un signe de menyspreu i prepotència, prosseguiren a una discussió que en principi semblava ser del tot amistosa entre amics. La cosa no anà a més i marxaren amb un cop fort a la porta. Ja només quedava el caçador, sol, qui decidí dormir en la taverna i així poder endreçar el menjador a l'endemà al matí. Avui, havia aconseguit omplir-se les butxaques.
Encara no s'havia estirat el llit quan, tot d'una, va tornar a sentir cops a la porta... "toc, toc, toc". Ja es devien haver deixat la jaqueta, o el moneder, com de costum. El caçador, quan mirà per l'ullet de la porta, veié a tres individus misteriosos encaputxats amb una capa de color negre. Un d'ells empunyava una falç que recordava a la utilitzada pel seu pare alhora de segar als camps de la seva immensa propietat. Espantat, respirà a fons i tornà a mirar esperant que tan sols hagués sigut un miratge a causa del cansament de tot un dia de feina. Però no. Ara només n'eren dos. On era el tercer que faltava? Sentí unes passes pel lateral de la casa i veié un rostre passant per la finestra que donava al menjador. Inquiet, tornà a mirar per darrer cop: ara només n'hi havia un. Immòbil per moments, decidí anar corrents al dormitori principal del final del passadís a tancar la finestra. Tornà al menjador en busca d'un telèfon per poder alertar a les autoritats del poble la presència d'uns individus estranys que estaven assetjant la casa, però el seu pare era "molt de pagès" i mai volgué instal·lar-se una línia telefònica. Estava la porta de l'entrada i totes les finestres ben obertes. Aterrat, ajagut, plorant de terror en un dels cantons del menjador, veié com per la dreta se li acostava un dels individus. El cor li bategava en força i la impotència de reacció era ben evident. Girà la mirada, a l'esquerra, en passes lentes i silencioses s'acostava un dels altres dos. Començà a rascar, incessant, la paret en un prematur atac d'histèria, fins a tal punt que les ungles li saltaven i pels canells de les mans queien rajolins de sang, sang ben freda. El silenci de la nit permetia sentir com les passes no cedien. Lentes, pausades i silencioses s'acostaven a ell. Ja s'havia sumat el tercer individu, qui amb un cop de falç li arrencà un dels dos braços, curiosament el braç dret on portava l'anell del seu pare. Era un anell d'or que duia sempre a sobre en memòria d'aquest després de la seva desaparició. El caçador, esgotat per l'esforç inútil de fugir d'aquell infern i, vençut pel dolor causat en la pèrdua del seu braç dret, caigué lentament al terra, derrotat.
L'endemà el poble sencer s'aixecava en dol al conèixer la espantosa notícia de la mort d'un dels seus habitants més carismàtics. Premsa i televisió es feia eco de l'horrible assassinat a la masia del turó. Un gran bassal de sang seca envoltava el pàl·lid cos del caçador. La boca estava resseca, els ulls ben oberts, exaltats. El seu costat hi havia el braç dret tacat d'un vermell intens, li mancava el seu dit índex, el dit de l'anell d'or. L'anell que, des d'aquella inoblidable nit d'estiu, torno a dur orgullosament, sense rancor algun, en el dit índex del meu braç dret.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer