El seu somriure

Per què quan menys ho esperes, quan menys ho desitges, sempre t'apareix ella amb aquell somriure? Dolça, immune, des de la llunyania se t'acosta lentament minvant entre els teus pensaments fins, de sobte, està el teu davant. Sola, callada, sense moure's i tan sols observant-te. T'observa com et dols abatut en els teus records i t'evadeixes fins caure humiliat a terra, rendit sota els seus peus. No saps d'on apareix, ni com, però sempre és ella, allà, al teu costat, recordant-te que encara no l'has oblidada i removent-te en velles ferides que impassiblement danyen el teu tan apreciat orgull. Intentes escapar-te, corres, fuges i t'esvaeixes en un món fictici creat només per tu. Però mai és suficient, sempre te la trobaràs una i altra vegada, allà, al teu davant, somrient-te.

Mort en el temps on res t'és important, t'amagues, et refugies i et tanques en uns sentiments superbs i cruels i no goses molestar a ningú més que no siguis tu mateix. Prefereixes aïllar-te en un racó, obturar-te en l'orgull i creure que només tu has de ser capaç de sortir-ne tot sol, de buscar la clau que t'obri novament el camí i tornar així, amb tots, com sempre ho has fet. Absent del present et malverses naufragant en un mar de records perduts entre les corrents, mentre onada i onada esperes trobar-la, allà a l'horitzó, somrient-te de nou. T'apartes, t'encongeixes i t'exclous per no escoltar la veu dels altres, et margines i et sotmets en una agònica lluita entre tu i els teus temors, i quan més sol, més desesperat et trobes, en que et perds en la realitat i la ficció, sempre, sempre te la trobes de nou, gloriosa com mai, amb aquell imponent somriure.

No ser dir-vos si de debò l'estimo, si és la noia de la meva vida. Mai l'he vista, ni tocada, tan sols apareix en els meus somnis, quan descanso, submergit en les meves penes i emmudit en els meus dolors i em malmet, poc a poc, la meva ànima que encongida s'amaga d'aquesta realitat. No ser com es diu, potser encara no té nom, no ho sé, però de ben segur, que és sempre la mateixa. S'ajeu en el meu món, apareix del no res i em mira, fent-me sempre costat. M'alegra quan més ho necessito, m'escolta i em compren. No m'ho ha dit mai, més que res, no parla, però ser que em tolera i em respecta com mai ningú ho he esperat i la seva presència sempre aconsegueix confortar-me de nou. Quan menys ho espero, quan menys ho desitjo, silenciosa com sempre, se m'acosta mostrant-me perduda entre el no res i només la meva curiositat em pot despertar aquest bell somriure.

Però no ser si se'n pot dir amor de tot això , si pots corrompre't en la utopia i enamorar-te d'un somni o, tan sols, és la il·lusió per evitar veure la teva realitat. La realitat d'una soledat confusa ennoblida en uns sentiments evocats per l'ànsia dels records, que t'amarguen i t'obsessionen fins aconseguir acabar, sent-ne tu conscient, amb el seu somriure. L'essència d'uns autèntics sentiments que desvetllen la causa d'una perdició d'amor, la qual, t'arriba a consumir-te la teva existència com a persona, t'inutilitza i et mata poc a poc la teva vida. Derrotada així, la teva voluntat, tan sols el teu orgull ressorgeix un coratge tocat i afeblit i de les tenebres de la teva ment es desvela enfortida com mai la teva ira, encara que aquesta, t'acabi cegant de la llibertat de veure el seu somriure.

Et desplomes en l'oblit enmig d'un fossar sense sortida i esperes impassible que aquest moment s'acabi el més aviat millor, mentrestant t'enfonses en un pou de foscor i et perds en l'obscuritat d'un món inexistent, fins que el final t'acabes adonant i comprenent que cada cop, quan menys ho esperes, quan menys ho desitges i el veus impecable com sempre, allà, el teu davant, tu també somrius.


Amskr