Màrtir

Una trucada m'ho recordava, una atemorida veu, confusa però decidida, em contava les hores i em desitjava sort. Una, dos, tres. Tres hores és el temps que em quedava, només aquelles tres maleïdes hores per acabar amb tot aquest malson.
No tenia por, era valent i sabia que de mi tot depenia. Ara no, no els podia fallar, els hi devia massa per ara tirar-me enrere i renunciar en tot allò que crec. Deixar escapar anys de preparació per uns simples records, belles imatges que m'envolten la meva ment. No era el moment de plorar, havia de ser fort, aguantar tota aquella pressió i saber esperar, esperar la hora. Però haig de ser sincer i reconèixer que no les tenia totes, que per uns moments, res, breus instants, vaig pensar en abandonar.
És dur reconèixer que no va sortir com esperaves, d'obrir els ulls i veure't tancat entre quatre parets amb un munt de gent pendents de tu que ni tan sols coneixes de res. És dur quan et comuniquen entre somriures que ja mai més podràs tornar a caminar, dur quan saps que darrera aquell mirall hi ha la teva família que t'observen amb impotència. Però saps que no has de plorar, seria rendir-te. Intentes ser fort, més fort que ells, que vosaltres. Saps, que has de mantenir un intens pols entra la justícia i tu, que has d'aconseguir "d'esquiçiar-los", i tan sols així podràs sentir-te anímicament vencedor. Intentes no pensar on et vas equivocar, no preguntar-te per què vares esperar que marxés aquell nen, i tan sols et consoles removent-te en el teu orgull.
Cert, vaig ser jo. No tinc cap problema en reconèixer la meva autoria, és més, seria un error que no ho acceptés, de covards... d'aquells que tiren la pedra i amaguen la mà. Vosaltres mai podreu saber l'orgull que vaig sentir quan les seves vides només depenien de mi. Parar-te enmig del carrer i veure la gent, com ignorant, seguia la seva rutina i ,sabent tu només, que en qualsevol moment ... BOOM!. Escoltar el silenci que s'amagava darrera d'ells, i observar. Observar com aquella nena corre fins al final del carrer i s'atura esperant els seus pares abans d'arrabassar-lo; observar com des de l'altre acera aquella persona d'edat avançada et mira amb desconfiança; també et dona temps d'observar com aquella parella que s'està estimant entre el munt de gent ignora molestar la dona embarassada que amb dificultats aconsegueix passar pel costat o, pots esperar-te fins a observar que una persona t'ha donat un cop a l'espatlla intencionadament i decideixes que aquell és el moment.
Després de desitjar-ho tant de temps, d'arribar-te a consumir l'ànima esperant aquest moment, t'ho asseguro, no penses en res, no esperes. Et deixes perdre per l'ànsia, mort en el temps navegues en el no res i tan sols l'arrogància decideix acabar-ho. No sents dolor, no veus dolor, només et veus atrapat enmig d'una intensa claror. No crides, ni corres, tan sols contemples.
Tot i així sabia que no acabaria sent un heroi, que moriria en l'anonimat d'un passat fals i traïdor, i que tacarien sense pietat el meu nom. Sabia que emmarcarien a la meva gent, la meva família, en una vida plena d'humiliacions i traïcions tan injustes com en la vida que ens fan creure. Privats de llibertat, de dignitat i de credibilitat, no m'accedeixo dient que tornaria a morir, si del perdó em salvéssiu, i no abusaria en desafiar de nou la meva vida.