Brases del record

Un relat de: Amskr

Sàvies però atordides paraules que ja cansades moriran a la vora del foc contemplant com el record poc a poc s'esvaïa i amb ell tota aquella espurna de vida i fraternitat que amb tanta fermesa ens havia encomanat. I les ja esgotades forces resignades s'amollaren en un bassal de fluents enyorances mentre el seu cos es desplomava vestint aquest llur final en què els nostres records teixí sense ni adonar-se'n d'amor i confiança. Així, belles i sinceres foren les estones que amb nosaltres no dubtà en compartir i acotades les il·lusions despertades que tant meravellaran i fascinaran a tots els que l'han apreciat i estimat.

- Dins el silenci incòmode del llord destí només trencat per atrevides guspires aixecades per un petit brot d'esperança, alçares la vista i amb la mà nua em feres que m'acostés. Vaig ajeure'm a la teva falda tímidament obeint mentre a cau d'orella em murmurejares que tu un dia jove també vas ser. Envejaves sense malesa que jo encara era un esvalotat infant que havia de créixer i aprendre tantes coses i al mateix temps saber sofrir i ser sofert. Ens miràrem per darrera i última vegada entre aquells llagrimosos ulls de consternació, però els dos sabíem que havíem de callar i gaudir d'aquell precís instant. Cendres remembrant en el buit espai infringit tan sols per una petita espurna de dolor que desvetllaran sense voler amb els teus ja feixucs ulls pertorbant aquell màgic moment. Ni un plor, ni una sola llàgrima es desprengueren de les nostres cares i tendre el teu somriure confegí un cant d'harmonia difícil de ser oblidat. Mentrestant, llunyans somnis continuaven cremant al vell interior d'aquella roent foguera eclipsant-te en una malenconia de paraules amalgamades en la distància del teu ja temorós record. Però afeblit encara aguantaves aquell malmès esperit i en neguit el teu sospir renegava en abandonar tan aviat el vaixell.

En la foguera, la flama lluent ressaltava encara els nostres cossos abraçats en un món agermanat només il·luminat dèbilment per la cambra del teu cor que abrupte encara esbategava. Abrandats records que ens feres escaure en un benestar de clamor i injúries confegides en afables sentiments que a nosaltres aconseguires anhelar ven al fons sense ni tan sols desitjar-ho. Essent càlida l'ànima que sempre has ofert per mai gosar-nos rebutjar i en tanta cura ens has ensenyat a saber-nos estimar, per això no puc evitar vulnerable ser i la teva presència quelcom haver de lamentar. La foguera ja s'és apagada. -

Pols que eterna el temps ha fet, gèlides imatges esbossades en la ment per acabar-se fonent en l'oblit d'un cau de brasa que descriu perplex aquest discret plaer de pau i tranquil·litat que a nosaltres ens ha volgut fer creure. Quietud del silenci emprès amb dolça tendresa un esperat final que tan sols és enterbolit per la tristor del seu record. Ara tenebrós el seu rostre, pàl·lid que solt als meus braços s'ha desplomat i en desolació ha envaït aquells que mai l'han conegut. Nosaltres, els que tant l'hem admirat i desitjat tot aquest temps que hem compartit, del present no l'esborrem i tan sols amb un alegre somriure podem veure com ens ha acomiadat amb un últim i apreciat adéu en aquests llavis encara humits, encara plens de vida i confort.


||*||Amskr ||*||

Comentaris

  • Comentari del ramon[Ofensiu]
    Ponss | 17-12-2006 | Valoració: 6

    Seria possible algun relat en que algu no acabi morint? va bé de tan en tan canviar una mica de tema i deixar a tothom viu per variar, faria el relat més alegre!