Panacea universal (de microunivers): "Trescames"

Ho tenia clar, l'amic Manel. El "Trescames", com el coneixíem al barri -més per humor amical que per sarcasme-, sovint i equivocant el sexe, anava d'eixida, com les gossetes rondinaires. I atacava. El que trobés per endavant. No mai, però, ho intentava amb una persona feliç o que s'avingués amb la parella. Sempre elegia bé la suposada víctima.

La llegenda urbana comença quan la Mercè, fadrina ganosa, en veure's sola davant el "Trescames" al racó del primer replanell de l'escala, digué sobtadament:
-Per tots els àngels, no em feu una desgraciada! Tingueu pietat de mi!
El presumpte violador anà a la seua. Es descordà la bragueta i tragué la ferramenta, mostrant-la recolzada a les dues mans. I al moment, una vegada vista la grandària de la titola, la cara de la Mercè canvià d'espant a una mescla d'alegria i pena. I tot seguit, altre torn, a un somriure còmplice.
-Si us plau! No em desgracieu!!!
Diuen totes les cròniques que el pastís de la Mercè, després d'aquell acte laboriós i ben llaurat, quedà ample i preparat per sempre més a totes les aventures. I que la xicota anava contant a tort i a dret el gaudi i la grandària.

Assabentat l'Eustaqui del favor fet a la Mercè, intentà provatura en pròpies carns de la tranca del Manel. I aquest, sense fer melindros, acceptà gustosament. Que un forat és un forat, i un cul és un cul, que ell sempre estava prest. I el de l'Eustaqui era bona menja per aquella seua fera entre cama i cama.
I així, de flor en flor, com abella oficiosa, sempre treballant el pol·len de les que s'hi trobaven a l'abast, anava fent i fent-ho.
El Manel "Trescames", content i cofoi de les continuades aventures,amb consentiment del barri, s'hi dedicà, amb ascens piramidal, a l'ofici més vell del món, versió mascle. Ell era l'elegit en tot concurs d'emplastres, additives corrandes i arravatades grufades: igual arreglava una vídua del tercer esquerra, que feia veure visions meravelloses al xicot de la vorera d'enfront, que preparava en afers especials una donzella pel proper matrimoni. Tothom el llogava. Per la seua delicadesa, pels seus encants gens ocults. Potser massa vegades; excessius cops. I ell, complaent, no sabia dir que no... Fins que, esgotat de tant perqueriment, xaquiós per l'excés de sacrifici continuat,es desfeu, trencadís com cristall topant en pedra.
Al seu soterrar acudí la major part del barri. Un fal·lus enorme, tot rodejat de flors, ornava la part superior del cotxe fúnebre. D'ell penjaven dues cintes ovoides on hi havia escrita una llegenda: "Consol de qui ho havia menester".
Fins després de mort, ho tingué clar, l'amic Manel. I el veïnat del barri.