On sóc? Qui sóc? Què faig en aquest lloc?

No sé on sóc, qui sóc ni què faig en aquest lloc. Tinc por.
Obro els ulls i tot és negre, intento cridar però no em surt la veu. Hi ha un xiulet a les orelles no em deixa sentir. No recordo què ha passat, és com si acabés de despertar d’un malson. O potser no he despertat?
Poc a poc es comença a aclarir la foscor i es van definint les siluetes dels objectes. El xiulet es va apagant i fins i tot sóc capaç d’emetre un xiuxiueig. En canvi, segueixo sense poder moure’m, només puc girar el coll. Vull aixecar-me i sortir corrents el cos no m’obeeix. Sóc un titella al qui han tallat el fils que unien el cap amb els braços i les cames.
Els records m’arriben dosificadament i marejat intento reordenar-los. El pare, la mare, l’Omar i jo som en una barca, amb molta gent més. Sortim d’un port de Marroc, després de molts dies de viatge amagats entre la mercaderia d’un camió. Per primera vegada veig el mar, no s’assembla al que descrivia l’avi. La barca s’allunya, des de terra ens fan adéu amb la mà. Algú plora. Som molts, però tinc fred. Em marejo, la mare em canta una cançó a cau d’orella. Cada vegada el vent bufa més fort i l’aigua es torna molt ferotge. La gent crida. L’últim que recordo és que la barca tomba i alguna cosa em colpeja el cap. Després el temps s’atura.
Moc el coll a banda i banda, observo, respiro… noto un gust salat a la boca. Sí, efectivament estic viu. Em trobo estirat sobre un llit de llençols blancs. Tot està molt net i fa bona olor. Al davant meu hi ha una tele i una finestra que dóna a uns edificis molt alts, plens de cartells lluminosos. De la mà em surt un tub que es comunica amb una bossa. No entenc res.
No sé on sóc, què faig en aquest lloc i què li passa al meu cos. Tinc por. Vull que em vinguin a buscar els pares i l’Omar i tornem junts a casa.