No vam poder canviar el món (II part)

Un cop el Miquel es va haver refet de l’operació quirúrgica, li tornà a venir al cap aquells anys de lluita ferotge contra el règim franquista als anys 70 i es preguntava quina era la raó per seguir mantenint aquell període totalment oblidat i ben lluny de la seva vida. Com que no va trobar cap justificació per seguir-ho ignorant va començar a fer esforços per recordar alguns fets d’aquella època i sobretot els companys i camarades de tantes accions arriscades. Havia passat molt de temps i no n’havia servat ni el més mínim contacte de cap d’ells. Tampoc sabia com havien evolucionat políticament el seus companys d’aleshores després de les primeres eleccions democràtiques i de l’ensulsiada del seu partit al 1980, un cop culminat el procés d’obertura democràtica de pa sucat amb oli, el qual sempre va ser comandat pels que havien governat fins llavors.
La veritat és que ell havia gairebé sempre militat a l’organització universitària del partit a Madrid i tenia molts pocs contactes d’aquella època a Catalunya, Sí recordava la secretària del partit a la seva ciutat del Vallès, on s’estava. Era una andalusa que parlava amb dificultat el català, i que s’emprenyava si els camarades catalans de soca-rel, no gaires, se li adreçaven en castellà. Si ho feien, ella els contestava sempre en català. En Miquel no n’estava segur del seu nom. Creia recordar que es deia Pilar. El cert és que un dia se la va trobar pel carrer i ella va aprofitar per explicar-l'hi que s’havia constituït una organització amb l’objectiu de recuperar i mantenir la memòria històrica del partit, el PTE. Hi havia diferents grups formats a alguns indrets que es reunien a vegades i que aplegaven informació d’aquella època: fotografies, premsa clandestina...Estaven preparant un llibre històric sobre aquells anys. La Pilar li donà l’adreça de la pàgina web per si volia assabentar-se’n i establir contacte. També li donà el seu telèfon i el correu electrònic per si volia un dia quedar. A vegades, li va dir, feien algun acte i berenaven amb antics militants. També s’organitzaven actes d’homenatge dels militants més represaliats o que havien perdut la vida en aquells anys tan dramàtics.
Un cop a casa, el Miquel decidí entrar en contacte a través de la pàgina web amb els seus companys de Madrid d’aquells anys. No va ser gens difícil. Mitjançant una adreça de correu que venia a la pàgina web, pogué establir connexió amb camarades seus d’aquells anys a la universitat. Li respongueren que es reunien d’en tant en tant a sopar a Madrid, sempre en caps de setmana. A part de recordar aquells temps, parlaven de política, un vici que molts no havien pas perdut. Això no li interessava al Miquel gens ni mica, però es delia en canvi, cada cop més, per tornar a veure aquelles persones amb les que compartí tants instants compromesos i d'esbrinar el que els hi va passar després d’acabada la transició.
El seu contacte directe per correu electrònic era en Manuel, que durant força anys havia militat a la mateixa cèl·lula a la universitat. Llavors estudiava enginyeria de mines. Era un parell d’anys més jove que el Miquel. Pel que li havia avançat per telèfon, va aconseguir acabar la carrera i ara era funcionari en un ministeri de Madrid. Un cop dissolt el partit havia trencat tots els lligams amb la política encara que seguia sent d’esquerres. Estava casat i havia tingut dues filles que ja estaven emancipades i que vivien pel seu compte. El Manuel va organitzar una trobada intentant que hi acudís el màxim nombre de militants d’aquella època i va convidar el Miquel per correu electrònic a assistir-hi. Li escrigué:
-;Miquel. Agafes el tren el dissabte mateix i quedem. Vindràs a dormir a casa meva. Sóc dels pocs que he seguit vivint a Madrid capital. Molts se’n van anar a ciutats dormitoris de l’àrea metropolitana. O sigui que t’espero a casa meva. Digues-me l’hora a la que arribes a Madrid i t’aniré a buscar a l’estació. T’envio una foto meva actual ja que em sembla que amb el pas de gairebé 40 anys, hem d'haver canviat força d’aspecte i de cara- Quan el Miquel va obrir l’arxiu amb la foto, va trobar una persona ben diferent del que havia conegut. El seu cos atlètic i musculat i els seus trets angulosos de joventut, havien esdevingut uns altres molt més arrodonits i fofos. El Miquel també li féu arribar una foto recent seva. Ell també havia canviat força. Ara tenia el cabell ben blanc.
-No cal que em vinguis a buscar.-li contestà per correu electrònic el Miquel- Conec Madrid ja que hi he viscut força anys. T’agraeixo que em convidis a casa teva, però no tinc cap problema tampoc en agafar una habitació a un hotel. Al final el Manuel va insistir tant que el Miquel va acceptar quedar-se a casa seva el cap de setmana. El sopar de germanor era el dissabte i el lloc de celebració era en un restaurant cèntric, d’un antic camarada de partit, el qual havia tancat per a l’ocasió tot una part reservant-la per a ells. Com que algun hi anava amb la parella, el Manuel li digué que esperava que fossin unes 30 persones.
El Miquel va arribar a Madrid a mig matí del dissabte amb temps suficient per poder perdre’s per alguns llocs on va viure moments d’especial intensitat. De fet aquest era un dels motius que portava al cap a l’hora de decidir fer el viatge. Ell havia tornat algunes vegades per feina a Madrid, però mai s’hi havia quedat a passar un cap de setmana. Pensà que potser no li va venir mai de gust perquè inconscientment associava Madrid amb aquells anys d’angoixa i patiment. Ara era diferent, Havia tornat per recordar. Es feia gran i no sabia pas el motiu, però el cert és que començava a mirar enrere en la seva vida. Li tornava a interessar aquella etapa tan esbojarrada i angoixant de llavors. Uns anys viscuts amb un únic objectiu: enderrocar el franquisme i avançar cap a la revolució socialista. Que diferent podia haver estat la seva vida si hagués tingut mala sort aquells anys, com a tants els hi va passar...molts van haver de penjar els estudis, o van sofrir seriosos maltractaments... i no pas pocs van acabar passant llargues estades a la presó...
Un cop arribat a Madrid va deixar les coses que duia a la consigna. Ho va fer per tal de poder caminar més lliure. Volia tornar a estar a la Glorieta del Ejército, a Carabanchel, El lloc de la seva primera manifestació i a on li va dur la camarada Lluïsa la seva primera responsable política. Que se n’hauria fet d’ella? Seria a la trobada del vespre?. Recordava que pocs mesos després d’aquella manifestació de la tardor de 1972, ella desaparegué. No en tornà a saber mai més res. S’imaginà llavors que se n’havia tornat a Catalunya o que havia deixat la política. A vegades passava. No massa, ja que l’entorn et forçava molt a seguir lluitant contra la dictadura. La recordava encara portant la seva trenca amb aquell inici de bigoti de pèl moixí, que moltes esquerranoses lluïen amb orgull en aquella època. Va ser pocs mesos la seva responsable política, cosa que li resultava molt curiós ja que no ho podem oblidar, la societat era molt masclista en aquella època. De sobte la van canviar i la van substituir pel Bufandes, li deien així perquè sempre en duia una de llana, llarguíssima, que li devia haver fet sa mare. La duia fes fred o a finals de primavera sota el sol intens que ja estavellava a la Ciudad Universitaria. Era un andalús molt graciós. Malgrat els sofriments que comportava la lluita contra el franquisme dins d’una estructura clandestina, ho duia força bé i se’n fotia gairebé de tot.
Per no tenir que recular amb metro des d’Atocha fins a Opera per tal d’agafar la línia 5 que va directe a Carabanchel, va decidir anar caminant des de l’estació fins a Embajadores. Era només un quart d'hora xano-xano.A la sortida va fer un cop d’ull al carrer Atocha, a davant mateix, on l’1 de maig del 75, van matar a ganivetades un policia. Per sort ell no va acudir a la zona on la policia es va venjar agafant una munió de gent. També recordà que en aquest carrer, una mica més amunt, es produí la gran matança d’advocats laboralistes el gener de 1977. Fet que va sacsejar la transició i va provocar la més gran manifestació de l’esquerra fins llavors. Ell no hi va poder assistir. Estava aleshores empresonat al calabós de la caserna de Saragossa. Un cop arribat a Embajadores va agafar la línia 5 fins a Urgel, repetint el que va fer aquell octubre de 1972 amb la Lluïsa. Ara el barri havia canviat moltíssim. Havien passat prop de 40 anys !!A aquella hora del dissabte el carrer General Ricardos, l’artèria principal del barri, estava atapeïda de gent. Li va cridar l’atenció la quantitat de sud-americans que hi havia arreu. Després, en el sopar, li van dir que Carabanchel era un dels barris de concentració d’immigrants. Res a veure amb el que passava feia prop de 40 anys. Ves-los a dir als que hi viuen ara, pensà, que allò era un barri obrer llavors, on ens manifestàvem en contra del franquisme. Evidentment el canvi de vida havia estat intens en aquells 40 anys. El barri sense ser maco es veia tot ben urbanitzat, les cases endreçades i amb les façanes netes. Tot estava ple de botigues amb una aparadors espaterrants curulls de focus immensos. Va arribar a la cruïlla d’Oporto i va agafar el carrer de l’Oca, on es van dissoldre de forma precipitada en aquella primera manifestació. En Miquel se n’adonà que estava en un altre món ja que pràcticament res li recordava la seva estada 40 anys enrere. Arreu es veien cotxarros, i gent amb peles, res a veure amb els obrers amb boina i amb una bossa de plàstic suat portant la carmanyola dins, de llavors. Va arribar fins el lloc on creia que estava la seu de banc que van cremar amb còctels Molotov aquell vespre de 1972. N’estava gairebé segur del lloc ja que en veure les flames abrandar-se dins del local, se li va quedar enregistrat el lloc al cervell. Ara era un establiment de “ tot a cent” de xinesos. De lluny estant, veié la Glorieta de l’Ejército, on es va iniciar el salt. Va decidir girar cua. Ja en tenia prou. No valia la pena caminar més. Va tornar a agafar el metro a la plaça d’Oporto. Tot seguit agafà el mòbil i va trucar el seu amic Manuel per dir-li que ja era a Madrid i que seria a casa seva quan volgués. En Manuel li oferí, encara que ja era tard, dinar a casa seva, però el Miquel refusà i li va dir que si li semblava bé, es presentaria a les 5 per tal de deixar-lo descansar i poder fer una capcinada o fins i tot una migdiada, després de dinar.
Un cop tornat a l’estació, va menjar un parell d’entrepans en un bar, va recollir el petit equipatge que havia dut i va agafar un taxi per anar a la Ciudad Universitària. Un cop allí va fer un tomb per totes les facultats i escoles. En fer-ho se n’adonà que estava tot pràcticament idèntic a la seva època. Molt poc havien canviat les avingudes i els edificis. Havien desaparegut els pegats de color gris tapant les pintades que és feien de continu a les façanes. Com que era dissabte hi havia poca gent. A més a més era un dia fred de febrer i molt pocs hi havien anat a passejar o a fer esports als camps esportius de la Ciudad Universitària. Va fer parar el taxi davant de l’escola d’enginyers agrònoms i després de travessar el gran vestíbul, ben desert, va recórrer els passadissos de l’escola,. Estaven ben buits. Va trobar a faltar els gran cartells “subversius” que emplenaven llavors els passadissos dels centres universitaris dies i dies, fins que entrava la policia i se’ls enduia tots. Tot estava net i polit. Volia entrar a una aula, però les va trobar totes tancades, per sort en va trobar una oberta. Va entrar-hi i fins i tot va asseure’s a un pupitre nou plastificat, res a veure amb els de fusta tots guixats i ratllats amb frases de caire porc o polític de feia 40 anys.. De sobte es veié allí escorcollat pels policies, tal com va passar quan els van enxampar en una reunió clandestina del sindicat il·legal d'estudiants i van envoltar tot l’edifici amb desenes de policies. Recordava l’agafada enorme de gent que hi va haver aquell dia i com es va poder salvar fent que estudiava en una d’aquelles aules, després d’haver-se desfet en un lavabo de totes les coses compromeses que duia damunt. Va tenir sort.
Va sortir i li va dir al taxista que el dugués casa del Manuel. No vivia massa lluny de la Ciudad Universitària i com que no hi havia gens de trànsit a aquella hora de la tarda de dissabte, hi arribà de seguida. El Miquel pagà al recorregut i agafant la petita maleta, s’acostà al llindar de la porta del cancell de la finca i cercà el botó del pis del seu antic camarada.
El retrobament amb el Manuel després de 38 anys fou d’una emoció intensa. Encara que no havien estat més de tres anys militant junts i d’haver passat tant de temps des de llavors van reconèixer-se de seguida i van començar a conversar amb emoció sobre els moments més intensos d’aquella època, sobre la por i el desig intens que compartien d’enderrocar el règim... I la gran decepció que patiren després...El Manuel havia tingut sort i només el van detenir un cop, ja al final, sense conseqüències. Li explicà després tota la seva vida posterior personal i professional. Asseguts rere una tassa de cafè i tot berenant un excel·lent pa de pessic que havia preparat la seva dona, s’explicaren la seva vida i la d’altres camarades que coneixien, alguns d'ells ja desapareguts, però d’això en parlarien més durant el sopar amb tots els altres. 38 anys és un temps molt llarg que recórrer.
-Te’n recordes ?-li preguntà el Manuel- de l’estat d’excepció a Torrejón, quan vam penjar 5 pancartes de 10 metres de llargada en 5 finques amb terrat ?. Em sembla que deien la nostra frase preferida: Abajo la dictadura fascista o potser abajo el estado de excepción Era l’estiu del 74.-Com que el Miquel no se’n recordava li explicà que per evitar ser vistos van dissenyar un sistema consistent en enrotllar la pancarta i passar per damunt uns cordills subjectats a unes bosses de plàstic plenes d’aigua. Feien de contrapès per tal d’evitar que la pancarta es desenrotllés. Abans d'anar escales avall punxaven les bosses perquè s’escapés l’aigua. Als pocs minuts un cop desaparegut el contrapès, la pancarta queia en tota la seva llargada. Malgrat fer-ho amb cura, tres de les cinc pancartes penjades fallaren i no arribaren a desenrotllar-se.
-Aquesta acció formava part de l’adoctrinament de l’època consistent en que els universitaris, de rel massa burgesa en la mentalitat del maoisme xinès de l’època, els enviaven a l’estiu als pobles obrers a fer campanya i a conscienciar-se. Allí sota la calor aclaparadora de juliol i agost conspiraven, intentant captar joves obrers al seu moviment antifranquista. El Manuel donà un tomb al seu discurs:
-Ep, segueixo considerant-me d’esquerres, però ja no combrego amb cap partit. Estan massa plens de gent que vol treure’n profit. L'esquerra ha perdut el seu model. A la nostra època t'agradés o no hi havia models on emmirallar-se. El nostre era el comunista xinès i el món bullia de revolucions. Ara no hi ha res. Només l'elecció cada 4 anys dels gestors de torn del sistema capitalista.-El Manuel va alçar el cap i va esguardar atentament el Miquel. Després d'uns segons de pensar-ho li digué:
-I tú Miquel per on respires ?. Potser t’has fet de dretes o fins i tot has tingut algun càrrec amb els sociates o els peperus- En Miquel li explicà que de feia anys ja només abraçava la causa de l'ecologisme i que portava un petit grup per combatre la contaminació lluminosa i el malbaratament d'energia.
-Potser la manca de model que em dius m'ha fet perdre la il·lusió amb les esquerres, afegí el Miquel- Només voto els ecologistes i cada vegada sóc més catalanista. Potser és un tema que comporta l'edat- li va confessar.
Va anar passant l'estona i després d'ensenyar-li la seva habitació, es van mudar una mica per sortir cap al restaurant, on havien quedat amb tots els excamarades. No quedava massa lluny de casa del Manuel, però como que devia estar acostumat a fer poc exercici van agafar un taxi. Quan entraren a la zona reservada del restaurant, ja hi havia una bona colla de gent, Més o menys eren els d’altres vegades. Quedaven cada dos o tres mesos i a més a més de recordar aquells temps convulsos feien una petita tertúlia política xerrant sobre els temes més roents. El Manuel li anà presentant els companys i companyes. Alguns havien acudit amb les seves parelles, cosa que encara embolicava més la troca i feia que hi haguessin converses ben allunyades de l’objectiu de la reunió. Allí estaven el Dani i la Lídia, vells companys d'Arquitectura, que ja eren parella llavors i ho seguien sent ara. Esclar que ell els coneixia amb d'altres noms que ara no li venien a la memòria. El Miquel recordà la campanya de recollida de diners, classe a classe, per pagar la multa que li posaren a la Lídia per activitats subversives i que la retenia a la presó, Al mes d'empresonar-la pogueren alliberar-la.
També hi era l'Ernesto d’agrònoms i tota la colla de l'escola de camins i obres públiques. Amb ells no havia tingut massa contacte, ja que tenien una cèl·lula apart tret de amb l'Alberto. El camp de coses que havien compartit amb aquests era tan minso que era més difícil mantenir la conversa. Malgrat tot, enraonaren de moltes coses. Sobre tot de com van refer les seves vides. N´hi havia també dos o tres de l’escola d’enginyers industrials amb els que el Miquel va anar moltes vegades a llençar pamflets, enganxar cartells i de piquet a intentar aturar obres en alguna vaga general de la construcció. També va saludar el Narciso, camarada Roberto llavors, amb qui va anar a repartir propaganda a l’estació d’autobusos, però amb tan mala sort que la policia els va sorprendre. El Miquel va poder escapar corrents entre tanta gent com hi havia, però la policia enxampà el seu company. Ara li va poder preguntar com va acabar la història i el seu amic li explicà que no van arribar a jutjar-lo per propaganda il·legal ja que la transició era ja molt endavant i l’amnistia el va salvar.
Van començar a sopar. Tots estaven asseguts al voltant d’una gran taula ocupant les quatre bandes. L’amfitrió que era el Manuel, presentà públicament el Miquel, el camarada Pablo de llavors, i els hi va explicar que havia vingut des de Barcelona per ajuntar-se amb el grup. Li va fer dir unes paraules per explicar la seva vida i el seu posicionament polític actual. Un cop acabat això l’amfitrió proposà copsar l’opinió sobre els resultats de la darrera contesa electoral. Els assistents en petites intervencions foren analitzant la situació. El ventall d’idees polítiques era molt ampli. Tots seguien a l’esquerra però les posicions eren diverses. Ja acabant el primer plat es presentà la Montserrat disculpant-se pel retard i s'afanyà a asseure’s a l’única cadira que quedava sense ocupar. Al Miquel li semblà que podia tractar-se de la camarada Lluïsa, la seva primera responsable i que a més a més era catalana. Però no pogué preguntar-li-ho fins a l’hora del cafè quan hagueren acabat les intervencions de tots els presents. La Montserrat li confirmà llavors que era la Lluïsa.. Es conservava meravellosament bé, gairebé tan prima com abans i amb el cabell curt.. Anava tenyida de color castany intens.
-Mare meva, quan de temps, Miquel!.-li contestà la Montserrat- Jo encara et recordo com a Pau i amb aquell accent tan català que tenies quan vas arribar a Madrid. Te’n recordes?-llavors el Miquel volgué saber com va ser que desaparegués completament pocs mesos després, a la primavera del 73 i que no n’arribés a saber-ne res els següents anys de militància.
-És una història llarga que potser és difícil d’explicar ara, amb tanta gent i parlant tots alhora- Com que el Miquel no tornava fins el diumenge per la tarda, van decidir quedar a dinar l’endemà, així podrien parlar en català cosa que cada vegada era menys acceptada per tothom a Madrid fins i tot pels antics companys de partit.¡Que lluny quedaven els temps quan van organitzar a l’Autònoma el Festival dels Pobles d’Espanya amb cantants parlant en totes les llengües de l’estat!. En Miquel li va dir que la convidava a dinar i li demanà que escollís el lloc on quedaven. Per tal de tenir temps, ja que el seu tren sortia a les 5, quedaren a la una. Feren una petit volt pel parc de l’oest, on quedaven tan sovint aquells anys per passar-se propaganda, “merda” en deien llavors, i s’adreçaren després a un restaurant al carrer de la Princesa.
-Al maig del 73 em van dir d’entrar a l’equip de propaganda del partit.-començà a explicar la Montse- Havia de deixar tota la militància i passar davant de tothom com si hagués abandonat el partit. Ja saps que llavors l’aparell de propaganda era la part més rigorosament clandestina. Editàvem dues o tres revistes mensuals; una teòrica semestral i les distribuíem, apart de pamflets i octavetes. Pocs mesos després de dedicar-m’hi em va caçar la policia mentre traspassava un paquet de revistes d’un cotxe al d’un camarada. A ell li anaven al darrere pel que sembla i el vigilaven des de feia dies. Cercaven l’aparell de `propaganda. Ens van enxampar en el moment exacte. Abans de que l'emmanillessin, va donar un a empenta a un dels policies i va sortir corrents. No el van poder agafar malgrat córrer a darrere i disparar-lo diverses vegades. Però hi havia molta gent i ho van deixar-ho estar. A mi em van agafar amb tota la pasterada. Ho vaig passar molt malament a la comissaria. Em van torturar molt. M’emmanillaven els turmells i em picaven amb un vara de freixe a la planta dels peus. Era una pràctica normal que es feia servir perquè no deixava marques. Al final no podia ni aguantar-me dreta i m’havien d’arrossegar fins a la cel·la. Jo plorava i els hi deia que estava embarassada i que em farien perdre el fill. Era l’argument que fèiem servir les dones llavors. Crec que ha estat l’acte més heroic de la meva vida. Fins molts anys després em vaig seguir despertant sovint a la nit, sentint el dolor dels cops de vara als meus peus i les estirades de cabells exigint-me que delatés els meus companys. Al final no vaig poder resistir més. Jo per justificar-me, em deia que els meus camarades ja havien tingut prou temps per fugir i fins i tot per traslladar tot l’equip d’impressió. El meu company havia escapat il·lès,ho havia sentit dir als policies, i sens dubte havien pogut comunicar la meva caiguda a tothom. Al tercer dia vaig ensorrar-me, i els vaig delatar. El pes de no haver pogut resistir més és una altra de les angoixes que t’acompanya sempre més, juntament amb el patiment d’estar sotmesa a la tortura i de no saber quan acabarà tot allò. –Malgrat els anys que havien transcorregut se la veia encara molt afectada, però ella de seguida es va refer i va continuar:
- Amb totes les proves que tenien, incloent-hi el material que duia al cotxe, em van condemnar a 8 anys de presó. Em vaig complir tres ja que vaig sortir amb l’amnistia del 76. Vaig poder aprofitar la presó per aprovar algunes assignatures d’Econòmiques. Feia el tercer quan em van agafar. La carrera la vaig acabar a Barcelona on hi vaig tornar en ser amnistiada. Després la meva vida ha estat vulgar. Em vaig col·locar en una empresa, a Madrid. Em vaig casar amb un madrileny i vaig tenir dos fills que han estat un desastre. Un se’m va fer drogodependent i va acabar morint d’una sobredosi. L’altre amb el que no ens avenim gens ni mica, és periodista i viu a l’estranger. I després em vaig divorciar, com tanta colla... Ara estic prejubilada i em dedico a anar a classes de català a Madrid, cosa que no havia fet mai abans, i a visitar gent que viu sola. Pertanyo a un grup que es dedica a això. Hi vaig una tarda per setmana.
Van dinar en un lloc tranquil i sense massa gent. El Miquel veia que ella estava una mica embadalida amb ell. En acabar, la Montserrat va voler tant si como no, acompanyar-lo a l’estació i li va confessar el seu interès en que es veiessin ben aviat. Era l’època en que el Miquel estava ben sol, però malgrat això, se n’adonà que no sentia res per aquella dona que el va iniciar políticament. A més a més seguia sentint la necessitat de mantenir lluny tot el que li recordés aquells anys viscuts, que malgrat aquella trobada, li seguien semblant força desagradables.
Mentre anava en tren de tornada, esguardà amb atenció tot el vagó ple de gent jove fent tabola, tornaven de passar un cap de setmana a Madrid. Tot contemplant-los li venia una i altra vegada al cap la frase:
Quina sort heu tingut, sapastres !. No heu hagut de patir mai una dictadura !!

Galàxia