Ni aquí ni enlloc

Els meus ulls no tenen casa pròpia, ocupen i desocupen sense avís previ. S'ajeuen rere la posta per descansar però, embadalits pel joc d'imaginar, fugen del coixí i es despengen mantes avall. Un cop escapats del seu hàbitat natural, agafen aire i embranzida per passar entre les frontisses de la finestra. En el seu trajecte nocturn caminen per carrers plens de miralls que reflectiran desitjos no acomplerts i refaran guions coneguts. Les paraules que creia adormides, gaudeixen fent l'amor amb el tacte dels somnis, lluny del cos, mentre la ment espera oberta sota el silenci de les parpelles.
Impera el desordre. Tot s'alenteix per tornar-se a accelerar. L'espai indefinit on s'instal.la la visió està controlat per un tramoista invisible. S'obre el teló. Primer acte. Els nens dirigeixen orquestres fora les esglésies i els capellans despullats venen possessions en el mercat de la humanitat, que no només vol alimentar-se d'esperances congelades. Un gos pixa a la cantonada. Ja no hi és. Segon acte. Nou decorat. Una banda de rock. Trona i plouen abraçades pels tristos, corren rius de medicines pels malalts i desesperats, s'estimen entre llamp i llamp els amors impossibles i el cel té el color de la tranquil.litat. Ningú té un lloc concret on moure's, cada trosset de món pot ésser un escenari on actuar. Els que marxaren fan d'actors secundaris amb vestuari clàssic, però el seu diàleg es fon rere els cortinatges laterals. Darrer acte. Es confonen plors amb aplaudiments. Neguit i plaer...
De cop i volta tot es compacta. L'amalgama d'imatges s'estavella contra tots els miralls. Es fa difícil saber què té forma i on són tots. Sura una olor de no res punxant i el silenci entela les ulleres dels somnis.
Quan l'última fase de la son és temptada per l'albada, quan la ciutat desperta amb el lent esbós d'un nou quadre, un sotrac fa saber als ulls que la primera llum atacarà la fortalesa de la meva única propietat i lleparà cada mur com una llengua famolenca. Llavors, empesos pel crit dels bioritmes, tornen, com cavalls desbocats. En la seva carrera frenètica, ensopeguen amb les mans, fins ara mortes per caprici biològic, i llavors aquestes s'obren i esculpeixen gargots amb relleu sobre els llençols. Apunts d'un viatge de vertigen que gronxaran les retines en el seu bressol còncau, únic mobiliari innecessari per a la llar d'un somniador.