Mort als vint-i-set

Un relat de: Marseille
MORT ALS VINT-I-SET

"There must be some kind of get outta here
Said the joker to the thief
there´s too much confusion...
I can´t get no relief"(All Along The Watcthtower, Jimi Hendrix)

...I en sentir aquell poderós xiulet que rebentava els meus sentits, vaig vestir-me tremolós i amb basarda, tot començant una llarga cursa angoixant cap al carrer, pujant fins Diputació, tombant a l´esquerra i anant passant els carrers transversals rabent, copsant la por, que es desfeia dins el meu cervell.Era fosc, una nit no gaire freda de finals de desembre.Seguia corrents, amb aquella sensació inconeguda, la qual cosa em feia accelerar el pas i la paüra creixent.Em feia venir records viscuts en temps d´antuvi.Cares de noies amb qui havia cursat els estudis essent ben jove, recordant les seves formoses cares per tal de aïllar-me de l´estranya dolència provinent del meu cap.
Arribo a Rocafort, m´adono que he travessat part important de l´Eixample.Estic panteixant, suant tot i l´època de l´any; car havia fet un llarg recorregut.
Vaig anar retornant cap a casa encara preocupat per aquell sobtat atac que em causava tal displaer.
En arribar a casa, em vaig posar el pijama i vaig tractar de dormir.
Es van anar escolant els dies i el meu estat em feia perdre el cap en un estat de tristesa infinita i adés, inexplicablement em posava exageradament content, fregant l´eufòria.
Un migdia de gener, vaig anar a dinar al Punt de Mira, a tocar de la Gran Via i m´assec a la terrassa, sota un preuat sol d´hivern.Em fumava un Lucky Strike i a cua d´ull, vaig veure la preciosa figura de la Mònica, que em vingué amb el menú.Malgrat el meu precari estat mental, seguia essent ella, la noia alta i d´esculturals cames amb qui havia assistit a un concert per les Festes de la Mercè, a l´Estació de França.
Recordo que vam quedar, va fer tard i jo m´havia pres unes cerveses al bar de l´altra banda de l´avinguda.
Arribà rient, cofoia tot disculpant-se.Vaig respirar tranquil, en veure que no m´havia fet el salt.Ens saludàrem fent- nos dos insegurs petons i ens disposàrem a entrar dins el recinte.Ens vam demanar unes cerveses servides en gots de plàstic i jo li vaig dir que la veia estranya sense aquell uniforme que tan bé li esqueia, a més de demanar ella, quan normalment era jo qui li demanava el menú del dia.Em va donar un vas ben gros de felicitat dibuixant-me un harmònic somriure.
Els llums de l´escenari es van encendre i va sortir la cantant de Trip Hop Nicolette.
A mida que anaven passant les cançons i la cervesa ramblejava pels nostres cossos, anàvem tocant els nostres braços tímidament, però amb ganes de ballar abraçats, que és el que va acabar succeïnt.
Va ser un regal preciós de Festes el que em va fer tan sols amb la seva presència.Tot i així, jo feia uns dies que sentia un neguit escardalenc que aniria en augment amb el pas dels mesos.
En acabar les postres, ella, sense preguntar, ja em dugué el tallat i em vaig encendre un cigarret.Em va sorprendre una sensible tremolor a les mans.Quelcom em passava, poder em caldria anar a cal metge.
Vaig fer un truc a la feina mentre em prenia un altre tallat a casa.Els vaig dir que no em trobava bé i la senyora Teresa esmentà que no hi feia res.
Tot d´una vaig notar que em costava respirar, semblava que els parietals se cercaven, em pensava que em venia un vessament cerebral o un atac de cor." Estic ben cardat", vaig pensar mentre el meu cap s´enfonsava cap a l´abisme negre i estava plenament convençut que d´aquell dia de gener no passava.
Van passar uns dies i els atacs irracionals s´anaven repetint com si m´avisessin que s´apropava la meva fi.
Vaig trucar una psicòloga per tal d´esbrinar què m´estava passant;Dies enrere havia anat al metge de família i no em va trobar res que m´hagués de preocupar.Em va fer un examen general i no hi havia cap anomalia.
En anar cap a ca la psicòloga, em venien unes estranyes pors que m´impedien caminar, volia tornar rabent cap a casa.Les vies respiratòries es contreien Em vaig asseure al terra sense preocupar-me les mirades dels vianants, ningú no hi podia fer res, i jo em veia a l´altre cantó de la vida.
Les visites a la psicòloga es van repetir, pujava edificis alts i el meu cor semblava esclatar més enllà del meu pit.
Vaig morir.La meva vida anterior era fosa.Era mort com ara, malgrat la meva incapacitat de travessar el túnel que condueix envers l´altre cantó.

Comentaris

  • FORA DE CONCURS[Ofensiu]

    NO ADMÈS A CONCURS

    Benvolgut relataire, has clicat a la pestanya de participació del X Concurs ARC de microrelats a la Ràdio ANIVERSARI, en penjar el teu relat, i creiem que ha estat un error.
    Un cop revisat hem vist que no compleix les bases del Concurs, en un o diversos d’aquests casos; en categoria literària, en temàtica, en llargada o fora de temps.
    Si la teva intenció és participar, et demanem que el pròxim cop ens enviïs un microrelat que s'avingui a les bases del concurs.

    Moltes gràcies!

    Associació de Relataires en Català (ARC)


    PS
    Veient que no és l'únic relat que has penjat clicant la pestanya del concurs, t'agraírem que no tornis a clicar-lo en cas que no sigui per participar. Hi ha gent que s'ocupa de revisar els relats presentats, i malgrat el confinament, a ningú ens agrada que ens facin perdre el temps.

    Moltes gràcies per la teva comprensió.

    ARC - Concuros

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: