Amor decent

Un relat de: Marseille
Amor decent


Agafà el cabàs i enfilà carrer amunt fins arribar-se a la botiga de queviures. Comprà quatre coses que li mancaven per fer el dinar de diumenge, que com era habitual, venien els seus dos fills i les joves amb la mainada.


En tornar cap a casa, el tornà a veure. Només eren saludats. Esperava que s' aturés a xerrar amb ella una estona, esmentant-li quatre coses d' ell. En creuar-se, va recordar que s' havia pentinat bé, que els rínxols fossin al seu lloc, tal i com li feia la perruquera, quan li posava escuma i li feia un difusor. No res, un " bon dia" m, amb un somriure entre innocent i entremaliat. Era més jove que ell, segur, pensà. Sempre se li apropaven homes que li desagradaven, els trobava empalagosos. Ja quan el seu home vivia, aprofitaven que anava sola per dir-li quatre foteses aviam què queia.


El trobava moderadament atractiu, amb unes mans precioses, uns llavis molsuts i caminar elegant. S' hi va presentar com a nou veí, semblava més obert. Potser tan sols volia ser educat. Estava sol, mai no l' havia vist acompanyat. Volia conèixe' l. Estava sola i se sentia d' allò més abandonada, gran i poc desitjable des que el seu home finí, quasi fa dos anys.
Diumenge. No es vestí d' una manera especial, una bata d' anar pel poble en ple estiu, amb sanefes i tres botons al davant, vorejada a dalt per un coll. Es mirà i remirà al mirall. Feia ganyotes de desaprovació mentre s' observava. Una àvia vídua, solitària no té cap atractiu, es deia sovint. S' adonà que enraonava sola. Solitud.


El dia transcorregué sense cap anècdota transcendent, quan la família va haver marxat, es va posar a veure la tele sense esma.

Treballava com a mestra de primària, no tenia feina fins al setembre. Li agradava el que feia, per bé que cada cop trobava més joves els seus col•legues. Recordava quan era jove i enxampava el director mirant-li les cuixes, la despullava amb la mirada, fent-la sentir molt incòmoda. El que hi havia ara era una dona jove, per variar, que venia d' un institut de bachiller.

Es tornaren a creuar. El va trobar molt bell, més que de costum. Li parlà del temps, ella se sentia insegura, però no volia que marxés. Li va dir que era un plaer de saludar-la. En els dies ulteriors, anaven albirant converses que anaven a ser més que converses neutres sobre el temps. Li va preguntar si li anava bé fer un cafè. Ella s' hi negà. No volia ser el tema de conversa de tot el poble. " Mita la vídua, que feliç", s' imaginava que comentava la quincalla. Potser li molestava massa el que pensés la gent, car era una dona tradicional. " En un altre moment" li estzibà ella, que no sabia com l' hi havia dit. Se sonrigueren i ella marxà cap a casa. Se li acudí que faria cafè i quan es retrobessin, el convidaria a prendre' n una tassa. No sabia si s' hi atreviria, li feia vergonya que aquell home la veiés com una atrevida. Regà les plantes del petit pati de casa, no faltà a la cita amb el seu mirall de capçalera. S' observà, nua, si podia ser desitjable cap aquell home de bonic rostre, que segur que en tenia una altra. Amb quantes dones hauria estat?. Es preguntà. Més joves i boniques, de ben segur. Només havia fet l' amor amb el seu home, deu anys més gran que ella. Era una vaileta quan es van conèixer, per festes. Havia tingut un xicot, molt educat, però no van passar mai de curts petons, carícies per fora la roba i quasi mai no li deixava anar més enllà del genoll. Ella no era una fulana.


Es van retrobar en la botiga de queviures. Li digué que comprava quatre coses per a ell. També estava sol. En arribar a l' alçada de casa seva, li va dir que hi havia cafè fet. Li donà les gràcies, que havia de dur la compra al seu apartament." Però si t' esperes, deixo això i vinc". Ella se sentí entre atrevida i i contenta.


Als deu minuts, se sent el timbre. Era ell, traient-se les ulleres de sol, mostrant una mirada penetrant, joganera, d' autoconfiança.
Va servir el cafè a la taula del menjador. Es posaren a xerrar. Mai no havia estat casat, ni tenia fills. Ella li parlà de la seva viudetat, un xic reservada. Temia que una vídua li resultés trist, prenyat d' opacitat.

Els encontres s' anaven succeint, s' anaven caient bé. Se sentia contenta, car tenia un home a casa. Li agradava sentir-se escoltada, compresa. Ell era un gran conversador. Era dos anys més jove que ella.

Un dia es van apropar. Es van desitjar i van fer l' amor. L' acaronava com feia temps que no l' hi feien. La solitud s' anava esfondrant. Li agradava la seva manera d' estimar-la, besar-la, somriure-li. Les trobades anaven sovintejant cada cop més. No ho van fer oficial. Ningú no en sabia res. No volia cap escàndol familiar, cap tafaneria de poble. No res. Només volia ser vorejada pels braços del seu amant, . Li agradava despullar-se per a ell, que li digués que era bonica, despullar-lo fer-se' l seu.Ser la millor dona que hagués mai conegut. Ser la seva cuinera, infermera, psicòloga, la seva dolça nena.. Ell era el seu secret. Quan es trobaven pel carrer, se saludaven d' una manera un xic eixuta. Malgrat això, s' estimaven. No hi havia preguntes entre ells, només amor. Es deixaven llibres, s' enviaven missatges personals. Li va dir que era l' home de la seva vida. El més bonic secret que podria atresorar.




Comentaris

  • Desig i paperot[Ofensiu]
    SrGarcia | 14-07-2020

    Em sembla un retrat molt ben fet el que fas d'aquesta senyora vídua.
    Hi ha molta tensió entre el desig i la necessitat de fer el paperot a la vista dels altres habitants del poble. Aquesta tensió em sembla el millor del relat. Cal dir que la vídua arriba a un bon compromís, encara que sigui una mica trist això d'haver-se de saludar secament en trobar-se pel carrer.