Anna

Un relat de: Marseille
Anna


El pis era de passadís llarg, sostres alts, fred. El mobiliari havia estat dels sogres, clàssic, atemporal i car. La cuina gaudia d' unes dimensions que els permetien fer-hi vida, quasi mai no feien àpats al saló-menjador, de grans vistes, diàfan.
Els nens ja no hi eren, feien la seva,compartint pis amb altres estudiants. El més calent era a l' aigüera, però. El seu home havia fet les maletes dient que marxava per no tornar. No se' l va creure. Tanmateix, ja havien passat tres mesos, noranta llargs dies sense cap nova d' ell.
Era sola, ajaguda damunt del llit, nua i sense ell, sense ningú que el reemplacés dins els llançols.
Va començar a acariciar-se, recordant-lo a ell, en Marc, de com n' era de tendre a la seva tímida manera. Es va humitejar els llavis i es pessigava suaument els mugrons, endurint-los; en la pensa hi tenia els llunyans dies de quan es van conèixer.
Eren petits i jugaven a la cambra d' ella, mentre els seus pares xerraven amb el rerefons de la tele.
Jugaven a ser grans i que es casaven. Mai no es van declarar, car sempre havien estat junts. Compartien barri, a B.U.P van anar al mateix institut, a la mateixa classe, on s' asseien costat per costat. L' Anna era una bona estudiant i ell, un jove de matrícules d' honor.
Molta gent, amigues d' ella, li preguntaven com podia ser que essent tan bella, no havia provat d' anar amb altres nois; com era possible que sortís amb aquell noi baixet, escarransit, de pell tan pàl•lida i cara-de-mono. A més, socialment era molt tancat, no gens xerraire. Tothom volia saber on s' amagava l' atractiu d' aquell simi que només era bo en ciències. Ella en feia cas omís. Se sentia guapa, sabia que n' era, els nois la xiulaven, la convidaven i hi volien sortit.
L' Anna, però, només anava amb el seu Marc.
Seguia acaronant el seu cos, que tant coneixia, va començar a ficar-se mà per sota la roba interior, blanc ivori, plena de transparències. A mida que passaven els minuts, anava gemegant cada cop més profusament.
Li va venir a la memòria quan deu anys enrere va marxar a Nova York amb un cineasta bohemi d' un sol curtmetratge, enblanc-i-negre. Martin. Va estar força temps, quasi sis mesos desapareguda, amb aquell home, més jove que ella i no més atractiu que en Marc.
Es va veure metafòricament perduda pels carrers de Manhattan fins que va tornar a casa, en què hi va haver un daltabaix, ficant-se els pares d' ambdós pel mig, que encara vivien i els nanos eren jovenets.
En Marc no tenia orou mà esquerra com per prendre les seves pròpies decisions sense que la família es posés a tafanejar.
Amb el temps, tot va tornar al seu traç, no van tornar a enraonar sobre la seva marxa amb aquell cineasta de poc nom. En anar mancant els pares, els sogres, i els nens ja campaven amb els seus amics, l' Anna es pensava que la seva comunicació aniria ampliant el seu gruix.
En Marc, però, seguia tancat en el seu món, capficat en la seva feina d' arquitecte. L' Anna no sentia allò que volia sentir. I ho volia sentir per boca d' ell, no d' altres. No li faltava la rosa de St Jordi. Ni d' ell ni de tants pretendents que tenia; a l' oficina, el seu cap, veïns, que la trobaven atractiva, desitjable i juvenil.
Se seguia acariciant els llavis del seu sexe, l' humit sojorn del seu home, dels seus amants i d' en Joan, l' home que va fer que en Marc marxés.
En Joan era amb la seva nòvia, de la seva edat. Es van conèixer a la biblioteca. Es van posar a xerrar sobre un llibre que el centre tenia com a recomanat i van acabar petant la xerrada en un cafè. Era alt, d' ulls verds i mirada penetrant. Un jove molt guapo, per a variar. Morè de cabell i atlètic; elegantment vestit i sempre amb un Lucky Strike penjant dels seus llavis, carnosos i ben formats.
Van seguir veient-se, per a xerrar, besar-se, despullar-se i emborratxar-se de sexe, boniques paraules que mai no li havien dit.
En Marc va saber d' aquell embolic de l' Anna i va marxar. "Marxo d' aquesta casa oer a no tornar, Anna" li va etzibar, tot pronunciant el seu nom geminant-lo correctament.
Deixà de tocar-se i romangué nua, sense les calces; mirant el sostre. Es va aixecar, va caminar descalça a poc a poc i va posar un vinil. Es van sentir les primeres notes d' In Vogue. Es va adreças cap al mirall. Encara es trobava bella, va mirar-se la cara, d' ample front i ulls grossos, negres nit; el seu cabell ros amarronat i de llarga i ondulada melena. Tenia uns pits formosos, ventre encara llis.
In vogue seguia sonant...

Comentaris

  • FORA DE CONCURS[Ofensiu]

    NO ADMÈS A CONCURS

    Benvolgut relataire, has clicat a la pestanya de participació del X Concurs ARC de microrelats a la Ràdio ANIVERSARI, en penjar el teu relat, i creiem que ha estat un error.

    Un cop revisat hem vist que no compleix les bases del Concurs, en un o diversos d’aquests casos; en categoria literària, en temàtica, en llargada o fora de temps.

    Si la teva intenció és participar, et demanem que el pròxim cop ens enviïs un microrelat que s'avingui a les bases del concurs.

    Moltes gràcies!

    Associació de Relataires en Català (ARC)


    Dubtem del motiu de la teva insistència, però et demanem que no hi tornis la propera vegada, si no és que vols participar dins dels paràmetres de les bases del concurs.

    Un cop més, moltes gràcies per la teva comprensió.

    ARC _ Cconcursos

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: